La xocolata va saltar la barrera oceànica i ens va arribar a començaments del XVII. Malgrat el seu color gens atractiu, les bondats d’aquell dolç es van convertir immediatament en una temptació irrefrenable. Va penetrar en tots els nivells de la societat, i fins i tot va ser necessari que els ja addictes paladars eclesiàstics es veiessin obligats a establir un criteri per reglamentar-ne el consum. Esmorzar a casa a base de xocolata es va convertir en un clàssic. I sortir a berenar en una xocolateria va passar a ser un costum d’allò més atractiu i repetit per a la burgesia. Eren establiments d’ambient molt diferent del que presidia cafès i bars; per aquest motiu una dama podia anar-hi sola. A mitjans del segle XIX es va detectar, però, un canvi sospitós i inquietant: feia tot l’efecte que algunes xocolateries havien introduït al negoci la prostitució. No es tractava d’una iniciativa particular, sinó la conseqüència d’haver caigut alguns establiments sota un control molt preocupant. Vet aquí la clau de semblant canvi. El governador civil Ventura Díaz havia creat una policia secreta per vigilar i neutralitzar la creixent capacitat de protesta obrera, que propiciava unes vagues cada vegada més nombroses i repetides. Va ser llavors quan va entrar en acció l’anomenada Ronda Tarrés, tan ben documentada per Josep Benet i Casimir Martí. El capitost d’aquella quadrilla era Jeroni Tarrés, un lladre i també un perillós assassí que va passar a gaudir de carta blanca per actuar amb tota mena d’excessos i esperada brutalitat vertiginosa. Aviat va merèixer que el director del conservador Diario de Barcelona Josep Mañé denunciés els seus excessos i fins i tot que el diputat Estanislau Figueras l’ataqués amb vehemència a les Corts. En semblant context no va ser estrany que el comissari Ramon Serra Monclús, que havia heretat una sèrie de negocis, entre els quals xocolateries, permetés que Tarrés hi introduís el reclam de la prostitució. Va convertir així aquells establiments en un bon negoci privat, fins que la seva estrella personal va caure en desgràcia. El criminal Tarrés va acabar empresonat, però es va escapar. Agafat, el van tancar a Ceuta. Va ser voluntari a la guerra d’Àfrica i aquell malànima va morir a la batalla de Wad-Ras. - Lluís Permanyer.