Agost de 2020 a Kenosha (Wisconsin). Un policia blanc li etziba set trets per l'esquena i a boca de canó a Jacob Blake, un jove afroamericà de 29 anys, amb tres dels seus fills com a testimonis. Han passat només tres mesos des que un altre afroamericà, George Floyd, morís intentant respirar mentre un policia de Minneapolis li posava el seu genoll al coll. Dos casos de força injustificada que no deixen indiferents a molts nord-americans, cansats de la impunitat amb què actuen les forces de l'ordre. Fins i tot els jugadors de la NBA van plantejar cancel·lar la temporada.

Evolutivament, tots som africans i emigrants. Davant el racisme, la millor arma és la biologia. Perquè sent rigorosos, podem dir que, evolutivament, tots som africans i emigrants de l'espècie Homo sapiens. Vam quedar així classificats, cosa que ens encanta. Com a éssers socials, ens sentim bé si formem part d'un grup en el qual encaixem, sigui quin sigui. Venerem als nostres ancestres i, de manera general, hem heretat, busquem o creem un cert arrelament familiar, social, cultural, polític o geogràfic amb el qual ens identifiquem. Fins i tot ens identifica el no voler sentir-nos identificats. Si recorrem a aquesta classificació unitària com a grup a què pertanyem, els anàlisis genòmics indiquen que la nostra espècie, tan moderna i complexa com ella sola, es va originar a l'Àfrica fa uns 200.000 anys.

Més encara, s'apunta a la primera aparició dels nostres ancestres en una zona molt concreta del continent, a sud del riu Zambeze, des de la qual els seus descendents van començar a emigrar cap a Europa i Àsia fa uns 70.000 anys. O sigui, que tots els humans moderns procedim d'Àfrica i d'avantpassats emigrants. La noció de raça depèn de diferències culturals, generalment associades a àmbits geogràfics concrets i, sí, és un constructe social. Els humans, sigui on sigui que ens desplacem i instal·lem, ens relacionem i mostrem una alta activitat sexual, la qual cosa fa que es pugui detectar menys variabilitat genètica entre individus de les diferents, i clàssicament anomenades, "races" que entre individus que puguin associar-se a una d'elles en concret.

La genètica també ens indica que els humans estem molt més estretament relacionats entre nosaltres del que ho estan els ximpanzés entre ells. I això malgrat que la població d'humans supera amb escreix a la de ximpanzés i abasta un àmbit geogràfic molt més ampli. Cal destacar el fet que pot trobar-se més variabilitat genètica entre dues tribus properes a Àfrica que entre individus europeus, asiàtics i maoris, per indicar un exemple. És a dir, que la variació trobada a Àfrica excedeix amb escreix la detectada entre persones dels altres continents.

En definitiva, podem dir que la biologia molecular ens indica que les poblacions humanes no han evolucionat independentment, sinó que han mantingut una connexió molt estreta a través d'un extens flux genètic. A més, les evidències actuals estan en contra que el desenvolupament del comportament humà, en els darrers 50.000 anys, es base en una mutació o en unes poques mutacions. Tal com els especialistes indiquen, les categories racials que històricament es tracten com naturals, amb les nocions de superioritat o inferioritat que comporten, no tenen cabuda en biologia.

La següent figura mostra una interessant comparació entre el genoma de tres destacats científics, els europeus Craig Venter i James Watson, i el coreà Seong-Jin Kim. Com es pot observar, cada científic d'origen europeu comparteix més SNPs (similituds en la seva seqüència d'ADN) amb el coreà que entre ells quan, pel seu aspecte físic extern, es podria esperar que fos el contrari.

Quan es van analitzar amb més detall els genomes de Venter i Watson, es va detectar que el Dr. Venter és portador de dues còpies funcionals (al·lels) d'un gen encarregat de metabolitzar determinats fàrmacs, el que s'anomena ser un metabolitzador extensiu (normal). No obstant això, el Dr Watson presenta una varietat al·lèlica en aquest gen que fa que el seu organisme metabolitzi més lentament les mateixos fàrmacs, varietat comuna en individus de l'est asiàtic i no tant en europeus.

Les implicacions i conclusions d'aquests estudis són directes: tampoc en medicina es poden prendre decisions tenint en compte l'aspecte físic del pacient. Per dur a terme una medicina personalitzada, la comunitat científica ha de deixar enrere procediments simplistes basats en la raça, i centrar-se en els factors genètics i ambientals que puguin realment afectar el metabolisme dels fàrmacs en cada pacient.

Quan parlem de races, solem pensar en el color de la pell i l'aspecte extern. No tenim en compte que, en realitat, aquestes diferències visibles són fruit d'adaptacions al medi, com l'exposició al sol, equivalents als que s'han adaptat a viure en altitud (amb menor quantitat d'oxigen en l'aire). Per tant, és un error garrafal associar el comportament amb el color de la pell. Com també ho és associar el color de la pell amb la raça, ja que només en poblacions africanes s'han detectat vuit variants genètiques que influeixen poderosament en la pigmentació de la pell, algunes fent que sigui més fosca i altres més clara, amb una enorme variació dins de la pròpia població africana.
Aquests gens estan àmpliament compartits pel món i un d'ells és responsable de la pell clara. No només en els europeus, sinó també en tribus caçadores-recol·lectores de Bostwana, variant genètica que ja estava present en els nostres ancestres més llunyans, fins i tot abans de l'aparició de l'Homo sapiens.

Al cap i a la fi, com diu la professora Audrey Smedley, sembla que la raça no és més "que una forma sistemàtica culturalment estructurada de mirar, percebre i interpretar la realitat".


FRANCISCO JOSÉ ESTEBAN RUIZ 
Profesor Titular de Biología Celular, 
Universidad de Jaén - publico.es