Aquest assaig voldria entreveure el diagnòstic del nostre temps, de la nostra vida actual. Va enunciada la primera part d'ell, que pot resumir-se així: la nostra vida, com a repertori de possibilitats, és magnífica, exuberant, superior a totes les històricament conegudes. De la mateixa manera que el seu format és més gran, ha desbordat tots els principis, les normes i els ideals llegats per la tradició. És més vida que totes les vides, i pel mateix més problemàtica. No pot orientar-se en el pretèrit. Ha d'inventar el seu propi destí. Però ara cal completar el diagnòstic. La vida, que és, sobretot, el que podem ser, vida possible, és també, i pel mateix, decidir entre les possibilitats el que en efecte serem. Circumstància i decisió són els dos elements radicals que es compon la vida. La circumstància -les possibilitats- és el que de la nostra vida ens és donat i impost. això constitueix el que anomenem el món. 
La vida no tria el seu món, sinó que viure és trobar-se des després en un món determinat: en aquest d'ara. El nostre món és la dimensió de fatalitat que integra la nostra vida. Però aquesta fatalitat vital no s'assembla a la mecànica. No som disparats sobre l'existència com la bala d'un fusell, la trajectòria està absolutament determinada. La fatalitat en què caiem al caure en aquest món -el món és sempre aquest, aquest d'ara- consisteix en tot el contrari. En comptes d'imposar-nos una trajectòria, ens imposa diverses, i, conseqüentment, ens força... a triar. Sorprenent condició la de la nostra vida!, viure és sentir-se fatalment forçat a exercitar la llibertat, a decidir el que serem en aquest món. Ni un sol instant ens deixa descansar a la nostra activitat de decisió. Fins i tot quan desesperats ens abandonem al que vulgui venir, hem decidit no decidir. És, doncs, fals dir que a la vida "decideixen les circumstàncies". Al contrari: les circumstàncies són el dilema, sempre nou, davant el qual hem de decidir-nos. Però el que decideix és el nostre caràcter. Tot això val també per a la vida col·lectiva. també en ella hi ha, primer, un horitzó de possibilitats, i després, una resolució que tria i decideix la manera efectiva de l'existència col·lectiva. Aquesta resolució emana del caràcter que la societat tingui, o el que és el mateix, del tipus d'home dominant en ella. En el nostre temps domina l'home-massa; és ell qui decideix. no es digui que això era el que esdevenia ja en l'època de la democràcia, del sufragi universal. En el sufragi universal no decideixen les masses, sinó que el seu consistia a adherir-se a la decisió d'una o altra minoria. Aquestes presentaven els seus "programes" -excel·lent vocable-. Els programes eren, en efecte, programes de vida col·lectiva. En ells es convidava la massa a acceptar un projecte de decisió. 
Avui esdevé una cosa molt diferent. Si s'observa la vida públic dels països on el triomf de les masses ha avançat més -són els països mediterranis-, sorprèn notar que en ells es viu políticament al dia. El fenomen és en gran manera estrany. El poder públic es troba en mans d'un representant de masses. Aquestes són tan poderoses que han aniquilat tota possible oposició. Són propietàries del poder públic en forma tan incontrastable i superlativa, que seria difícil trobar en la història situacions de govern tan preponderant com aquestes. I, no això, el poder públic, el govern, viu al dia; no es presenta com un avenir franc, ni significa un anunci clar de futur, no apareix com a començament d'alguna cosa el desenvolupament o evolució resulti imaginable. En suma, viu sense programa de vida, sense projecte. No sap a on va, perquè, en rigor, no va, no té camí prefixat, ni trajectòria anticipada. Quan aquest poder públic intenta justificar-se, no al·ludeix per res al futur, sinó al contrari, es reclou en el present i diu amb perfecta sinceritat: "soc una manera anormal de govern que és imposat per les circumstàncies". És a dir, per la urgència del present, no per càlculs del futur. D'aquí que la seva actuació es redueixi a esquivar el conflicte de cada hora; no a resoldre-ho, sinó a escapar d'ell d'antuvi, emprant els mitjans que siguin, tot a costa d'acumular, amb la seva ocupació, majors conflictes sobre l'hora pròxima. Així ha estat sempre el poder públic quan ho van exercir directament les masses: omnipotent i efímer.

 JOSÉ ORTEGA Y GASSET
La rebelión de las masas