Tota ciutat que es preui té el seu cronista, Lluís Permanyer és del de Barcelona, i a Sabadell tenim a Jaume Barberà. Ës bo qiue així sia, convé no oblidar els temps passatss, aquesta és la tasca del cronista, reviure el passat en la nostra memòria perquè no oblidem. Parlant d'oblit, no menciona Barbetrà en aquest article sobre les cases de barrets de Sabadell, al Mambo. El Mambo si no em falla la memoria, era el fill de la mestressa de Ca la Pequeña, i era culturista, molt conegut a la ciutat. Si el menciona en aquest altre article, com el conegut Sánchez, "regalessia tendra" cridava des de la seva barretina a l'entrada de la Vella Creu Alta quan els partits es jugaven tots a la mateixa hora i hi havia el  carrusel deportivo.

ELS PROSTÍBULS DE SABADELL - Jaume Barberà

"Diuen que és l’ofici més antic del món. Deu ser així. De fet, tant a orient com a occident, la prostitució s’ha exercit, s’exerceix i, pel que sembla, s’exercirà. Per més que es persegueixi, que es multi o que s’intenti limitar, els resultats no són els esperats, ans al contrari, no deixa d’anar en augment. Sembla ser que no es troba la solució i és que deu ser molt difícil. Abans es deia que era un problema pelut, ara ja no es pot qualificar així perquè la depilació és total.

A Barcelona hi havia cases de mala nota, cases de senyores, cases de cites, cases de barrets, meubles i, fins i tot, la Casita Blanca, perquè els barcelonins anessin a alleugerir les seves ànsies sexuals. A Sabadell, en canvi, hi havia bordells o prostíbuls, com el Xalet, ca la Negra, ca la Pequenya o el Goa. Aquestes cases, d’aparença normal i ben discretes (no tenien cap altre atractiu) i que van subsistir bastants anys de mitjan segle XX, eren hereves de les primeres que hi va haver, perquè ja a finals del segle XIX es coneixia l’existència a Sabadell de cases públiques com ca la Calderina, cal Nu o can Paquetilla.

Per decret, l’any 1956 varen ser prohibides les cases de prostitució. Però tots aquells establiments no varen tancar aquell any, ni el següent, ni l’altre; van estar funcionant de manera il·legal, però vigilats, amb els ulls tancats o mirant cap a una l’altre banda, per les autoritats competents, encara uns quants anys més.

Aquella època, la prostitució estava legalment prohibida i èticament censurada, però socialment era ben acceptada. Els seus consumidors, no només no se n’amagaven, sinó que en presumien i ho airejaven. Ho explicaven, amb pèls i senyals, a la fàbrica, al taller, al cafè o a cal barber. Las paraules: madam, mestressa, nenes, palanganera o palanganer, cabres, purgacions, gonorrea, gomas y lavajes, profilàctics i altres de l’estil, estaven en boca dels experts. N’hi havia una, però, que posava els pèls de punta: -sífilis-.

En cas d’infecció lleu, que es podia donar sovint, l’esposa del transgressor tenia moltes possibilitats de quedar contagiada també, i per qüestions econòmiques, socials i morals de l’època, no tenia més remei que suportar-ho discretament i en silenci.

Als tallers del Metall, no pas tots, naturalment, però si a una bona colla, hi havia el costum d’espavilar sexualment als aprenents quan complien divuit anys. Amb motiu d’alguna festa de sant, d’aniversari o pel dinar de Sant Eloi, els companys agafaven al recent arribat a la majoria d’edat, l’acompanyaven a un prostíbul i feien tractes amb alguna senyora perquè el desvirgués amb la màxima suavitat possible. Moltes vegades el desenllaç no era l’esperat, ja que una dona experimentada i professional al davant d’un pipioli no tenia ni que despullar-se, li descordava la bragueta, li treia el membre i, aprofitant la potent erecció, li solucionava el problema manualment i en un tres i no res. En una ocasió, a ca la Negra, a un aprenent se li va trencar el “frenillo”, el fre del prepuci, i la sangada va ser espectacular.

Si aquest comportament, el de iniciar els joves al sexe, ara el trobem abominable, fa cinquanta o seixanta anys era del tot natural i acceptat.

Aquella època, quan un polvo podia costar trenta o quaranta duros, però les economies particulars no anaven massa grasses, entre tres o quatre amics posaven deu duros cadascun i el sortejaven. L’afortunat guanyador no entrava al següent sorteig. No sé si hi ha enquestes, però si n’hi haguessin, assenyalarien que aquells temps, la majoria d’homes perdien la virginitat en un prostíbul.

A ca la Pequenya, alguns diumenges feien caixa doble, ja que als clients habituals si afegien els que sortien del Ciervo. De tant en tant, al Ciervo hi actuaven companyies de revista o varietè, d’aquelles que exhibien senyores entrades en carns i en corbes. Nosaltres, nanos, des de dins del camp de la JAS, al davant mateix, i penjats a la tanca, veiem sortir els clients que, escalfeïts, anaven a alleugerir-se unes portes més amunt del mateix carrer de Roger de Flor.

El Goa de Sabadell i el Gurugú de Terrassa varen ser forçats a tancar per la mateixa circumstància, la posada en marxa del “Instituto de Bachillerato Arrahona Egara”. L’any 1967 es va inaugurar aquest Institut format per dos edificis, l’Arrahona, on hi anaven els nois i l’Egara, on hi anaven les noies i situat en terrenys de la Mancomunitat. El Goa estava a la sortida de Sabadell i el Gurugú a la sortida de Terrassa. Molts mesos bans de començar el curs escolar, aquests establiments varen ser clausurats.

