CINQUANTA ANYS DESPRÉS

Fotografia facilitada per Adolfo Suárez Illana, presa a Madrid el 17/07/08, del Rei Joan Carles que passeja amb Adolfo Suárez, primer president de la democràcia que va fer possible la transició a Espanya, durant la cerimònia privada celebrada al domicili del polític en què els Reis li van lliurar el Collar de la Insigne Ordre del Toisó d'Or.

El Govern d’Espanya vol commemorar aquest any 2025 el cinquantè aniversari de la mort del general Franco com el moment liminar de la democràcia a Espanya. És evident que es tracta d’un engany, ja que la democràcia no va sorgir sense més ni més a la mort de Franco, sinó després d’un breu però complexíssim procés que no es va avortar, malgrat els intents que hi va haver, gràcies a la por, sí: a la “santa por”, que els espanyols de llavors, tant de dretes com d’esquerres, teníem a repetir la bogeria d’una guerra civil, quan molts dels combatents encara vivien i eren els pares de la meva generació. No regatejo el valor gran que van tenir els que participaren en aquest afany nobilíssim de segellar la pau entre les “dues Espanyes”, però vull personalitzar el mèrit en tres figures: Joan Carles de Borbó, Adolfo Suárez i Santiago Carrillo.

Sense ells i tants altres com ells no hi hagués hagut transició, és a dir: no hi hagués hagut pactes de la Moncloa, ni Constitució del 1978, ni “règim del 78”. Però l’esforç dels protagonistes hagués estat erm, tant el d’aquells que han passat a la història com el d’aquells el record dels quals s’ha esvaït, si l’afany de tots plegats no hagués tingut el suport del sentiment i la voluntat d’una immensa majoria d’espanyols, vertebrada per la classe mitjana, que no volia ni aventures, ni experiments, ni assajos imposats de constructivisme social. Els espanyols volíem viure en democràcia i llibertat, amb justícia social, en pau i progrés, en un règim polític homologable amb el dels països del nostre entorn, integrant-nos en les seves aliances (Unió Europea i OTAN), i, sobretot, sense reincidir en els desastres d’una guerra de pobres, en què ens vam matar durant tres anys davant la passivitat europea imposada per un pacte de no intervenció, fruit de l’habitual elusió europea en casos similars, com la guerra dels Balcans i la guerra d’Ucraïna. Ja se sap, Ponç Pilat era europeu.

Espanya pot ser dels primers Estats nació que es desfacin

Tot el que s’ha dit fins aquí ve a tomb perquè si el Govern d’Espanya insisteix en aquesta falsa commemoració és per alguna cosa. Sempre escombra cap a casa. I això ens porta a un tòpic que, engendrat durant la infausta presidència de Rodríguez Zapatero, ha aconseguit el ple desenvolupament durant la letal presidència en curs de Sánchez. Aquest tòpic consisteix a negar la transició, és a dir, la Constitució i el “règim del 78”, per ser una barroera continuació de la dictadura franquista, en la doble funció de limitar els drets humans (individuals i polítics) i de ser “una presó de pobles”. La qual cosa exigeix, en consonància, una ruptura que retrotregui Espanya a un estat virginal previ a un ritu iniciàtic, a partir del qual tot el que es construeixi sigui nou, pur i perfecte, sense màcula de cap mal.

El camí per arribar a aquesta arcàdia feliç exigeix: 1. Provocar una ruptura radical amb el passat i la seva pròrroga actual. 2. Fixar uns objectius de màxims concrets i immediats. La ruptura s’està aconseguint amb la progressiva polarització de la societat espanyola fins a la fractura en dos blocs: els que van perdre la guerra i els que la van guanyar; tot això mitjançant la utilització sectària i perversa de la memòria històrica (d’aquí la santificació de la Segona República). I els objectius són clars: unes polítiques de caràcter populista, la confederació com a instrument lax de mera juxtaposició territorial i la república com a forma d’Estat adequada per dotar de simple aparença formal una Espanya de taifes.

Aquest desenllaç fatal és possible perquè l’actual coalició social-nacionalista és més sòlida del que sembla a primera vista, perquè és molt fort el vincle negatiu que la uneix: la malvolença a Espanya com a entitat històrica i com a projecte polític, que inspira i dona vida a les principals forces que la integren: totes les esquerres vertebrades pel PSOE, la dreta catalanista i la dreta peneuvista. Cosa que s’entén molt bé en les dretes separatistes, però no en els socialistes. En suma, Espanya va ser dels primers estats nació que es van formar, i pot ser dels primers que es desfacin. Juan José López Burniol, a la vanguardia.