“No és lluny el dia que el problema econòmic ocuparà el seient del darrere, que és on ha de ser, i que el cor i el cap seran ocupats o reocupats pels nostres problemes de debò, els problemes de la vida i de les relacions humanes”. Això escrivia l’any 1946 John Maynard Keynes, un dels economistes més influents del segle XX. Ho feia mogut per una convicció: “L’avarícia és un vici, la pràctica de la usura és un delicte i l’amor al diner és detestable […]. Tornarem a valorar els fins per damunt dels mitjans i a preferir el que és bo al que és útil”. Malauradament cap dels seus pronòstics ha estat tan profundament errat com aquest.
Avui la lògica econòmica marca el ritme de les nostres vides i imposa, amb unes pretensions semblants a les de la física del segle XVIII, la convicció de la naturalitat de les seves tendències, que s’autojustifiquen amb l’aureola de necessitat que Newton presentava la seva llei de la gravitació universal.
Keynes no podia aleshores ni endevinar les fatídiques conseqüències a què el fonamentalisme del creixement econòmic abocaria la totalitat del planeta. Avui, ja totes les dades ho confirmen: la distància que separa els ingressos dels poquíssims que estan al capdamunt de la jerarquia econòmica respecte de la multitud que està al capdavall és abismal i insalvable. Les persones que formen part de l’1% més ric de la població mundial són gairebé 2.000 vegades més riques que el 50% més pobre. I la desigualtat no deixa de créixer, com si només obeís al seu propi impuls, i de posar en perill l’aspiració il.lustrada i emancipatòria a una societat més igualitària i fins i tot els fonaments de la democràcia.
Alguns economistes de prestigi ho han denunciat darreramentde manera descarnada, com el premi Nobel Joseph E. Stieglitz, a The Price of Inequality (2012), o Thomas Piketty, ambLe capital au XXI siècle (2013). Fins i tot alguns dels pensadors més rellevants de l’actualitat s’han fet ressò d’aquesta situació, que ha de ser denunciada i combatuda, com ha fet Zymunt Bauman en un llibret de lectura imprescindible: La riquesa d’uns quants beneficia tothom? (Arcàdia).
Bauman considera, a més, que la crisi actual no ha fet sinó incrementar aquesta tendència, ja que “el creixement descomunal de les fortunes del 0,1% de la societat té lloc, per acabar-ho d’adobar, en una èpocad’austeritat sense parió per a la majoria del 99,9% restant”. I la perspectiva és pessimista, perquè el futur immediat “presagia una desigualtat encara més profunda i dura, una situació encara més precària i, per tant, més degradació, més disgustos, més afronts i més humiliació”.
Aquesta desigualtat creixent s’ha volgut justificar amb diversos arguments: com una tendència natural que privilegia i beneficia els més forts; per la suposada eficiència de l’elitisme o per la normalitat de l’exclusió; i sobretot pel que alguns anomenen la teoria del degoteig, d’acord amb la qual els descomunals ingressos, primes i beneficis extra dels màxims responsables de les grans societats mercantils i corporacions transnacionals, així com l’enriquiment dels més grans empresaris, hauria de permetre la creació d’empreses i llocs de treball i la generació de riquesa. Però aquesta expectativa és empíricament falsa: l’increment de la desigualtat mostra inequívocament que això no passa. O, perdir-ho amb Bauman: la riquesa d’uns quants no beneficia tothom, sinó només als pocs que s’enriqueixen. En el fons, com ell mateix planteja, “el que està en joc, no és la producció de riquesa, sinó la seva distribució”. Aquest és el problema. Un problema d’una magnitud planetària i d’unes dimensions tan devastadores que reclamen un canvi profund en el sistema, però també en les formes de vida.
“La difícil situació que hem descrit”, escriu Bauman, “és conseqüència sobretot d’haver substituït el desig humà, massa humà, de la convivència basada en la cooperació amistosa, la mutualitat, el compartir, la confiança, el reconeixement i el respecte recíprocs per la competició i la rivalitat, la manera de ser derivada de la creença que l’enriquiment fomentat per la cobdícia de la minoria és el camí que porta al benestar de tots”. Avui parlem delsmercats com si fossin un poder anònim o una mà invisible. Però no ho és: com diu Bauman, “potser, efectivament, és invisible, però no hi ha gaires dubtes sobre qui és l’amo d’aquesta mà i qui en dirigeix els moviments”. Només cal pensar en els noms propis que s’han beneficiat de les targes opaques de Caja Madrid o de la rapinya de Bankia. És exactament el mateix que denunciava el 1939 un personatge de John Steinbeck en la seva celebèrrima novel.la El raïm de la ira,un llibre que torna a tenir una esfereïdora actualitat: “He de pensar. Tots hem de pensar. Ha d’haver una manera d’aturar tot això. Això no és igual que un tornado o un terratrèmol. Això ho han fet els homes, i és dolent”.
Perquè aquesta desigualtat, ara ja insostenible, és fruit d’una cobdícia insaciable i d’una corrupció omnipresent i sistèmica, la màscara econòmica i social d’un egoisme letal, voraç i carronyaire. Denunciar-lo i enfrontar-s’hi no és ingenuïtat ni bonisme ni superioritat moral ni radicalisme, sinó, a hores d’ara, una necessitat: és oposar-se a la deriva letal del sistema econòmic contemporani. És acomplir allò que Emmanuel Lévinas, el filòsof més important del segle XX a judici de Bauman, considerava l’exercici propi de la raó: “preveure i guanyar per tots els mitjans la guerra”. Perquè això, i ara no hi ha dubtes, és una guerra. La guerra.
Publicat a ‘La Vanguardia’ per Xavier Antich el 13 d’octubre de 2014
