"He trobat més odi anticatalà entre els comuns que en gent del PP o Cs" - Manuel Delgado.

L’onada per l’abstenció independentista creix a les xarxes socials. Hi surfegen intel·lectuals molt rellevants. Fa anys que denuncien que la pena pels dirigents empresonats va substituir els objectius del procés. Consideren que els partits independentistes han estat fent xantatge emocional i que ara teatralitzen un sobiranisme que, de fet, emmascara un regionalisme ineficient i desnatat.

Fa quatre anys, Jordi Graupera, abanderat d’aquesta posició, es va presentar a les generals amb la fórmula Primàries, que pretenia unificar des de la base tots els corrents independentistes. No va tenir mals resultats: 28.253 vots (3,7%) a Barcelona, però no va assolir l’escó. Era massa d’hora. Les bases independentistes encara estaven dominades per la boira lacrimal. Ara sembla que arriba el seu moment. L’onada abstencionista que s’està preparant pretén emular l’estratègia de Bildu, que durant la il·legalització i la lehendakaritza socialista de Patxi López va posar les bases d’un projecte que anys després està a punt de fer el sorpasso generacional al PNB. L’argument principal dels abstencionistes és que els partits independentistes no canviaran mai pel seu compte, ja que s’imposa sempre l’interès dels professionals que viuen de la política. Se’ls ha de fer canviar per força, d’aquí l’estratègia conductista de l’abstenció: “O canvieu o us deixarem sense escons”. Els abstencionistes veuen més perillosa la fossilització d’un independentisme banal, que no pas l’arribada de Vox al govern central. Joan Burdeus culminava un seu article al digital Núvol amb aquesta frase: “Sento molta més esperança en el que es pot moure a Catalunya si continuem fiscalitzant que no pas por em fa un govern de PP i Vox”.

Poc o molt, l’abstenció intencionada perjudicarà els partits independentistes. Acabarà de fer-los perdre l’hegemonia, ja molt erosionada. Ara bé, l’alternativa del PSC serà molt limitada, també. El catalanisme del PSC i comuns no té capacitat de seducció en el bloc independentista. És probable, encara, que, com vaig explicar la setmana passada, una part del nacionalisme català acabi desembocant en la versió extremosa de Ripoll. PP i Vox, finalment, tindran a Catalunya un petit hortet; limitadíssim. En resum: la política catalana avança a marxes forçades cap a una hiperfragmentació.

El tots contra tots farà que el país retorni a una conflictivitat com la del segle XV. Ningú no tindrà la força mínima que cal per dirigir el país. Potser la política israeliana, també fragmentadíssima, s’ho pot permetre: Israel és un Estat molt fort. Però el fracàs de totes les brúixoles catalanes pot ser determinant per al final d’una partida que el franquisme va determinar, que la unitat catalanista de l’antifranquisme va conjurar i que el nacionalisme pujolià, primer, i l’independentisme, després, van exasperar amb la idea que els equilibris catalans eren un impediment per a la normalitat nacional. Aquesta normalitat ha resultat ser explosiva. La hiperfragmentació creixent n’és el resultat.

És sabut que la història no serveix com a lliçó; i menys en el temps de l’adamisme, en què són tants els que es creuen que comencen de zero. Però continua sent interessant consultar-la. Fins al segle XVII no apareixen els primers brots verds de superació de la hiperfragmentació del XV, i fins al XVIII no es gesta la revolució industrial. Fins a finals del XIX no apareix un Verdaguer. La prosa de Fabra i Pla arriba al XX. Per refer-se, aquest país hipertrossejat d’ara té tant de temps per endavant? - Retorn al segle XV - Antoni Puigverd