· BLOC D'EN FRANCESC PUIGCARBÓ
English French German Spain Italian Dutch Russian Portuguese Japanese Korean

MARIANO DEMISIÓN



Quan algú, en aquest cas el President del Govern Espanyol d'Espanya, el Senyor Mariano Rajoy Brey, en un discurs com ha estat aquest migdia a Barcelona, ha qualificant d'eixa manera a Barcelona en la seva intervenció en la sesió inaugural de la conferencia ministerial UE-Mediterránea....

"El presidente del Gobierno ha comenzado su discurso poniendo en valor el carácter mediterráneo de Barcelona. Para albergar una reunión como la de hoy, ha dicho Rajoy, "pocos lugares pueden estar a la altura de esta ciudad catalana, capital española del Mediterráneo, una ciudad abierta y de acogida que ha hecho famoso el nombre de España en todo el globo". "Esta grande, famosa, rica y bien fundada ciudad que, fiel a su vocación mediterránea, sigue siendo hoy como ayer honra de España y flor de las bellas ciudades del mundo", ha continuado el presidente, parafraseando a Miguel de Cervantes."

... com a mínim ha de dimitir....., encara que sia per ranci i cursi.

BRIGADA ESPECIAL

Brigada especial antisenglar: La Generalitat forma cent agents rurals per posar fre a la invasió de porcs salvatges...


Fa unes quantes dècades, topar-se amb un porc senglar als boscos i camps de Catalunya era un fet absolutament excepcional, mentre que avui dia es passegen tranquil·lament per alguns barris de les ciutats. Un informe del Govern de la Generalitat els atribueix el 85% dels accidents de circulació per col·lisió amb animals i adverteix que aquest tipus de sinistres van augmentar un 41% entre el 2007 i el 2011. Anomenar el senglar en presència dels pagesos és encendre la metxa de la indignació pels danys que els causen. Els experts adverteixen que la sobrepoblació és realment «preocupant», perquè són uns animals molt prolífics i no tenen depredadors naturals. 

Van una mica tard els del Govern de la Generalitat, la proliferació de senglars ve de vell i del nord, i ho sap tothom des fa temps, menys la Conselleria d'Agricultura Ramaderia Pesca i cagabandurries....
Tot va començar fa 22 anys quan el Govern francès va repoblar el sistema muntanyós central de França de porcs senglars de l'Atles africà, es temien que s'extingís, donat que la població disminuïa any rere any. 
Aquests senglars van començar l'emigració cap al sud, ja que són oriünds d'un clima més càlid, i així cada any ha repoblat les zones més calentes, barrejant-se amb truges autòctones i multiplicant la seva població que la Generalitat estima ens un 55.000. 
La manca de menjar és la que els apropa a les ciutats. Una vegada més el bonisme ecologista mal aplicat en aquest cas del Govern Francés, però tambè el d'aqui que parlava igualment vint anys enrere del perill d'extinció dels senglars al Principat, i fins i tot que s'havien de preservar, ens porta a que ara ens surtin senglars per a tot arreu i amb els perills que representen. Al pas que anem, els acabaran caçant a tots i després si que s'haurà acabat l'espècie. 
Els Governants són així, a França i aquí.

ON VAGIS DOMITILA, ESTEM AMB TU


"Tinc osteoporosi, reumatisme, artrosi a les cervicals ... Varen acabar amb la vida però jo lluitava pel que era meu, i segueixo lluitant", relatava a l'entrada dels jutjats del Contenciós-Administratiu de Pontevedra Domitila Vicente, recolzada en el seu caminador, abans de la vista en què la seva advocada va tractar de provar que una dona de 81 anys amb problemes per caminar no pot liderar una càrrega d'afectats per les preferents per colar-se en un consistori tancat i vigilat per la Guàrdia Civil, per molt que digui un atestat.


La denúncia policial que la va acusar per la seva "agressiva" conducta és una de les més de 40 que han servit a la Subdelegació del Govern de Pontevedra per multar afectats per les preferents per recriminar massa iradament als càrrecs del PP la gestió de l'estafa de les preferents de les extintes caixes d'estalvis gallegues. Els jutges porten revisant les sancions una per una des de novembre i de moment el resultat avala als recurrents: 10 sentències a favor i una en contra. Estan en joc una mica més de 20.000 euros que els sancionats han hagut d'abonar recorrent a un fons comú. Els perjudicats senten que les multes van respondre a una maniobra política per fer callar les protestes avalada pel subdelegat, Antonio Coello.

