LA PRESSA COM A PITJOR CONSELLERA

L’Onze de Setembre és una festa catalana de la qual s’ha apropiat l’independentisme, on sovint es percep un excés de gesticulació i una exuberància de les escenografies. El que passa és que aquest any, en què el debat central hauria de passar per l’amnistia, que és un assumpte delicat i amb el qual és imprescindible procedir amb exquisida mesura i extrema habilitat, han grinyolat les afirmacions que dificulten unes negociacions que formalment no han començat. No és el moment en què la política catalana hagi de semblar la cabina dels germans Marx, on tothom truca a la porta demanant, a més, dos ous durs. - Màrius Carol a la vanguardia.

Com tampoc no és temps per a les presses. La impaciència és un dels mals crònics dels polítics independentistes. “És passió de necis, la pressa”, va escriure Baltasar Gra­cián, que era la versió light de Maquiavel. Jaume Asens, la persona a qui se li va encarregar explorar amb Carles Puigdemont les possibilitats d’un pacte d’investidura, ha recordat a TVE que difícilment es podrà aprovar una amnistia exprés i que forçar la màquina no seria una bona solució. En aquesta mateixa línia escrivia ahir Iván Redondo, dient que no pot semblar que això va d’amnistia per investidura, sinó d’amnistia per retrobament. De fet, quan Alberto Núñez Feijóo va reconèixer fa uns dies l’existència d’un problema polític amb Catalunya i va apostar per trobar un encaix constitucional intentava reforçar la democràcia, buscant sortides pactades. Llàstima que, al cap d’un minut, els durs del PP se li van tirar a sobre.

Ningú no s’hauria de posar ner­viós amb els parlaments de la Diada, que són de consum intern per a partits i organitzacions. Però caldria exigir-los serietat, a partir d’avui mateix. Asens ha dit també a la televisió que “la política és l’art del possible i la gestió del temps”. La competició entre Junts i ERC per veure qui encarna l’independentisme pota negra –i el de l’ANC respecte d’Òmnium– no poden ser obstacles afegits a una negociació per l’amnistia, que és l’exercici de magnanimitat més gran, com també ens ho ha recordat Redondo, i davant la qual no escau el postureig, sinó la màxima responsabilitat.

A tall d'inventari 800 mil manifestants segons l'ANC i 115 mil segons l'urbana, Xifra real de manifestants: doncs, 200 mil. Quasi sempre els manifestants reals son el 25% del que diuen els organitzadors, i una mica més del que informa la guardia urbana. d'una diada que mai ha tingut un milió de manifestants, menys la d'enguany en que els independentistes emocionals s'han abstingut de manifestar-se.