“Prohibit prohibir”,va ser una de les consignes més cèlebres del revolucionari Maig del 68 parisenc. I és que per aquelles dates els joves que van créixer durant els anys posteriors a la II Guerra Mundial ja estaven ben farts de veure's constrets per absurdes prohibicions de molt diversa índole, fossin socials, culturals o sexuals. Per a molts, va arribar a ser insuportable formar-se al si d'una societat gata moixa quan clamava al cel la clamorosa manca de drets i llibertats, i no només a França, ni tampoc només per als joves. Hi havia set de llibertat.
Al llarg dels anys seixanta anirien caient pel camí una prohibició darrere l'altra. Va ser la dècada del Concili Vaticà II; de la desastrosa guerra del Vietnam; de les marxes multitudinàries a favor dels drets humans i de la dona; de la proliferació de drogues; del naixement de nous estils de vida alternatius; de la píndola i una promiscuïtat sense complexos; de la minifaldilla, les patilles de bandoler i cabelleres masculines; d'una accessibilitat més gran a viatges a destins llunyans com a tota una sèrie de literatura llarg temps oculta al gran públic. Va ser la bomba.
Sí, van ser moltes les llibertats conquerides durant aquells agitats anys. Però el pas del temps ha demostrat que res no s'ha de prendre mai per assentat, ja que en qualsevol moment ens poden ser arrabassades les llibertats aconseguides. El mateix passa amb la democràcia, com en aquests darrers temps estem veient en cada vegada més racons del planeta. Les llibertats minven davant d'una nova onada de prohibicions impulsada tant pels mojigats de sempre però amb la inestimable ajuda dels qui es diuen progres, que són els pitjors, és a dir, els més inflexibles a l'hora de retallar les nostres llibertats.
Preneu les platges. Ara, abans d'arribar a trepitjar ni tan sols la sorra, un repassa incrèdul un gran tauler ple de pictogrames d'activitats prohibides, que, si ja en són moltes, no paren els afanyosos ajuntaments d'afegir-hi cada temporada més. El mateix passa a bars i terrasses, aeroports i transport públic. A gimnasos, esglésies i bordells. I tot això alhora que campen pels seus respectes a internet els impulsos més abjectes de l'ésser humà. Per tant, en lloc de mostrar tantes activitats prohibides, potser seria millor col·locar al tauler tan sols uns pocs pictogrames ben grans de les limitades activitats encara permeses.
És com si el segle XXI s'entestés a treure'ns, un darrere l'altre, els nostres estimats vicis i plaers adquirits a partir d'aquells anys seixanta, quan fumar, conduir, beure com a cosacs, drogar-se, follar, jurar o deixar que es volés la imaginació eren el pa de cada dia. Res de tot això està avui al gust dels neofeixistes o els seus germans de sang, els autoproclamats progres, ja que són tals per a qui.
Governen demòcrates o republicans, als Estats Units la prohibició de llibres s'està duent a terme a un ritme frenètic, i són biblioteques públiques i escolars el principal blanc dels incombustibles censors. Mana l'agenda política de cada partit, en la majoria dels casos imposada per intransigents milionaris amb ganes de fastiguejar alhora que compten amb legions de partidaris lliurats en cos i ànima a la seva causa infumable. Ja són milers els títols, per molt innocents que siguin, que difícilment arribaran mai a les mans dels joves. Propera estació: la crema massiva de llibres a la plaça del poble. I ja sabem quina és la següent.
Occident va camí d'assumir per voluntat pròpia la metodologia i la intransigència dels talibans. Els puritans, siguin del segle que sigui, es veuen a si mateixos com a bondadosos portadors d'una veritat que s'ha d'imposar pel bé de tothom. Per força, si cal. L'Associació Americana de Biblioteques intenta defensar-se d'una onada tan gran de censura imposada. Davant la companyes finançades per milionaris reaccionaris, recorre al crowdfunding, en un intent desesperat de salvar els llibres de les flames de la foguera de les agendes polítiques. Que tinguin sort. I que ens serveixin d'exemple, perquè tard o d'hora nosaltres també patirem el mateix mal. Cada cop més creixen les ganes de prohibir que es prohibeixi prohibir. - la vanguardia.
.
Censura en las blbliotecas públicas catalanas
ResponEliminaAi senyor, cuanta miseria humana.
Elimina