Henryk Sienkiewicz, a la novel·la Quo vadis? (1896), fa escriure a Petroni, abans de suïcidar-se, aquestes paraules adreçades a Neró: “Roma es tapa les orelles quan et sent i el món es riu de tu. Jo no vull ni puc conti­nuar avergonyint-me. Adeu, però no facis música; assassina, però no escriguis versos; enverina, però no ballis; incendia, però no toquis la cítara. Aquests són els meus desitjos i el meu darrer consell”. Més d’un cop m’ha vingut al cap aquest passatge, en sentir i veure les coses que diuen i fan molts dels nostres polítics. I, sense pretendre emular Petroni, se m’ha acudit mussitar el que segueix, a tall de resposta als excessos d’algun d’ells: “Insulta, però no et facis la víctima; burla la llei, però no et facis el demòcrata; menteix, però no et presentis com a custodi de la veritat; trenca les institucions, però sense fer ostentació de defensar l’Estat; persegueix només el teu interès personal, però no ens donis lliçons, i desplega la teva supèrbia, però sense fer-te passar per modest”. Òbviament, és un joc que no porta enlloc. És queixar-se per queixar-se. - Juan-José López Burniol.

L’enviliment progressiu del diàleg polític a Espanya sembla que no té fi: tant dins com fora de les institucions, en aquest cas amb la col·laboració interessada d’una part dels mitjans de comunicació, com a autèntics cooperadors necessaris que són en aquest reescalfament nacional. Dit això, la pregunta que cal fer-se és aquesta: qui ha de ser el primer a recuperar les bones ­maneres?

Es diu que dos mariscals francesos estaven embrancats agrament entre si per qui havia de saludar primer l’altre, al·legant contradictòriament més antiguitat i uns mèrits superiors, fins que la qüestió va arribar a Napoleó, que la va resoldre amb aquestes simples paraules: “Que saludi primer el més educat”.

De la mateixa manera, hauria de cessar primer en aquest enfrontament verbal caïnita, ­privat de ­dignitat i orfe de talent, aquell dels nostres polítics que tingui més consciència de la dignitat del seu càrrec, un ­nivell cultural més elevat i un sentit del ridícul superior. Faci el que faci l’altre. Aquesta polarització perversa arriba a nivells de nàusea als debats del Congrés i del Senat, que és on ses senyories, com deien­ abans les folklòriques, “treuen tot el que porten dins”, amb un clar avantatge de les folklòriques.

Potser, per evitar la vergonya que provoca aquesta misèria, hauria estat millor que els diputats i els senadors no poguessin llegir els discursos, ja que, atesa la precarietat dels recursos que tenen, aquesta limitació obraria com a barrera de contenció dels disbarats, en deixar-los nus davant de tot l’hemicicle. Hi ha un fet que delata l’ínfim nivell de la nostra vida parlamentària, que és l’absència absoluta de trets de subtilesa, que sovint es manifesten en detalls d’ironia festiva i en episodis d’humor esmolat.

És impensable per aquesta raó que, a les nostres càmeres actuals, es pugui donar un episodi similar a aquest, que explica Luis Carandell al seu llibre Se abre la sesión: Al Congrés del 1934, un diputat de l’oposició va interrompre des de dalt de l’hemicicle José María Gil-Robles, dient-li a crits: “Sa senyoria és dels que encara porten calçotets de seda”, cosa que va provocar la gatzara imaginable; mentrestant, Gil-Robles esperava impàvid que es recuperés la calma per respondre després sense alterar­-se: “No sabia que la seva dona fos tan indiscreta”.

I també és inimaginable que, en els actuals i penosos intercanvis d’improperis en què es converteixen les sessions de control, es donin proves d’humor com aquesta: interrogat el primer ministre Disraeli sobre la diferència entre una desgràcia i una catàstrofe, va res­pondre: “Si mister Gladstone (el seu rival i líder liberal) caigués al riu Tàmesi i s’ofegués, això seria una desgràcia; però si algú el tragués de l’aigua, això seria una ca­tàstrofe”. Ara bé, aquesta degradació, que fa vergonya aliena, no és exclusiva dels polítics. Els mitjans també han de fer examen de consciència.