Un reconegut professional em confessava que sempre havia pensat que quan es fes vell no tindria accés a una pensió perquè el sistema hauria col·lapsat. I havia actuat en conseqüència. Tot i això, la gran majoria de la població ha cregut que cotitzar a la Seguretat Social durant llargs anys de treball li donaria dret a uns mínims raonables per viure amb una pensió pública. Com ja se sabia que no seria gaire elevada, la gent adquiria un pis en propietat i així no s'hauria de preocupar per pagar l'allotjament quan es jubilés. Tenir una de les pensions mitjanes més baixes d'Europa també comporta una de les taxes més elevades d'habitatge en propietat.

El pacte intergeneracional de cotitzacions i pensions és un dels principis bàsics de convivència sobre els quals s'assenta la nostra societat. Ara que la nombrosa generació dels baby boomers es comença a jubilar és encara més central complir aquest pacte. Les reticències amb què s'està acollint el compromís del Govern espanyol de mantenir el poder adquisitiu dels jubilats –amb un augment del 8,5%– arriben dels descreguts de sempre i de persones encara laboralment actives, que veuen la jubilació prou llunyana per no preocupar-se gaire o que han buscat rendes complementàries per quan arribi el moment de deixar de treballar.

Els treballadors en actiu tenen diverses opcions per millorar la seva situació: des de formar-se per accedir a un lloc millor retribuït fins a anar a la vaga per reclamar-ne els drets. Cap d'aquestes opcions no està a l'abast dels jubilats, que s'han de conformar a dipositar el vot cada vegada que són cridats a les urnes. No tenim per ara cap partit dels jubilats, com en altres països, però el pes de la gent gran a les urnes és cada cop més decisiu.

Tots els que es queixen que molts jubilats cobren més que els fills que treballen haurien de reclamar llocs de treball més qualificats i salaris més elevats. La creixent especialització de la nostra economia en el turisme i els serveis personals facilita aquests salaris baixos i de poc valor afegit. Mentrestant, des de CEOE es queixen que l'augment previst del salari mínim interprofessional per mantenir el poder adquisitiu dels assalariats més mal pagats deixarà un terç dels treballadors sense objecte de conveni. És a dir, que la tercera part dels assalariats tenen convenis per sota de l'SMI. Llocs de treball que sovint els autòctons no volen i que han de cobrir immigrants no qualificats, amb totes les deseconomies externes que això comporta.

Deixem que els jubilats mantinguin el seu, moderat, poder adquisitiu. Estan especialment amenaçats per l'alça desmesurada del preu dels aliments –un 15,4% a l'octubre–, on es concentra la despesa de les rendes baixes. Només cal assenyalar els que no tenen cap responsabilitat ni alternativa. I que empresaris, treballadors i governs es posin a treballar per mantenir el nostre moderat Estat de benestar. - Enric Llarc - economista, per a lavanguardia.cat.