Bastant temps després de ser tancat el Gurugú va ser objecte d’un fet d’aquells de riota popular. Un graciós va escriure a la paret que donava a la mateixa carretera el següent rètol: “SE FUERON LAS MADRES Y LLEGARON LOS HIJOS”. I és que, amb molt poc judici, van convertir un bordell en una comissaria de la Policia Nacional. El que havia estat un prostíbul, era la nova seu d’una comissaria dels grisos.

El Paso era també un prostíbul, com que quedava fora de Sabadell, s’hi havia d’anar amb taxi o amb moto. Durant una època, va ser molt famós per els seus concursos i campionats. A més de ser un bordell, també s’hi anava, els que hi anaven, a veure exhibicions, a riure una estona i a passar-ho bé, sense necessitat de descordar-se la bragueta. Eren molt comentats en els ambients xarons, grollers i masclistes els seus campionats de força, resistència i velocitat. Els que ho anaven a veure, després ho explicaven arreu i tothom s’hi feia un bon fart de riure. Els màxims exponents d’aquests campionats eren gaire bé sempre els mateixos. Sempre guanyaven o el Pixotes o el Catorzepeces, altres s’hi presentaven però quedaven en ridícul.

La joia dels campionats, per dir-ho d’alguna manera, era una cursa en la que els competidors havien de dur una galleda plena d’aigua penjada al penis erecte. Barcelona també va ser, i encara és, lloc de pelegrinatge dels amants del sexe de pagament. Va ser molt anomenat el cas d’un conegut industrial tèxtil sabadellenc que va trobar la mort dins d’una casa de senyores, de les de categoria, de la capital. Una notícia que va sorprendre la burgesia sabadellenca i se’n va parlar molts dies. L’avantatge d’anar a Barna era l’anonimat. Quan ja hi havia consciència que la prostitució estava mal considerada, hi havia poques possibilitats de ser vist per algun conegut. El Barri Xino (actual Raval), el Barri Antic (actual Barri Gòtic) i altres zones de Barcelona eren llocs preferits per a molts sabadellencs a l’hora d’anar a ejacular. Vaig saber el cas libidinós i extrem, d’un tipus que hi anava cada setmana i sempre feia el mateix: tornant amb el tren, recordant l’excel·lència dels favors que havia rebut i pensant en el que li faria a la seva dona aquella nit, la libido li pujava tant, que havia de baixar a la primera estació que podia i anar-se’n al wàter a alleugerir-se ell mateix.

Els bars de cambreres van substituir els prostíbuls. Bars com La Gruta i La Manzana de Adán, entre la Serra Camaró i Can Rull; La Siberia a Barberà del Vallès o el Brillante a Rubí i tants d’altres es varen convertir en els antres preferits del amants del sexe de pre-pagament. Dins del bar no es podia fornicar, s’havia de sortir fora i anar a una habitació de lloguer. Un conegut, que volia invertir en negocis similars, m’havia explicat que cada sortida d’una noia amb un client, deixava, netes, tres mils pessetes a la caixa. Un negoci rodó dels anys setanta. De totes maneres, aquests locals sempre disposaven d’una habitació amagada per si era necessari. El problema d’aquests establiments venien provocats per l’abús de l’alcohol. Sovint s’hi organitzaven saraus deguts a l’etilisme d’algun client. A La Manzana de Adán, moltes vegades hi havia disturbis i al Brillante de Rubí, una baralla va acabar amb una persona morta. A La Siberia de Barberà del Vallès, anys més tard, el problema més greu no va ser l’alcohol, sinó l’atac epilèptic, d’una noia de l’ofici, mentre feia una fellatio a un client. La queixalada va ser brutal.

Després de la mort del Generalísimo, amb la permissivitat que va representar, les ànsies d’alguns per fer negoci i els canvis que arrossegaven la societat, la prostitució a Sabadell va fer una rebolcada. El Goa va obrir, temporalment, amb un altre nom. Es van habilitar desenes de cases particulars repartides arreu dels barris. Mentre, els empresaris del sector obrien locals de poca durada, ja fos a la Creu de Barberà, a la Plaça Pep Ventura o Ca n’Oriac. L’arribada de noies de fora (països de l’Est o de Centre i Sud Amèrica) afavoria el creixement. Aleshores la prostitució ja tenia un ben guanyada mala fama. Res a veure amb el romanticisme novel·lesc dels prostíbuls d’antany.

Curiosament quan la prostitució ja estava molt mal considerada, era quan els diaris la difonien més, el Diari de Sabadell, per exemple, els dissabtes dedicava una pàgina sencera als anuncis de contactes. Ara ja no cal anunciar-se als diaris, el món d’Internet ho fa de sobres. I arriba més lluny i a més gent.

Actualment el tema més trist, més greu i més colpidor el protagonitzen aquestes màfies que segresten, roben i maltracten a noies indefenses per explotar-les sexualment. En aquests casos la globalització fa estralls i la societat ben poca cosa.

Avui la prostitució s’ha professionalitzat i s’ha sofisticat tant que no té res a veure amb el passat. Fa seixanta anys, la Carmencita, abans d’entrar al seu lloc de treball, a ca la Pequenya, podia anar tranquil·lament a la Pastisseria Torrents i comprar-se una pasta de merenga, , que eren el seu deliri, i es podia moure pels carrers de Gràcia amb la mateixa desimboltura i senzillesa que passejava Irma la dolça pels carrers de París". - Jaume Barberà -  sabadellejant.

I parlant de recordar, de rememorar, aqui teniu una entrevista de més d'una hora feta a Roberto Bolaño el 1999: 'La belleza de pensar'. La cadencia de l'entrevista és d'un altre temps, del temps on la pressa no existía i si l'avidesa del coneixement i el triomf de la paraula....