ELOGI DE LA CATALUNYA AVORRIDA

Si parlem de política, l'estiu ha estat curt i tranquil, gairebé avorrit. Va començar el 8 d'agost, amb la fugaç reaparició de Puigdemont i acaba avui, amb el discret retorn de Catalunya a la normalitat institucional gràcies a aquell espectacle ia l'especial tarannà d'Illa, un home que pel simple expedient de no dir ximpleries ni engegar un discurs d'aquells que provoquen la xafogor de qui els escolta comença a semblar una barreja d'Adenauer i Churchill.

Després de tot el que s'ha dit sobre el retorn de Puigdemont, és difícil afegir res que tingui originalitat o valor. Així i tot, no em resisteixo a observar que un dels trets que caracteritzen el nostre país és l'existència d'una gran quantitat de cervells incapaços d'efectuar una anàlisi senzilla de costos i beneficis. Ho dic, és clar, a propòsit de les vestidures esquinçades a compte del trist paper de la policia a l'hora d'aturar-lo i de la qualificació de la seva fugida com un nou insult al delicat honor de la pàtria.

Carles Puigdemont reapareix a les nou en punt del matí pel carrer Sant Benet fins al carrer de Trafalgar, on va caminar embolicat per multituds fins a l'escenari situat als peus de l'Arc de Triomf, al Passeig Lluís Companys, després de 7 anys a l'exili. Després de la intervenció de cinc minuts, l'organització de l'acte va sol·licitar als assistents, 2.500 persones segons els Mossos, la realització d'una cadena humana que havia d'acompanyar Puigdemont i la resta de dirigents polítics fins al Parlament. Centenars de càmeres van seguir el polític mentre descendia de l'escenari, on s'havia col·locat estratègicament una mena de panell a mode de porta. Aquest panell blanc va ser precisament aprofitat per Puigdemont i els pocs que coneixien el pla de fugida per sortir darrere de l'escenari i pujar immediatament en un cotxe blanc que l'esperava.

El problema no és ara, sinó de fa molt de temps. Més o menys quan un filòsof tan poc llegit com Kant va elevar el compliment de la llei al que amb la xerrameca pròpia de l'idealisme alemany va qualificar d'imperatiu categòric. Ja saben: Que es faci justícia i que mori el món!

El mateix Kant ho explicava molt bé amb un exemple esgarrifós que deixava clar on poden arribar les coses quan un es posa radical. En una illa remota on tots els seus habitants decideixen disgregar-se pel món, abans de fer-ho han de complir amb l'última sentència i liquidar l'últim criminal, ja que “tot i que es dissolgués la societat civil amb el consentiment de tots els seus membres, abans tindria que ser executat fins a l'últim assassí que es trobi a la presó, perquè cadascú rebi el que mereixen els seus actes i l'homicidi no recaigui sobre el poble que no ha exigit aquest càstig, perquè se'l pot considerar com a còmplice d'aquesta violació pública de la justícia”.

Kantians fins i tot sense saber-ho, els partidaris de l'arrest de Puigdemont a qualsevol preu representen aquest pensament absolut per al qual importa poc que aquesta detenció pogués causar problemes d'ordre públic, perpetuar la ingovernabilitat processista, liquidar ERC o malmetre la investidura d'Illa. L'ordre de Llarena s'elevava a la categoria de deure moral que justifica la mateixa existència de l'Estat i tota la resta és rendició incondicional o desvergonyiment intolerable.

No tinc cap dubte que el millor que li ha pogut passar a Catalunya és que no es detingués a Puigdemont

Tot i això, alguns segueixen creient que la moderació i la ponderació de mals és, també en justícia, una virtut. M'explico entre ells i no estic sol. Passa cada dia amb la senzillesa més gran: un jutjat ordena un desnonament, la policia arriba a l'immoble i, davant la concentració de veïns oposats i per evitar mals majors, es retira sense complir l'ordre judicial i espera millor ocasió. Per descomptat que no hi ha cap jutge que consideri que aquest incompliment ateses les circumstàncies constitueixi un delicte, més aviat s'estima una correcta praxi policial en què la moderació és la pedra angular. Moderació que, per cert, va estar del tot absent quan es va condemnar la ciutadania a un estèril “dispositiva gàbia” a qui només l'arbitrarietat va poder donar el seu acord.

A hores d'ara, no tinc cap mena de dubte que el millor que li ha pogut passar a Catalunya és que Puigdemont no fos detingut. Els propòsits de la seva compareixença a Barcelona van resultar frustrats sense pal·liatius. Els seus seguidors semblaven escassos i no tenien qualsevol transversalitat: eren només els incondicionals de Puigdemont i ni tan sols estaven tots; ERC no va moure una cella i va votar el que havia de votar, i la insòlita gelidesa de la sessió parlamentària d'investidura –malgrat els meritoris esforços del tribú Batet per animar-la una mica– va mostrar amb despietada lucidesa la inutilitat de la performance.

Amb semblants adustos i retòrica plena de tics de qualitat molt discutible va començar un canvi que sembla abandonar l'alegre desimboltura que ha caracteritzat tots els organismes públics de Catalunya els últims anys i promet avorrir-nos com els feliços suïssos. Així sigui. - Javier Melero a la vanguardia. !Que tingueu una bona diada!.