Si Domitila Vicente no existís, aquest país seria molt més pobre del que és, molt més ignorant i, per descomptat, molt menys digne. Domitila i la seva quarantena de veïns, afectats com ella per les preferents, rondinaires com ella davant el Concello d'O Rosal, el seu poble. Domitila i tots els que indignen pel que se'ls roba, el que se'ls arrabassa. Homes i dones que són apallissats i no es rendeixen, que són multats i no es cansen, que són calumniats i segueixen ferms. De tant en tant aconsegueixen un racó en els diaris, i de sobte ens posen en contacte amb la realitat que els grans titulars menystenen.

Domitila és la gent senzilla, és el rostre de les conseqüències de la crisi, és la bufetada del que passa mentre l'oracle que ens presideix assegura als compares i comares que "això és el que hi ha", al temps que amaga precisament el que hi ha i mostra només el que li agradaria que hi hagués: amnèsia i anestèsia generalitzades.  ¿De veritat no dedicarem ni uns minuts a reflexionar sobre la situació nostra, que fins i tot la UE denúncia es pregunta Maruja Torres, i a qui en gran part debem el seu rigor a l'exercici despietat de la venjança de classe executat pels governants del PP?. És bo recordar que el President provincial del partit Popular de Pontevedra Rafael Louzán va declarar sobres aquestes protetes que els seu intgrants eren un 'verdadero comando radical para atacar al partido Popular', un comando amb tacataca com Domitila Vicente. Quina por! 

ON VAGIS DOMITILA, ESTEM AMB TU.

PUTES, XAFARDERIES I RAMONETES


Alícia Sánchez-Camacho ha comparegut durant més de quatre hores a la comissió del Frau i la Corrupció, la Comissió Pujol. Una compareixença per tal que aclarís la conversa gravada de La Camarga amb l'exparella de Jordi Pujol Ferrusola, Victòria Àlvarez. Poques novetats per no dir-ne cap d'una compareixença en la que Camacho s'ha trobat incòmode, ofensiva i tirant de beta d'una posada en escena d'escola Dale Carnegie barata. No ha aclarit qui la va encarregar i s'ha descobert amb el seu nivell d'amistat amb Àlvarez.
Això es un vodevil, un sálvame de luxe o més aviat d'estar per casa, tan que crítiquen  als de telecinco i aqui hi ha encara més miseria i més obscenitat, almenys aquells no enganyen i ensenyen les seves cartes. I a tot aixo, la Camacho de Don Tancredo i l'amistansada del Pujolet en la seva salsa vacilant al personal, amb l'ombra allargada dels titellaires Moragues i Zaragoza que són els qui movien els fils de la trama
Tot plegat un espectacle lamentable que se'l podien ben bé haver estalviat, que el Parlament hi és per tractar de temes seriosos - se suposa - no per tractar de putes, xafarderies, amistansades i ramonetes. 
Per cert, deien, i dic deien - que quedi clar - que en Puigcercós sucaba amb la tanqueta de Blanes, pero la Victoria aquesta insinúa que en Zaragoza tambè hi sucaba el melindro, deu n'hi do, això si que són les meravelles de l'Alicia. Ja dic, diuen...., que jo no ho sé ni m'importa un rave, però la Victoria d'aquestes coses hi enten, és la seva feina, o ho era, ara és la de bocamolla del Parlament, qual peixetera del mercat venent peix passat. El guió de tota aquesta farsa, obviàment no l'ha escrit Shakespeare, mes aviat sembla obra de Mihura o Berlanga.

