Tots els lectors hauran comprès que m'estic referint a la modalitat delictiva coneguda com a delicte de malversació dels cabals públics realitzada pels funcionaris que tenen a càrrec seu la custòdia, administració i destinació dels fons que pertanyen a la col·lectivitat. La probitat i lleialtat dels servidors públics en el maneig de les arques públiques és un element substancial per al bon funcionament dels serveis públics i per a la confiança dels ciutadans en les persones i les institucions.

Crec que molt pocs saben que els revolucionaris francesos, quan van formular la Declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà el 1789, no només van pensar en els drets naturals, inalienables i sagrats de les persones. Van posar un èmfasi especial en el control dels actes del poder legislatiu i del poder executiu, per evitar la corrupció. Premonitòriament van establir a l'article quinze que: La Societat té dret a demanar comptes de la seva gestió a qualsevol Agent públic.

Als líders independentistes se'ls va condemnar per malversació en la modalitat d'administració deslleial. Si ens atenim a la realitat dels fets provats, ningú racionalment no pot dir que es va gastar diners públics a organitzar la concentració del 20 de setembre davant la Conselleria d'Hisenda. Es pot obrir un debat sobre les despeses (urnes, paperetes, obertura de col·legis) realitzats per organitzar la votació de l'1 d'octubre del 2017. Aquestes despeses estaven autoritzades per acords del Govern de la Generalitat ratificats pel Parlament. Aquests organismes encarnen els poders que emanen del poble de Catalunya. En tot cas, podrien haver estat qualificats com un delicte de desobediència, però no com “una actitud d'ocultació malèvola, deslleial o fins i tot fraudulenta” com sosté la sentència condemnatòria. Tota la despesa, encara que fos per a fins declarats inconstitucionals, es va realitzar amb llum i taquígrafs.

En un sistema democràtic no es pot dir o mantenir que es van excedir en l'exercici de l'administració causant un perjudici al patrimoni administrat, quan la destinació dels fons era coneguda i avalada per decisions de l'Executiu i del Legislatiu, avalades pels dos milions de votants (segons la sentència) que van acudir a les urnes. Si l'element determinant del fet delictiu consisteix en un excés a l'exercici de les facultats d'administració, causant un perjudici al patrimoni administrat, es pot objectar que es tractava d'uns fins il·lícits, però no que els condemnats s'haguessin apartat del que es els havia encomanat.

Davant aquest panorama legislatiu, Esquerra Republicana de Catalunya ha plantejat alternatives i precisions sobre el delicte de malversació, que mereixen un estudi detingut i sense prejudicis. La proposta de castigar els funcionaris i les autoritats que sense ànim d'apropiar-se'l destinaran a usos particulars i aliens a la Funció Pública el patrimoni públic posat a càrrec seu per raó de les seves funcions o en ocasió de les mateixes, amb penes de sis mesos a tres anys de presó, em sembla acceptable, però sistemàticament ha de figurar com un delicte autònom, deslligat de l'article 432 que conté les figures bàsiques de l'apropiació indeguda i l'administració deslleial dels cabals públics.

La proposta d'un nou delicte enriquiment il·lícit per castigar les autoritats o els funcionaris que en l'exercici del seu càrrec i fins a cinc anys després del seu cessament obtinguin, sense justificació, un increment patrimonial de més de 250.000 € respecte dels seus ingressos acreditats, respon models punitius recollits als codis penals d'altres països. Ara bé, no és una modalitat de malversació sinó un delicte integrat en el capítol dels fraus i exaccions il·legals.

En definitiva, es tracta d‟una modificació acceptable de les modalitats de malversació alienes al‟ànim de lucre, caracteritzat per destinar el patrimoni públic a usos particulars i aliens a la Funció Pública. Es pot retocar la redacció, però no hi trobo objeccions de fons. Quant a l'enriquiment il·lícit, la dificultat rau en la investigació i l'acreditació dels fets que configuren aquesta nova modalitat delictiva. Cal demostrar-ne l'existència i no carregar la prova de la innocència sobre el possible sospitós.

Si es vol abordar el delicte de malversació en termes de precisió i certesa allò essencial, al meu entendre, passa per eradicar la modalitat d'administració deslleial per la inseguretat que proporciona el concepte i la possibilitat d'interpretacions judicials diverses o fins i tot arbitràries, amb risc greu de la seguretat jurídica. Comparteixo, com s'ha dit, que la corrupció és el corc de la democràcia i molt més perillosa que el terrorisme o altres accions violentes. El respecte a la llei i el fidel exercici de les funcions públiques és la base i el fonament de l'ordre polític i de la pau social. En tot cas, les presses no són bones conselleres. - José Antonio Martín Pallín.

Recordar només, que el mateix Montoro va dir que no hi havia hagut malversació de la Generalitat en el procés del 1-O, una Generalitat que, per cert, estava sota l'aplicaciò del 155. Les urnes no se sap qui las va pagar "bé, si n'hi ha que ho saben". Fiscalia en el judici del procés, va considerar que l'apertura dels col·legis electorals tenia un cost de lloguer que era malversació, i fins i tot i va posar una xifra. Aqui rau el problema. Comptat i debatut, tot plegat va ser una malversació de diner públic, cert, però no dels del procés, sino del Govern de M.Rajoy, i no només pel vaixell dels Piolins. 

Perdó, de Mariano Rajoy, que M.Rajoy no se sap qui és. Manda güevos.