PER QUÈ ESCRIVIM?

Escriure, fer literatura, no és més que reflectir la consciència, millor dit l'estat de consciència de l'escriptor, per expressar la seva mentalitat i conviccions, o no necessàriament, hi ha molta ficció alguna vegada, encara que en el fons escriure és parlar sempre d'un mateix, de recordar o manipular els records. Escrivim d'allò que coneixem, car ficcionar vindria a ser com miccionar, o sia pixar-s'hi, i es sol notar. Escrivim per una necessitat vital de comunicar, d'exhibir - a vegades - impunement els nostres pensaments. Segons Camus, escriure és activar les nostres obsessions. És crear o aparentment inventar-se uns personatges, manipular-los, jugar amb ells, o en algun cas són els propis personatges els que dominen l'escriptor. De la mateixa manera que la poesia serveix per informar de les nostres negligències, la literatura serveix per explicar les nostres petites o grans misèries

I morir deu ser deixar d'escriure deia Fuster, i no anava desencaminat, només que l'obra escrita perdura en el temps i sempre hi ha algú que descobreix una història escrita fa anys. La literatura sobreviu a l'escriptor, què, en certa manera (si és mínimament bo o interessant) a travès d'ella obté en certa manera la immortalitat. També es podria dir que escrivim perquè no sabem fer altra cosa, de la mateixa manera que estimen sense saber per què, i, arribat a aquest punt, em quedaria de nou amb Fuster:

"Escriure - fer literatura - és tot això que vostès diuen, i, de més a més una forma de venjança"

Quin escriptor no ha somiat mai viure en un país on el govern els pagui un sou? Aquest és el cas d'Islàndia, on els escriptors cobren una suma mensual de 2400 euros. Com que és un país on fa força fred i les hores de llum són pràcticament inexistents, molts dels seus habitants passen molt de temps a casa seva, i la lectura és una de les seves principals activitats. De fet, el 90% de la població consumeix almenys un llibre a l'any i una mitjana de vuit llibres comprats per la meitat dels islandesos en el mateix període de temps.

En aquest context, no és estrany que proliferin escriptors (un de cada deu islandesos ha escrit un llibre alguna vegada) mentre segueixen teclejant noves històries al seu ordinador per a una població limitada que, així i tot, pot no compensar aquesta quantitat d'autors. Solució? Els sous que el govern d'Islàndia concedeix actualment a 70 dels seus escriptors.

El motiu d'aquest sou, ingrés al qual s'afegeixen els beneficis posteriors per drets d'autor, complementa la idea que no tots els escriptors només poden viure dels seus guanys per les vendes d'un llibre, especialment en un país on malgrat això de llegir-se molt la població escassa. Partint d'aquesta base, el més lògic és recompensar les hores invertides en la creació d'un manuscrit.

Qui decideix quin escriptor mereix aquest sou és l'Associació d'Escriptors, després de les deliberacions d'un jurat format per tres catedràtics universitaris que qüestiona el projecte de l'escriptor i el temps que té previst dedicar a la seva obra.

No sé si aquests escriptors islandesos remunerats pateixen la síndrome del full en blanc, supose que no, si no escriuen, no cobren, i la gana pot obrar miracles. Que prenguin exemple d'Isaac Asimov, que deien que cobrava a tant per paraula, per això escrivia totxos a tutiplen.