Les xarxes socials són com l'ibuprofè: en petites dosis son sanes, però el seu abús comporta seriosos perills per a la salut. He de reconèixer que a Twitter vaig trobar una frase que em va fer pensar que Umberto Eco havia estat injust quan va escriure que les xarxes havien fet un gran mal a la humanitat en donar la paraula a un exèrcit de necis. La sentència que em va interessar deia: “Respecta els teus pares perquè van aprovar els estudis sense Google ni Wikipedia”. Entre tants haters com poblen el costat fosc de la força, em sembla una lliçó d'urbanitat.

Urbanitat és una paraula antiga, en desús. Recordo que en una reunió de pares a l'Escola Joanot Alisanda (parlo de 1980) se'm va ocòrrer comentar que potser caldria ensenyar Urbanitat als nostres fills, coses tan elementals com saludar al matí, cedir el pas als majors per la vorera, o com defineix la RAE,Urbanitat: "Comportament d'acord amb les bones maneres que demostra bona educació i respecte cap als altres". Directament es van mofar de mi, però vegeu on hem acabat. En aquells temps el Mestre era respectat (dic Mestre perquè encara no s'anava amb allò de Mestres i Mestras), i en canvi ara el Mestre o la Mestra són injuriats per els fills d'uns pares desaforats que els culpen de tots els mals que pateixen -segons ells- els seus fills. Li diuen la síndrome de l'emperador, però s'hauria de dir la síndrome del dictador, perquè aquests nens malcriats són autèntics dictadors. I així pugem tota una generació de nens indigents mentals amb un futur més negre que els trens dels túnels de Cantàbria.

Ahir es coneixia la notícia de Marc un professor de matemàtiques que s'ha plantejat abandonar, fart de la manca de respecte dels seus alumnes i dels seus pares.

La Urbanitat no afecta els jubilats, especialistes a travessar el carrer per on no deuen. Hi ha situacions de vegades surrealistes. Un dissabte al matí: semàfor de vianants en vermell a la carretera de Prats cantonada amb Francesc Layret. Per una banda dues senyores i servidor esperant que es posi verd el de vianants, a l'altra dues senyores musulmanes amb tres criatures i l'Hadji que és el representant oficial del Senegal al barri. Al costat d'Hadji un senyor gran amb el seva taca-taca. Qui és l'únic que va passar amb el semàfor de vianants en vermell?... Bingo! el senyor del taca-taca que a dos quarts de set del matí ja em direu quina pressa devia tenir. D'acord que no venia cap cotxe ni de dalt ni de baix en ser festiu, però entenc i ho practico, que s'han de respectar els semàfors sempre, a peu, amb cotxe o amb bicicleta, i en el cas dels de vianants, sobre tot si hi ha nens, cal donar-los un bon exemple. I compte que no parlo d'urbanitat, sinó d'urbanites.