PERIODISME


Va escriure un breu article justificant els fets de la setmana que començava a quedar enrere i el va enviar al director de La Santa Alfaguara. Anys abans, quan va ingressar a l'alcaldia, havia començat col·laborant en la diagramació i redacció de 'L'Aldaba', fins que l'alcalde el va clausurar el 1977, per crear La Alfaguara de Calataid, inspirada en la font que hi havia al pati central de l'alcaldia i en concordança amb el perfil més espiritual que pretenia imprimir al nou diari. 'L'Aldaba'
Fundada pel seu propi pare el 1952, en temps dels Medina, sortia un cop per setmana, sense colors i gairebé sense fotos. Amb la mort del doctor i la renúncia d'algun dels seus freqüents col·laboradors, 'L'Aldaba' va començar a canviar d'estil i, per moments, va augmentar els seus lectors. La lletra impresa impressionava molt a la gent que només coneixia la lletra manuscrita dels seus veïns, gairebé sempre dibuixada en una llibreta de magatzem. Per aquell temps, Basílides va aconseguir convèncer a l'anterior director de 'L'Aldaba', un vellet cec i gairebé sord, d'incloure una pàgina de prediccions astrològiques, com les que encara es veien en les revistes de moda que van arribar abans de 1962. I qui millor que ell mateix per a això, que tenia a casa un telescopi i sabia una mica de càlculs astronòmics? Mai ningú es va preguntar d'on sortien tals prediccions, i el director va oblidar aviat que l'autor era el nou empleat de tresoreria. 

Encara que, després de tot, el seu mètode era raonable, o almenys conseqüent amb la teoria dels quatre elements: si és cert que els nascuts sota un mateix signe hereten dels astres les mateixes característiques psicològiques i fins a la mateixa sort, llavors n'hi ha prou amb estudiar a una sola persona per signe per saber com és la resta de la humanitat i quines possibilitats té cada un en un futur immediat. Per exemple, Basílides sabia que la Nana era de Verge. Així que, quan la veia deprimida o ansiosa, escrivia, per a aquesta setmana: «Verge, cuidi la seva ansietat.» I després afegia algun esdeveniment concret: «rebrà una bona notícia en el camp laboral,» perquè sabia que determinat mes la seva mare li anava a augmentar el sou. També sabia que la dona del senyor Ferrando era Escorpí, i quan la veia una mica més provocativa que de costum escrivia en Escorpí: «En l'amor, necessitat de canvi ...» Per descomptat que mai va creure en l'astrologia, però almenys era honest , encara que un honest incrèdul: si tots els homes i dones de Verge no estiguessin deprimits aquesta setmana i a punt de rebre un augment de sou, si tots els homes i dones d'Escorpí no tinguessin la mateixa mala sort en l'amor, llavors l'horòscop no servia per al que diu que servia. I la culpa no era seva. 

A més, mai va caure en la gràcia de recomanar un número diferent de loteria per a cada signe, ni en el costum d'identificar un signe amb les habilitats artístiques i un altre amb les habilitats científiques, ja que havia notat ja, en les enciclopèdies, que els naixements d'artistes i de científics estaven escampats indiferentment per tot l'any. La veritat és que des de llavors es van vendre gairebé cent exemplars més, i mai ningú va quedar desconforme amb les prediccions de l'Aldaba, fins i tot quan llegien un signe aliè com a propi o quan Basílides s'equivocava en l'ordre. 

De passada, afegia fragments imprescindibles de Heidegger que treia de l'armari de rebost del seu pare, que espantaven tant a la Nana i el van privar de la salutació dels seus companys de treball.

«Al principi de la seva història, el saber absolut ha de ser un altre que al final. Certament, però aquesta alteritat no vol dir que en el començament [era la llum i] el saber de cap manera encara no fos saber absolut. Ben al contrari, justament en l'inici ja és saber absolut, però saber absolut que encara no ha arribat a si mateix, que encara no ha esdevingut un altre [o el mateix], sinó que només és l'altre. La resta: ell, l'absolut, és un altre, és a dir, és no absolut, és relatiu. El no-absolut no és encara absolut. Però aquest encara-no és l'encara-no de l'absolut, és a dir, el no-absolut no és d'alguna manera i malgrat això sinó precisament perquè és absolut, perquè és [tà] no-absolut: aquest no, per raó del qual l'absolut pot ser relatiu, pertany a l'absolut mateix, no és diferent d'ell, és a dir, no se'n va a dormir al seu costat, extint i mort. La paraula "no" a "no-absolut" de cap manera expressa alguna cosa que sent present per a si jeiés al costat de l'absolut, sinó que el no al·ludeix a una manera de l'absolut.

