Fa uns dies a la vanguardia felicitaven la candidata del PP a Extremadura, Maria Guardiola, per anteposar les conviccions als interessos del seu partit. “Bravo per Guardiola”, titulem amb admiració. La dirigent popular s'havia oposat al pacte amb Vox amb l'argument que no podia deixar entrar al govern regional “aquells que neguen la violència masclista, els que estan deshumanitzant els immigrants i els que despleguen una lona i tiren a una paperera la bandera LGTBI”.

La valenta andanada de la política popular ha durat tot just deu dies. Davant el risc que es convoquin noves eleccions a Extremadura, ahir va optar per retractar-se de manera solemne i amb cara compungida. La seva declaració és una frase per guardar als manuals de comunicació política: “La meva paraula no és tan important com el futur dels extremenys”. Gairebé a la mateixa hora en un acte a Madrid, Alberto Núñez Feijóo, aliè a allò d'Extremadura, reivindicava el valor de la paraula: “Sense paraula no hi ha política”. Llàstima que la mateixa Guardiola hagi deixat en evidència aquesta bonica màxima del líder.

Almenys en l'acord aconseguit ahir entre PP i Vox, la dirigent popular ha arrencat un compromís “per eradicar els discursos masclistes que promoguin o justifiquin la violència contra la dona” i no hi ha cap punt conflictiu sobre els drets de la comunitat LGTBIQ+, ni dels immigrants. Això sí, hi ha punts que poden semblar conflictius, com ara el manteniment de la central d'Almaraz o la idea d'eliminar “qualsevol trava burocràtica en matèria climàtica que afecti la prosperitat o la llibertat dels extremenys”.

La crispació, el somriure forçat de Maria Guardiola ahir a l'hora de signar al pacte, semblava més aviat el somriure de qui signa la seva pròpia sentència de mort. Però ella, com Felipito Tatacún, segueix, i tot allò dels principis, la dignitat, etc, se l'ha empassat com un gripau, a qui ha privat de convertir-se per això en un príncep blau i, per tant, a ella en una princesa. Fi de la cita.

El que és clar és que l'acord d'Extremadura alinea el PP d'aquesta comunitat amb l'estratègia dels populars a la resta de comunitats on han pactat governs autonòmics amb Vox. A la direcció del PP li ha costat força esforç i desgast arribar a una trista conclusió: no els agrada pactar amb Vox, però si no hi ha més remei cal fer-ho. És un preludi del que pot passar el 23-J?