Aquest Kafka s'haurà cregut que només a ell li ha passat una cosa així. Parlo de Franz Kafka, el literat, aquest que es va convertir en bitxo i ho va descriure en una de les seves obres. Vaja èxit, convertir-se en una cosa fastigosa pot fer-ho qualsevol, però això no és motiu suficient per presumir d'això. Jo, per exemple, em vaig convertir una vegada en un llangardaix i ni se'm va passar pel cap explicar-ho. Ara em penedeixo, perquè aquest Kafka es va fer famós i jo, en canvi, no gaire ...
.
El que sí que resulta més difícil és tornar a convertir-se després en persona. Explicaré aquesta dificultat, encara que no espero que em porti fama. No hi ha justícia en aquest món.
Resulta, doncs, que vaig ser un llangardaix, potser no un d'aquells que figuren en les classificacions oficials, però, sens dubte, algun tipus de llangardaix. Només la cua ja era una prova d'això, per no esmentar altres detalls de la meva encarnació de llavors. Mesuraria com dos metres de llarg, era dentat i estava cobert d'escates. Si parlo sobretot de la cua és perquè era de la cua del que més difícil em resultava desfer-me'n.
.
Un cop ja aconseguit un aspecte raonablement humà vist de front, seguia semblant un llangardaix de perfil i per darrere.
Independentment de la seva inoportunitat moral, el fet de tenir una cua era font de constant incomoditat pràctica. No podia tancar la porta darrere meu com una persona normal, sense haver de girar-me cap aquesta. En creuar el carrer sempre corria el risc que un cotxe me l'aixafés. Entre la multitud sempre havia algú que me la trepitjava. Però, sobretot, patia anímicament, ja que la cua no era l'últim obstacle en el meu camí cap a la humanitat plena. I no em feia cap gràcia quan, al zoològic, els cocodrils em miraven amb complicitat.
Què fer? Vaig entendre que sol no aconseguiria desfer-me de la cua i vaig acudir a uns especialistes. Primer, a aquells que afirmen que la humanitat és cosa de l'ànima. Tens una ànima, ets persona. No tens ànima, ets un llangardaix, o, en el millor dels casos, una vaca.
.
Afirmem que encara que tenia una ànima, aquesta no estava completament desenvolupada. Durant un temps van intentar desenvolupar-la. Pel que sembla vaig exagerar, ja que van començar a sortir-me ales d'àngel, mentre que a la cua, ni pessigolles. Aquelles, unides a la cua, donaven al conjunt un aspecte encara pitjor, així que vaig abandonar el tractament.
Afortunadament, no vivim ja en l'Edat Mitjana i hi ha l'alternativa laica. El llangardaix, segons sembla, s'havia convertit en home gràcies a una cultura mental, sense cap metafísica. Em vaig subscriure, doncs, a algunes revistes literàries i cada dia vaig mesurar la cua per si minvava. Només vaig aconseguir que comencés a arrissar-se en espiral. En lloc d'una cua senzilla i honrada, tenia ara una cua de llangardaix en forma de llevataps.
Seria que això de la cultura tampoc és cert. Però per què tenim una teoria social? L'home es converteix en home gràcies a que viu en grup, és a dir en societat, col·labora, manté una activitat pública... I què més públic que la política? Així que vaig fundar el meu propi partit polític i em vaig convertir en el seu líder. La cua va quedar com estava, però, en canvi, va començar a sortir-me un musell de porc. Em vaig retirar de la política.
Trist, angoixat, vaig anar de nou al zoològic per tornar a pensar en tot l'afer. Era un dia entre setmana, hi havia pocs visitants i podia comptar amb una relativa solitud. Em vaig aturar davant de la gàbia dels llangardaixos, però no m'estava destinat gaudir de tranquil·litat. Es va acostar un bidell, va donar un parell de voltes, va lliscar la gorra de l'uniforme de banda i es va gratar el cap observant.
- Vostè va aquí? -Va preguntar finalment, i va afegir, assenyalant la gàbia-: O allà?
- Jo? Només passava per aquí un moment. Gràcies. Ara mateix surto a passejar.
I vaig abandonar al zoo.
Des de llavors penso que Kafka es va guardar alguna cosa, que no ho va explicar tot. Si es va convertir en bestiola, és perquè alguna cosa d'això tindria ja d'abans, potser banyes o tentacles, una mica d'insecte vull dir. I tampoc em crec que es transformés en bestiola completament, és evident que li va quedar una mà humana amb la que ho va narrar tot. No es pot arribar a res del que no s'hagi començat sent, ni en un sentit ni en un altre. Sempre, al principi, hi ha alguna cosa del que hi haurà al final, i és igual per quin costat es comenci i per quin costat s'acabi.
I, per cert, els cocodrils són més educats que les persones. Només miren, no fan preguntes.
(de La mosca, Barcelona, Acantilado, 2005) Slavomir Mrozek