»(Martín Heidegger: Fenomenologia de l'Esperit. Curs del semestre d'hivern, Friburg, 1930-31. Edició de Der Mann ohne Eigenschaften, 1953. Traducció, introducció i notes: Heidi und seine Brüder, Heide und Heger.)»

Escritos Críticos

jorge majfu

EL SISTEMA FRANSISCU


Santiago, el pare, fill de Lluís de l'oli i la Maria de can cotillaire és molt despistat i desorganitzat, i a més a mes, a mida que ha anat acumulant anys s'ha agreujat el problema, i és que ho és un problema; el sonotone l'he repescat dues vegades de la bosa de la brossa, una d'elles quan ja l'haviem llençat al contenidor, les ulleres cada dos per tres desapareixen i poden tornar a aparèixer al lloc més insospitat del pis. L'Atroven que és un inhalador i té un volum relativament considerable va desaparèixer juntament amb un mitjó i no se n'ha sabut res d'ells mai més. I així podria anar afegint danys col·laterals produïts per el seu despiste.
Fransiscu, el fill, que nomès és ja el noi del Santiago, també és molt despistat i desorganitzat. Curar el despiste és molt difícil en ser genètic, però la desorganització en Fransiscu ha aconseguit superar-la. Es tracte d'imitar a Descartes i tirar de mètode, de sistemàticament seguir uns rutines tan senzilles com: deixar les claus sempre al mateix lloc en arribar a casa,  el mòbil o les ulleres. Rutines tan senzilles, com per exemple treure el pa d'esmorzar del congelador després de prendre cafè pel matí a primera hora. Fins no fa gaire era Nuria que és l'ordre personificat, qui cada dia m'havia de recordar que treies el pa,  atès se m'oblidava. Doncs amb aquest sistema s'ha acabat el problema i cada día trec el pa quan pertoca.
Li he explicat al Santiago un munt de vegades el meu sistema anti desorganització, més no me'n surto (avui he hagut de repescar de nou el sonotone), i no me'n surto, més que res per que oblida fàcilment i cada dia que passa més, les coses immediates, com alguna recomanació d'aquest tipus, que va sopar el dia abans, o si avui toca Champions o lliga.
En canvi recorda amb una enorme i detallada nitidesa fets de la seva infantesa, joventut o de quan la guerra, que t'ho pot narrar fil per randa amb tota mena de detalls. Suposo que és normal, encara que a vegades treu de polleguera atès de la mateixa manera que quan els nanos comencen amb el perquè?  t'hi treuen, ell et pot preguntar el mateix tres o quatre vegades en un lapse de temps molt curt, tu, li dones la resposta cada vegada, i al moment t'ho torna a preguntar.
Doncs això desorganitzats del món mundial, empreu el Sistema Fransiscu i trobareu sempre les coses al seo lloc, però abans les hi haureu de deixar.

