LA CIUTAT MUTANT

Una ciutat és la fusió del paisatge i el paisanatge. O hauria de ser-ho. Perquè a Ciutat Vella el paisanatge està desapareixent. Els seus veïns es van morint o marxen" - José Manuel Rambla reflexiona sobre com està afectant el turisme a la ciutat de València, aspecte que coneixen bé els barcelonins, i que sembla una conseqüència inevitable de l'atracció turística de les dues ciutats. Prenguin nota doncs els que es queixen constantment de tot a Barcelona, que el seu problema no és únic en l'àmbit local, València està en les mateixes situacions, com Venècia, com altres grans capitals turìstiques.

"L'escriptora i cineasta nòrdica Odveig Klyve presenta al seu curt View (2022) una nova visió del Leviatà marí: la càmera enquadra un bucòlic paisatge portuari nòrdic, amb les cases petites, les aigües plàcides de la seva badia i un vell campanar al fons. Tot i això, l'escena es veu alterada a poc a poc per l'aparició d'una mola que sorgint per l'esquerra de la pantalla devorant la visió de les aigües calmades i el vell campanar, fins i tot amenaça d'engolir les casetes que ara resulten fràgils davant la immensitat del gegant És un creuer, el primer dels que aniran arribant, i dels seus budells van desembarcant fileres de turistes que amb el seu frenètic avenç destrueixen una quietud que, només uns segons abans, ens semblava eterna. una ciutat de la costa oest noruega, i aquí sorgeix el que és inevitable, és clar, perquè Rafa Lahuerta és responsable que cada vegada que apareix Noruega pensem irremeiablement a València.

El fenomen turístic fa temps que està transformant la ciutat. O més exactament, mutant-la. València s'està convertint en una ciutat mutant. El turisme ho modifica tot, fins i tot les iniciatives més benintencionades. La zona de vianants de Ciutat Vella lluny d'humanitzar els seus carrers ha degenerat en una estressant carrera d'obstacles per esquivar l'allau de visitants, dispersos o en grups organitzats sota la direcció d'aquest guia que enarborant el seu banderí sembla parodiar la figura del Palleter. La promoció de la bicicleta ha donat peu a autèntics batallons de ciclistes que recorren les nostres vies amb la mateixa complaença i determinació amb què la cavalleria del general Custer irrompia als poblats apatxes. Al Mercat Central consumeixen tots els productes, encara que ho facin més amb els objectius àvids de les seves càmeres que amb la cistella de la compra. Els músics de carrer agafen els nouvinguts amb les seves actuacions, sempre els mateixos temes, que acaben transformant-se per al resident en un etern dia de la marmota melòdic. Gaudir d'una simple cervesa es converteix en el millor dels casos en una treballosa odissea per trobar algun lloc lliure, perquè a compartir aquell moment amb els parroquians ja has renunciat: el teu veí de taula mai no serà el mateix, anirà canviant a cop diari de nous vols o nous creuers. I amb cada canvi escoltes un idioma diferent mentre llegeixes el menú en anglès i penses amb sarcasme a les polítiques de normalització lingüística.

Una ciutat és la fusió del paisatge i el paisanatge. O hauria de ser. Perquè a Ciutat Vella el paisanatge està desapareixent. Els seus veïns es van morint o marxen. Si el problema de l'habitatge escanya el futur de les ciutats i les persones a qualsevol lloc, el fenomen turístic incrementa l'asfíxia fins a extrems sàdics. És cert que avui l'arribada de nous residents estrangers ha evitat el desert i fins i tot permet al districte guanyar població. Benvinguts siguin. No crec en les essències immutables dels espais. M'agrada veure que els carrers emanen diversitat i si alguna cosa em molesta és comprovar com darrere persisteixen sovint inacceptables realitats d'exclusió social. No m'importa que el Carmen es converteixi en Little Italy, com no m'esquinço les vestidures perquè el carrer Pelai sigui l'entrada a la nova Chinatown. El paisatge urbà canvia, això és tot. El problema de l'impacte turístic és que no crea paisatge. Al contrari, la indústria turística, una de les avantguardes en la desmaterialització de la realitat promoguda per la globalització neoliberal, només genera no-llocs, com els centres comercials o els aeroports, espais despersonalitzats, mers decorats temàtics, com els d'aquelles franquícies que desplacen a comerços o bars tradicionals, on el visitant no busca descobrir el que us sorprengui sinó confirmar que troba, còmodament, el que esperava. A Benidorm oa la plaça del Tossal.

