La nit electoral del 1996, un victoriós PP va acabar la vetllada a crits de: "¡Pujol, enano, habla castellano!". L’endemà, però, constatant que necessitarien a CiU per governar, van matisar: “Pujol, guaperas, habla lo que quieras”. El 23 de Juliol, més que en tot un altre país, en tot un altre món, ves que no es versioni allò de nou, ara amb Carles Puigdemont i Pedro Sánchez pel mig. Però res no serà igual. I molt menys, tan fàcil per a l’aspirant a president. Perquè de Carles Puigdemont se n’ha dit més que de cap altre president català contemporani. I la demonització del personatge no ha anat a càrrec només del Pp. El PSoE i les seves extensions  hi han jugat com qui més. Sense anar més lluny, fa un quinze dies, exercint una pressió inèdita sobre el PP perquè donés suport al candidat socialista a l’alcaldia de Barcelona, contra l’opció que la capital de Catalunya fos “governada des de Waterloo”. Surrealista. Però, altre cop, Puigdemont era dibuixat com l’enemic públic número u, per mobilitzar vot a Espanya. I el Pp hi va anar arrossegat, i a  més ara s'en vanta d'haver posat un alcalde socialista a BCN.

És el marc mental que juga la política espanyola, d’un temps ençà, i que de fet desmunta la teoria segons la qual a Catalunya ja no hi ha conflicte polític. A Madrid saben més que ningú que el sentit de la reivindicació independentista té més sentit que mai. I això, malgrat que el Govern i el catalanisme fins ara líder a Madrid ha ajudat a dissimular-ho, ni que fos amb la millor de les intencions del món o amb el càlcul partidista més espuri.  I, malgrat tot, Catalunya i les seves circumstàncies continuen on eren. I Puigdemont i el que representa no hi són només quan convé, per fer-ne befa condescendent o per esgarrapar vots i poder entre adversaris polítics. 

Avui dimecres a partir de dos quarts de deu, se sabrà tot. Si Puigdemont té immunitat o no. La tingui o no, Sánchez té un problema amb ell, i alhora la solució. Ara, la possibilitat que avui a la nit Puigdemont estigui sopant a Barcelona o Girona, aterra a Sánchez i a Llarena. De totes maneres no ho crec, a Brussel·les malgrat que hi plogui molt no es mullen mai i els el TGUE sempre adopten decisions intermèdies que no acontenten ni a uns ni als altres, i cal tenir en compte que la resolució al suplicatori encara no és definitiva.

No volíeu Puigdemont?, doncs que us bombin a tots. Davant la constatació d’estancament o directament de retrocés, un gruix de votant pot pensar així. I d’aquí ve que l’eslògan de campanya de junts ver­sioni el “Que us bombin a tots!” de Xavier Trias, amb un “Ja n’hi ha prou” que val per a la política a Espanya i alhora també per a la catalana.