DELS CARRONYAIRES


“No és lluny el dia que el problema econòmic ocuparà el seient del darrere, que és on ha de ser, i que el cor i el cap seran ocupats o reocupats pels nostres problemes de debò, els problemes de la vida i de les relacions humanes”. Això escrivia l’any 1946 John Maynard Keynes, un dels economistes més influents del segle XX. Ho feia mogut per una convicció: “L’avarícia és un vici, la pràctica de la usura és un delicte i l’amor al diner és detestable […]. Tornarem a valorar els fins per damunt dels mitjans i a preferir el que és bo al que és útil”. Malauradament cap dels seus pronòstics ha estat tan profundament errat com aquest.
Avui la lògica econòmica marca el ritme de les nostres vides i imposa, amb unes pretensions semblants a les de la física del segle XVIII, la convicció de la naturalitat de les seves tendències, que s’autojustifiquen amb l’aureola de necessitat que Newton presentava la seva llei de la gravitació universal.
Keynes no podia aleshores ni endevinar les fatídiques conseqüències a què el fonamentalisme del creixement econòmic abocaria la totalitat del planeta. Avui, ja totes les dades ho confirmen: la distància que separa els ingressos dels poquíssims que estan al capdamunt de la jerarquia econòmica respecte de la multitud que està al capdavall és abismal i insalvable. Les persones que formen part de l’1% més ric de la població mundial són gairebé 2.000 vegades més riques que el 50% més pobre. I la desigualtat no deixa de créixer, com si només obeís al seu propi impuls, i de posar en perill l’aspiració il.lustrada i emancipatòria a una societat més igualitària i fins i tot els fonaments de la democràcia.
Alguns economistes de prestigi ho han denunciat darreramentde manera descarnada, com el premi Nobel Joseph E. Stieglitz, a The Price of Inequality (2012), o Thomas Piketty, ambLe capital au XXI siècle (2013). Fins i tot alguns dels pensadors més rellevants de l’actualitat s’han fet ressò d’aquesta situació, que ha de ser denunciada i combatuda, com ha fet Zymunt Bauman en un llibret de lectura imprescindible: La riquesa d’uns quants beneficia tothom? (Arcàdia).
Bauman considera, a més, que la crisi actual no ha fet sinó incrementar aquesta tendència, ja que “el creixement descomunal de les fortunes del 0,1% de la societat té lloc, per acabar-ho d’adobar, en una èpocad’austeritat sense parió per a la majoria del 99,9% restant”. I la perspectiva és pessimista, perquè el futur immediat “presagia una desigualtat encara més profunda i dura, una situació encara més precària i, per tant, més degradació, més disgustos, més afronts i més humiliació”.
Aquesta desigualtat creixent s’ha volgut justificar amb diversos arguments: com una tendència natural que privilegia i beneficia els més forts; per la suposada eficiència de l’elitisme o per la normalitat de l’exclusió; i sobretot pel que alguns anomenen la teoria del degoteig, d’acord amb la qual els descomunals ingressos, primes i beneficis extra dels màxims responsables de les grans societats mercantils i corporacions transnacionals, així com l’enriquiment dels més grans empresaris, hauria de permetre la creació d’empreses i llocs de treball i la generació de riquesa. Però aquesta expectativa és empíricament falsa: l’increment de la desigualtat mostra inequívocament que això no passa. O, perdir-ho amb Bauman: la riquesa d’uns quants no beneficia tothom, sinó només als pocs que s’enriqueixen. En el fons, com ell mateix planteja, “el que està en joc, no és la producció de riquesa, sinó la seva distribució”. Aquest és el problema. Un problema d’una magnitud planetària i d’unes dimensions tan devastadores que reclamen un canvi profund en el sistema, però també en les formes de vida.
“La difícil situació que hem descrit”, escriu Bauman, “és conseqüència sobretot d’haver substituït el desig humà, massa humà, de la convivència basada en la cooperació amistosa, la mutualitat, el compartir, la confiança, el reconeixement i el respecte recíprocs per la competició i la rivalitat, la manera de ser derivada de la creença que l’enriquiment fomentat per la cobdícia de la minoria és el camí que porta al benestar de tots”. Avui parlem delsmercats com si fossin un poder anònim o una mà invisible. Però no ho és: com diu Bauman, “potser, efectivament, és invisible, però no hi ha gaires dubtes sobre qui és l’amo d’aquesta mà i qui en dirigeix els moviments”. Només cal pensar en els noms propis que s’han beneficiat de les targes opaques de Caja Madrid o de la rapinya de Bankia. És exactament el mateix que denunciava el 1939  un personatge de John Steinbeck en la seva celebèrrima novel.la El raïm de la ira,un llibre que torna a tenir una esfereïdora actualitat: “He de pensar. Tots hem de pensar. Ha d’haver una manera d’aturar tot això. Això no és igual que un tornado o un terratrèmol. Això ho han fet els homes, i és dolent”.
Perquè aquesta desigualtat, ara ja insostenible, és fruit d’una cobdícia insaciable i d’una corrupció omnipresent i sistèmica, la màscara econòmica i social d’un egoisme letal, voraç i carronyaire. Denunciar-lo i enfrontar-s’hi no és ingenuïtat ni bonisme ni superioritat moral ni radicalisme, sinó, a hores d’ara, una necessitat: és oposar-se a la deriva letal del sistema econòmic contemporani. És acomplir allò que Emmanuel Lévinas, el filòsof més important del segle XX a judici de Bauman, considerava l’exercici propi de la raó: “preveure i guanyar per tots els mitjans la guerra”. Perquè això, i ara no hi ha dubtes, és una guerra. La guerra.

