“Cambó seria el regulador del catalanisme, si no fos perquè potser la massa hagi marxat massa lluny i l'atropelli quan vulgui aturar-la”. El governador civil de Barcelona, ​​Ángel Ossorio Gallardo, a la primavera del 1907, exercia de pont entre el dirigent de la Lliga Regionalista i el cap del govern d'Espanya, Antonio Maura. Francesc Cambó, trenta anys, home fort dels lligaires a Madrid, mantenia contactes sota mà amb els conservadors per intentar convèncer-los que la majoria de membres del moviment de la Solidaritat Catalana eren “més conservadors i governamentals del que es figura” .

La plataforma transversal de la Solidaritat s'havia impulsat l'any 1906 per derogar l'anomenada Llei de jurisdiccions, promulgada arran dels fets del Cu-Cut! i que permetia que els tribunals militars jutgessin els considerats delictes contra la Pàtria i l'Exèrcit. Mentre que el programa polític que reunia tot l'arc polític catalanista reclamava genèricament autonomia municipal i regional, Cambó feia política al marge. “És l'esperit reflexiu, serè, maliciós, picardejant: la voluntat enèrgica i indomable; la mà organitzadora. Pel seu gust arribaria al separatisme més criminal i seria capaç de fer l'obra napoleònica, al revés... sempre que li reservessin a ell el paper de Napoleó”, concloïa Ossorio.

Cambó amb Ada Lahowska i un desconegut durant un viatge a Noruega a l'estiu de 1910 Arxiu de l'autor.

El doble joc, i la creença estesa que aquesta era la seva pràctica habitual, sempre va acompanyar Cambó. Deu anys després, a l'estiu del 1917, mentre apareixia davant de tots com el principal líder del moviment de l'Assemblea de Parlamentaris per regenerar l'estat i aconseguir, els catalanistes, un règim veritablement autonòmic que superés la Mancomunitat, el lligaire mantenia contactes secrets rei Alfons XIII. Recelava dels seus propis companys de viatge, republicans i esquerrans, i no volia un canvi en profunditat del règim.

Cambó era això i també l'home que mentre s'imaginava dirigint la política espanyola veia com el monarca el borbollava –l'utilitzava– i els partits dinàstics que sustentaven el sistema resistien i recelaven de la direcció d'un català a Madrid. L'últim retrat, la biografia del polític català que publica la setmana entrant Borja de Riquer, és plena d'aquests matisos. L'empordanès ja no és aquell polític amb les idees tan clares com ell mateix havia dibuixat a les seves Memòries, sinó una figura plena de dubtes.

Un personatge que havia passat de l'agitació política a l'aterrar a Barcelona, ​​promovent el 1900 una monumental xiulada al ministre de Governació, Eduardo Dato, a enfrontar-se a la corrupció com a regidor a l'Ajuntament de Barcelona en el cas del gas Strache tres anys després. Un home amb una bona relació, per al repartiment de tasques a Barcelona i Madrid, amb Enric Prat de la Riba, però que suportava poc Josep Puig i Cadafalch, igual que l'arquitecte i polític Lluís Domènech i Montaner no ho suportava a ell . Una figura que va sobreviure, com a mínim, a tres intents d?atemptat. El primer, el 1907, li va deixar una bala incrustada al pulmó dret que des de llavors el va afectar la respiració.

El Cambó de Riquer és un personatge complex, que té una passió que alhora és la seva perdició –aconseguir l'autogovern per Catalunya–, i alhora una debilitat, l'interès per deixar d'exercir d'oposició nacionalista a les Corts i actuar com a home de govern a Madrid. Ser, com li va dir el desembre del 1918 Niceto Alcalá Zamora, el Bolívar de Catalunya i el Bismarck d'Espanya. Ell mateix va reconèixer que l'expressió del portaveu liberal a les Corts “en el fons expressava una gran veritat”.

Un polític clarivident que s'adonava que “els entusiasmes autonomistes de la nostra gent es debiliten” quan les dificultats amenaçaven el procés autonòmic. I que el 1919 proposava a la direcció de la Lliga emprendre "un moviment subversiu" i una "desobediència civil passiva" per aconseguir un estatut d'autonomia. I que al mateix temps podia llançar el fanal del crit “Monarquia o República? ¡Catalunya!”, quan ell no deixava de ser un monàrquic convençut.

Un català que el 1920 va suggerir el nom de Severiano Martínez Anido com a governador civil de Barcelona, ​​un dels més cruels i violents amb els obrers, les esquerres, els catalanistes i els anarcosindicalistes. Un dirigent a qui en moments de desordre social, una vegada i una altra, li passava pel cap recolzar opcions de caràcter autoritari per aconseguir les reformes que es proposava. I que, a partir del 1931, va acceptar la República, encara que sempre va recelar.