Una ciutat és la fusió del paisatge i el paisanatge. O hauria de ser-ho. Perquè a Ciutat Vella el paisanatge està desapareixent. Els seus veïns es van morint o marxen"

Davant d'aquestes impressions, la indústria turística acostuma a respondre amb una veu d'alarma: ¡turismefòbia! La crítica quedaria així desarmada en penjar a qui la realitza una etiqueta que l'estigmatitza com a nit i nostàlgic, quan no obertament reaccionari com els membres de les altres tribus fòbia: el trànsfob, l'homòfob el xenòfob. El sector, que si alguna cosa té són bons publicistes, contraatacarà a més recordant les grans xifres de visitants, l'impacte al PIB, la seva incidència a l'ocupació. Fins i tot arribarà a acceptar alguna objecció que, en qualsevol cas, considera esmenable amb una bona diversificació de destinacions que eviti les massificacions o una especialització de productes. Solucions que no deixen de recordar aquell acudit infantil del “esglai o mort”. Només que quan hi ha interessos econòmics darrere el sinistre dilema sol acabar amb un ensurt de mort. De fet, la realitat demostra que les diversificacions de destinacions turístiques lluny de limitar la massificació l'estenen com el txapapote. Només cal passejar per Russafa. O comprovar l'interès especulatiu del capital immobiliari estranger pel Cabanyal.

Darrere d'aquestes apologies hi ha dos mites assentats a l'imaginari. El primer és que el turisme és una indústria neta quan l'experiència acumulada demostra el seu caràcter depredador sobre el territori. Si als anys 60 el turisme de sol i platja va degradar el nostre litoral, avui el turisme de ciutat transforma els nostres carrers en no-llocs. De les emissions de CO2 o la sobreexplotació d'aqüífers ja no en parlem. El segon mite és haver-lo convertit en la panacea de qualsevol cosa només afegir-hi un adjectiu: es parla de cultura i patrimoni, immediatament sorgeix el turisme cultural; es parla de l'Espanya buidada, vet aquí el turisme rural; es parla de fe, de turisme religiós; es parla de pebrots, doncs res, turisme gastronòmic. El turisme es presenta així com una espècia de bàlsam de Fierabrás que per a tot serveix encara que, com deia el refrany de l'ungüent blanc, no aprofita res.

Si als anys 60 el turisme de sol i platja va degradar el nostre litoral, avui el turisme de ciutat transforma els nostres carrers en no-llocs

Ningú no posa en dubte la importància econòmica del sector turístic. Però poc es recorda que per mantenir els nivells milionaris de visitants es requereix alguna d'aquestes condicions: ser un referent icònic mundial com París, Nova York o Venècia, o ser una destinació barata… per al visitant, és clar. Aquesta darrera variable sol ser la determinant en la majoria de casos, sigui Espanya, Cancún o Thailàndia. Perquè darrere de les grans xifres i els números astronòmics s'amaga la precarietat i els sous baixos dels treballadors, dels cambrers, de les kellys. No sorprèn que, malgrat els balanços exitosos i les grans previsions econòmiques, el 40% de les places ofertes en carreres de turisme i hostaleria es quedaran desertes aquest curs universitari a Espanya.

Plantejar el debat com una dicotomia entre turisme sí o no, manca doncs de sentit. Especialment quan, a més, la pandèmia recent ens ha mostrat el greu risc de futur que comporta l'enorme dependència del monocultiu turístic. Per això els termes de la polèmica haurien de situar-se en una altra dimensió, en pensar com avancem en la consolidació de la comunitat, en la cohesió econòmica, urbanística, cultural i social, en la vertebració col·lectiva i l'harmonització mediambiental. Ara que els vells dogmes neoliberals s'esfondren seria l'ocasió propícia per reimaginar i promoure un nou territori, una nova ciutat, una València compartida. Encara que, és clar, ara estem en campanya electoral i potser no és el millor moment…