Publicat a ‘La Vanguardia’ per Xavier Antich el 13 d’octubre de 2014

LA TORRE DE LA MORT


Llegeixo que l'estudi d'arquitectura internacional '1Week1Project' ha proposat un projecte que barreja l'art polític i la denúncia macabra amb l'objectiu d'elaborar la primera 'fossa comuna' del Mundial  de Qatar 2022. Es tracta d'una estructura vertical formada per enormes blocs de pedra que creix a mesura que van morint els obrers de la construcció dels estadis, col·locant-se així un bloc per cada treballador mort.
El mateix Govern de Qatar ja va reconèixer el maig d'aquest any que, des de la seva designació com a seu el 2010, més 1000 treballadors han mort durant la construcció dels quatre estadis de futbol que Qatar utilitzarà per a la celebració del Mundial a 2022. La majoria dels morts procedíen del Nepal. Al febrer d'aquest any, l'estadística de l'informe elaborat pel Comitè de Coordinació Pravasi nepalès, una respectada organització de drets humans que compila llistes dels morts usant fonts oficials de Doha, va fixar la xifra en 400.


Els experts afirmen que, si continua aquest ritme de mort de treballadors per les condicions laborals a què estan subjectes, la torre aconseguiria una altura de quilòmetre i mig, longitud més gran que la de tots els gratacels de la zona. A més, calculen que les morts que es poden produir abans de la celebració del campionat rondarien les 4.000.
Aquests fets els vaig comentar ja en un escrit el passat més de març

Qatar que a banda de subvencionar - per dir-ho finament - a la FIFA, financia tambè al terrorisme islàmic i de més a més patrocina al FC. Barcelona. No se a que esperen per retirar de la samarreta del Barça aquest sinistre patrocini.

LA MOSCA AL CAFÈ


Succeeix a vegades, que un es troba rondant per la xarxa amb autèntiques delicatessen, com aquesta que vaig trobar ahir al bloc el café de Ocata.

La mosca al cafè

Estàvem, el rabí Yosef Geisinski i jo, a la luxosa boutique de Nespresso a Lausanne comentant els assassinats perpetrats per palestins en una sinagoga a Jerusalem, quan de sobte va aparèixer una mosca, cosa completament inesperada a un lloc on George Clooney no tolera cap excentricitat. El rabí Yosef Geisinski va seguir el seu vol una estona i em va preguntar: "Què passarà si cau en un cafè?" "Prefereixo no pensar-ho", li vaig dir. "Et vaig a suggerir algunes respostes -em va dir-, i em dius què en penses." Jo vaig assentir i va començar el joc.

- Si la mosca cau a la tassa d'un italià, s'armarà un escàndol.

Vaig estar d'acord.

- Si es tracta d'un alemany, demanarà una altra tassa de cafè, esterilitzada, si és possible.

Vaig estar d'acord de nou.

- Si es tracta de francès, traurà la mosca de la tassa i es prendrà el seu cafè.

- Ben fet!

- Si es tracta d'un xinès, es menjarà la mosca i tirarà el cafè ...

Vaig expressar el meu acord amb el meu silenci.

- Si es tracta d'un rus -va continuar-, es beurà el cafè amb la mosca, creient que rep un tracte de favor.

No vaig poder evitar somriure.

- Si es tracta d'un israelià, vendrà el cafè al francès, vendrà la mosca al xinès, vendrà una nova tassa a l'italià, es prendrà un te, i amb tot el que ha guanyat, tractarà de desenvolupar un sistema per evitar que aquest tipus d'incidents torni a succeir ...

Vaig assentir amb el cap.

- I si es tracta d'un palestí, acusarà als israelians d'haver deixat caure la mosca al seu cafè, protestarà davant l'ONU contra aquesta agressió, demanarà una subvenció a la Unió Europea per a una nova tassa de cafè, utilitzarà els diners per comprar explosius i farà volar el restaurant on els italians, francesos, alemanys, russos i els xinesos estan intentant explicar als israelians que han d'oferir la seva tassa de te als palestins.

Vaig riure. Sense saber per què. O, potser, sabent-ho massa bé. No va caure cap mosca en els nostres cafès, però ens assabentem que els socialistes francesos estan disposats a reconèixer l'Estat palestí.

