Tot i que es digui sovint, la història no es repeteix, ja que els contextos sempre són diferents de la mateixa manera que són diferents els protagonistes. Això sí, sempre hi ha fenòmens i esdeveniments que evoquen altres i sovint el resultat de les comparacions no és tranquil·litzador. Fèlix Badia a la vanguardia.

Aranzels. Com assenyala aquest article, els aranzels no han estat inventats per Donald Trump. La imposició de drets duaners és gairebé tan antiga com el comerç i ha estat evocada com a origen de conflictes armats com la Gran Guerra. L'actual escalada proteccionista pot acabar en violència? Qui ho sap. Amb tot, la relació entre proteccionisme i enfrontament bèl·lic tampoc no sembla gaire clara, encara que, lògicament, no fomenta la confiança entre països.
Un record inquietant. Les converses entre els Estats Units i Rússia per a la pau a Ucraïna –però sense Ucraïna– recorden per a alguns un passat que no hauria de ser oblidat, el de la conferència de Munic de 1938 en què es va decidir el destí de Txecoslovàquia. O el del pacte secret entre Von Ribbentrop i Molotov pel qual Alemanya i l'URSS es van repartir Polònia. Dos exemples d?una història que no va acabar gens bé.
L'any de la pau que no va ser. L'any 2000 semblava un moment propici per a l'optimisme, ja que havia caigut el mur i la dinàmica global de blocs s'havia acabat. Com ara es parlava de pau. Un destacat grup de figures públiques com el Dalai Lama, Mikhaïl Gorbatxov, Nelson Mandela o Rigoberta Menxú van presentar un manifest pacifista que l'ONU va adoptar com a propi. Tot va acabar amb l'atemptat contra les Torres Bessones del setembre del 2001.
El nom de les coses. Això de donar arbitràriament nom als accidents geogràfics, com pretén Donald Trump amb el Golf de Mèxic -ara d'Amèrica- no és una pràctica nova. La denominació tradicional prové dels cartògrafs venecians, líders en la matèria al segle XVI, que la van difondre per tot el món. Es podria argumentar, és clar, que tan arbitrària era aquella com altres. De fet, els geògrafs peninsulars el van anomenar Golf de Nova Espanya.
Fins l'infinit i més enllà. Aquesta animació elaborada pel Museu d'Història Natural de Nova York ofereix un panorama molt il·lustratiu del creixement de la població humana en els darrers mil·lennis. Què ha passat des de l'antiguitat perquè la població humana hagi passat d'uns 170 milions de persones al segle I fins als 8.000 milions de l'any 2023? (en anglès però amb subtítols en castellà)
Batalla o batalleta? La batalla de Covadonga ha estat transmesa a generacions d'escolars com ara el moment fundacional de la Reconquesta i, amb el temps, d'Espanya. No obstant això, de la mateixa manera que la mateixa reconquesta ha estat posada en qüestió, també aquest xoc ha estat posat en dubte. Encara que possiblement existís, la transcendència que se li va donar després i el seu lloc entre els mites nacionals espanyols daten del segle XIX. Ho explica aquest article de The Conversation.
El Google del segle XVII. Més paral·lelismes. L'historiador Ted Gioa planteja al seu bloc un suggeridor paral·lelisme entre Google i la Companyia de les Índies Orientals britànica, pel qual el gegant tecnològic seria l'equivalent actual a la corporació comercial i militar fundada al segle XVII. La Companyia va ostentar durant segles el monopoli de les rutes comercials asiàtiques amb Occident per a productes com el te, el cotó o l'opi. Va obtenir la sobirania territorial de l'Índia –fins que va passar a dependre directament de la corona a mitjans del segle XIX- i es calcula que a la seva zenit la meitat del comerç mundial passava per les seves mans.

Gioa afirma que el que va ser la Companyia al comerç ho és avui Google a internet. "El concepte és simple: si controles com la gent es connecta a l'economia, tens un enorme poder sobre ells", afirma. Així, almenys al principi, la corporació britànica no va tenir necessitat de comptar amb fàbriques o grans infraestructures per controlar el comerç, de la mateixa manera que el gegant dels Estats Units no té fàbriques. Els vaixells de la Companyia vindrien a ser els centres de dades de la signatura tecnològica.

Un altre paral·lelisme que estableix l'historiador és la voracitat del creixement dels dos conglomerats. En el cas de la Companyia, el va portar a comptar fins i tot amb una força militar militar pròpia que controlava les rutes i administrava grans extensions de territori. En el cas de Google, durant la seva expansió s'ha fet amb el control d'altres negocis, de vegades de manera espectacular (Gioa esmenta Youtube), que han enfortit la seva posició de pràcticament monopoli en determinades àrees. La relació de les dues empreses amb el poder polític és també clara i la presència del CEO de Google a la presa de possessió de Trump és reveladora en aquest sentit.

El que ja no està tan clar és que en tots dos casos s'hagi de produir el mateix final de trajecte, encara que Gioa vaticini que sí. Mentre que el predomini de la Companyia va arribar al final durant el segle XIX a mesura que anava perdent els drets comercials i les seves prerrogatives administratives, no sembla que s'apreciïn senyals d'un fi proper del regnat de Google.