La frustració continuada a l'hora d'aconseguir els seus propòsits queda ben descrita a la biografia quan s'explicita que Cambó estava absent en els moments clau de la història del país. Estava a l'estranger, de viatge, evadint-se al seu iot Catalònia o recuperant-se d'un càncer de coll. Ni estava durant la Setmana Tràgica del 1909, ni quan el capità general de Catalunya, Miguel Primo de Rivera, va iniciar el cop d'estat el setembre del 1923, ni quan es va proclamar la República l'abril del 1931, ni quan l'exèrcit rebel es va alçar al juliol de 1936.

Cambó era un polític amb profunditat, que va deixar les idees per escrit, de manera elaborada. Per exemple a Entorn del feixisme italià (1924), Per la concòrdia (1929) o Les dictadures (1929). A qui l'alt concepte que tenia d'ell mateix l'encegava, fins a ensopegar. El lligaire , a diferència de Francesc Macià –a qui tampoc no suportava–, sempre va ser un polític il·lustrat que volia fer “la revolució des de dalt” perquè el poble el molestava. Mai va comprendre la política de masses que va eclosionar a la península a partir dels anys trenta.

Després de fracassar amb l'intent d'organitzar un partit per a tot Espanya, el Centre Constitucional no va acabar de trobar el seu lloc ni amb la Lliga Regionalista reconvertida a la Lliga Catalana. La seva major anàlisi errònia, però, encara havia d'arribar. Pocs mesos abans de l'aixecament rebel havia dit que tota dictadura, blanca o encarnada, serà anticatalana, anirà contra l'ànima de Catalunya, serà contra el cos de Catalunya. En canvi, va imaginar que les pretensions del govern de Burgos no anirien gaire més enllà que el primoriverisme.

Francisco Franco, després d'obtenir el suport econòmic i propagandístic, també ho va borbollar. Els contactes que descriu de Riquer entre Cambó i el bàndol rebel a través del seu fidel Joan Ventosa són molt sucosos. “Crec que cal tornar a explicar, amb insistència, els horrors que cometen els vermells i desmentir els que s'atribueixen als blancs”, sostenia. En la seva visió, la zona republicana estava sota la bota d'una dictadura de classe bàrbara i despietada. Cambó sempre va considerar que el franquisme era un “mal menor” per salvar el model de societat en què creia.

Per contra, l'empordanès també va invertir el seu patrimoni important en una causa noble. La cultura, en majúscules. Havia descobert la gana, que no necessàriament aptitud, pels negocis sent regidor a l'Ajuntament de Barcelona i després ministre d'Hisenda al govern d'Espanya. Els seus múltiples contactes el van portar a presidir la Companyia Alemanya Transatlàntica d'Electricitat, la primera companyia elèctrica de Llatinoamèrica, convertida després a la Companyia Hispano-Americana d'Electricitat (CHADE). Participacions de les que de Riquer dóna tota mena de detalls, a més del seu sonat enfrontament amb Joan March.

Amb els dividends obtinguts va impulsar la Fundació Bernat Metge, va fer de mecenes de l'art i va dur a terme un col·leccionisme conscient per tapar forats al Museu d’Art de Catalunya. A partir de 1941 es va instal·lar a Buenos Aires. Des d'allà va continuar vivint en contradicció. Mentre admetia que la dictadura “a Catalunya és intolerable”, considerava la política exterior del franquisme “el millor que pot tenir Espanya”.

Com li va dir Niceto Alcalá Zamora, la feblesa era voler ser el Bolívar de Catalunya i el Bismarck d'Espanya

A l'ocàs de la seva vida, Cambó lamentava no haver fet cas a Enric Prat de la Riba quan aquest li suggeria traslladar-se a viure a la capital de l'estat perquè “només des de Madrid es governa Espanya”. I sintetitzava la visió política des de l'accidentalisme del règim, que no havia practicat. “Primer, crec que tota actuació catalanista ha de ser a base d‟un repudi enèrgic i constant de tota vel·leïtat separatista. Segon, l'acceptació, sense reserves, del règim constitucional que hi hagi a Espanya, tant si és monàrquic com a republicà. Tercer, la decisió d'intervenir constantment a la política general”.

Irònicament per a ell, però no per als que eren conscients del seu catalanisme sincer, un cop mort, la premsa dels exiliats republicans el va tractar millor que la franquista. Antoni Rovira i Virgili, d'ERC, el va definir a La Humanitat com “l'actor principal de la política catalana al primer quart del present segle” i “un polític equivocat, però no un català renegat”. Només des de la ignorància més absoluta es podia defensar el contrari. La biografia de Borja de Riquer explica el perquè.

L'enigma Cambó – Borja de Riquer – Cambó. El darrer retrat / Cambó. L'últim retrat