Roland Jaccard

LA FAO I MONDO CANE


Diuen aquesta bona gent de la FAO que per que la humanitat no passi gana, haurien de menjar insectes, lo qual tampoc em sembla tan malament, si mengem gripaus, caragols o marisc en general, es pura questió cultural menjar gos, serp o insectes. A la Boqueria hi havia una parada que en venia, pero va o la varen tancar, no ho sé. Wynona Rider es va esgarrifar una vegada que en una estada seva a Barcelona la varen dur a dinar a les 7 portes, i tot va ser perquè va veure una paella amb gambes, llagostins, musclos, etc etc. I conill no s'en menge a gaires llocs. A mi perqué m'agraden molt, però més fastigós que menjar caragols poques coses hi deu haver al món, com deia abans és una questió purament cultural.

El vídeo que us he posat és de Mondo Cane una pel·lícula semidocumental realitzada en 1962 pels cineastes italians Paolo Cavés, Gualtiero Jacopetti i Franco Prosperi. El film narra una sèrie de viatges per diferents cultures exòtiques de tot el món. Es va projectar als cinemes amb força éxit i diria que era molt avançat al seu temps; si aneu al minut 32:00 veureu que a Nova York en aquells temps una de les modes als restaurants més sibarites era menjar cucs, llagostes o mosques que em sembla no són insectes exactament, o potser si, vaja insectes en l'ampli sentit de la paraula. I això que encara no s'habia inventat la deconstrucció... Ja ho deia Madame Bovary: no hi ha res de nou, llevat del que hem oblidat.

 


La pel·lícula va popularitzar una cançó: 'MORE' en la veu d'Andy Williams. Descansi en pau qui va fer els arranjaments musicals. Espero que déu l'hagi perdonat, jo no.

 

BLESA: UNA JORNADA PARTICULAR



L'expresident de Caja Madrid, Miguel Blesa, ha sortit de la presó de Soto del Real després que els seus advocats hagin dipositat al jutjat número 53 de Madrid la fiança de 2,5 milions sol·licitada pel jutge perquè el banquer surti de la presó, segons han informat en fonts judicials. Els advocats tenien quatre vies per fer el pagament de la fiança. La primera era amb un aval solidari, la segona, aportant una garantia hipotecària, la tercera a través d'un fiador personal i la quarta realitzant el pagament en metàl·lic. Blesa va cobrar almenys 12,4 milions entre 2007 i gener de 2010, quan va ser substituït al capdavant de l'entitat per Rodrigo Rato.

El titular del jutjat d'instrucció número 9 de Madrid, Elpidio José Silva, va ordenar aquest dijous l'ingrés a la presó provisional de Blesa per delicte societari, falsedat en document públic i apropiació indeguda en relació amb la compra el 2008 del City National Bank de Florida. Segons l'acte elaborat pel magistrat, l'operació es va realitzar saltant-se els deguts controls i va provocar un forat de 500 milions a Caja Madrid.

Clar, una fiança de 2,5 milions per l'individuu aquest és pura xavalla. De fet, més que haver dit els mitjans que un banquer anava a la presó i donar-ho com a exemple exemplar de la justicia igual per a tots, podíen haver dit que el Sr. Blesa tenia davant seu una jornada particular, vaja, que anava a passar una nit o una estoneta a la presó i l'endemà de nou cap a casa. Ha tingut la sort el Sr. Blesa de no haver robat una barra de pa, o queviures en algun supermercat, aixó és el que l'ha salvat.

Curiós com han anat sortint els companys de pupitre de José Maria Aznar López: Juan Villalonga a Telefónica (aquest se'n va sortir de rositas tot i el sidral de Terra i Telefònica) Miguel Angel Rodríguez MAR, el botellaire de las 'canicas', Blesa a Cajamadrid i algun pressumpte que em deixo. 

En el cas del Sr. Blesa, potser ha estat jutjat, com li va passar a Mario Conde, perquè cap dels dos eren banquers, i els de tota la vida no volen extranys en el seu negoci, els llops entre ells no s'ataquen, però els que volen introduir-se en el ramat, el 'macho Alfa' els detecta i elimina.

Ja ho deia fa una dies: Espanya és una unitat de destí en l'irracional on sempre manen els mateixos oligarques amb total impunitat des fa uns quants anys per a no dir segles. O sia, com a Catalunya però a l'engros i amb més caspa.
NOTICIAS 24/7 - EL PERIODICO