El doctor Boira diu al seu últim article en aquest diari: “Ens acostem perillosament al que anomeno el moment López Rodó”, en què serà possible “substituir un estat de coses constitucional per un estat de coses administratiu autoritari”, similar al que va assajar el franquisme “a partir de la reforma administrativa de 1956”, la “mà executòria del qual, tan llarga com perillosa, va ser la de Laureano López Rodó”. Segons Boira, “la dicotomia entre una democràcia ineficient o una administració autoritària moderna dirigida per experts apolítics va ser la base argumental del treball minuciós, subterrani i arter, de López Rodó. (…) La seva obsessió per crear a Espanya un Estat administratiu autoritari va ser una iniciativa tan intel·ligent com perniciosa”. “El perill que qualli –afegeix– és terrible. (…) El moment López Rodó s'acosta subreptíciament. (…) Cura”. El detonant de l'alarma del doctor Boira han estat les declaracions del “senyor Francisco José Gan Pampols” (el general Gan Pampols) en què aquest “assenyala que no ha vingut a fer política”.
La meva primera reacció en llegir un text tan alarmant ha estat de rejoveniment, en evocar-me una polèmica sorgida a l'Espanya dels anys seixanta del segle passat, en publicar-se El crepuscle de les ideologies, de Gonzalo Fernández de la Mora, llibre en què el seu autor defensa que “la substitució de les ideologies per les idees rigoroses, adequades i concretes és la nova frontera”. I també m'ha recordat el que diu un gran universitari, el professor Bricall, al llibre Memòria d'un silenci: “La pertinença a una societat que disposa d'uns serveis col·lectius que funcionen és un fet decisiu. (…) La capacitat de prestigiar la idea nacional demostrant l´eficiència de l´administració (…) resulta neuràlgica per deixar-se d´il·lusions teòriques i recordar que una nació no és res més que una societat que s´organitza adequadament en un territori determinat”. O sigui, que menys empatxo ideològic i més atenció “a les coses”, com demanava Ortega. Al marge d'aquestes divagacions, però, la inquietud del doctor Boira em suggereix dues reflexions.
Primera. Afortunadament, no hi ha cap risc que la societat espanyola consumeix, ara com ara, una involució autoritària, ni violenta ni solapada. Els únics cops d'Estat possibles són des de dins del mateix Estat, i executats pels titulars legítims del poder democràtic, al servei dels seus interessos particulars i en contra de l'interès general. La societat espanyola està avui inert i és incapaç de cap reacció. Tant, que assisteix alerta a l'erosió progressiva d'Espanya com a entitat històrica, com a projecte polític i com a àmbit de solidaritat primària i immediata, en què tots els espanyols siguin iguals. No tem el doctor Boira pel retorn de López Rodó. La conjunció social nacionalista que mana avui a Espanya (“som més”) té la seva agenda ben definida: populisme, confederació i república. I no hi haurà López Rodó que valgui.
Segona. López Rodó (1956), Navarro Rubio i Ullastres (1957), López Bravo (1962), Espinosa i García-Moncó (1965), Mortes (1969)…, “els tecnòcrates del tardofranquisme” o, si es vol, “els tecnòcrates de l'Opus Dei”, van impulsar, més enllà del seu posicionament polític, el desenvolupament i l'obertura de Espanya, contribuint de manera destacada a la consolidació d'una classe mitjana, que va fer possible el pacte entre franquistes i oposició que va donar lloc a la transició, és a dir, els pactes de la Moncloa, la Constitució del 1978 i, en suma, el règim del 78, que encara aguanta malgrat el maltractament rebut.
La meva primera reacció en llegir un text tan alarmant ha estat de rejoveniment, en evocar-me una polèmica sorgida a l'Espanya dels anys seixanta del segle passat, en publicar-se El crepuscle de les ideologies, de Gonzalo Fernández de la Mora, llibre en què el seu autor defensa que “la substitució de les ideologies per les idees rigoroses, adequades i concretes és la nova frontera”. I també m'ha recordat el que diu un gran universitari, el professor Bricall, al llibre Memòria d'un silenci: “La pertinença a una societat que disposa d'uns serveis col·lectius que funcionen és un fet decisiu. (…) La capacitat de prestigiar la idea nacional demostrant l´eficiència de l´administració (…) resulta neuràlgica per deixar-se d´il·lusions teòriques i recordar que una nació no és res més que una societat que s´organitza adequadament en un territori determinat”. O sigui, que menys empatxo ideològic i més atenció “a les coses”, com demanava Ortega. Al marge d'aquestes divagacions, però, la inquietud del doctor Boira em suggereix dues reflexions.
Primera. Afortunadament, no hi ha cap risc que la societat espanyola consumeix, ara com ara, una involució autoritària, ni violenta ni solapada. Els únics cops d'Estat possibles són des de dins del mateix Estat, i executats pels titulars legítims del poder democràtic, al servei dels seus interessos particulars i en contra de l'interès general. La societat espanyola està avui inert i és incapaç de cap reacció. Tant, que assisteix alerta a l'erosió progressiva d'Espanya com a entitat històrica, com a projecte polític i com a àmbit de solidaritat primària i immediata, en què tots els espanyols siguin iguals. No tem el doctor Boira pel retorn de López Rodó. La conjunció social nacionalista que mana avui a Espanya (“som més”) té la seva agenda ben definida: populisme, confederació i república. I no hi haurà López Rodó que valgui.
Segona. López Rodó (1956), Navarro Rubio i Ullastres (1957), López Bravo (1962), Espinosa i García-Moncó (1965), Mortes (1969)…, “els tecnòcrates del tardofranquisme” o, si es vol, “els tecnòcrates de l'Opus Dei”, van impulsar, més enllà del seu posicionament polític, el desenvolupament i l'obertura de Espanya, contribuint de manera destacada a la consolidació d'una classe mitjana, que va fer possible el pacte entre franquistes i oposició que va donar lloc a la transició, és a dir, els pactes de la Moncloa, la Constitució del 1978 i, en suma, el règim del 78, que encara aguanta malgrat el maltractament rebut.
El 24 de febrer del 1971, el general Franco –acompanyat de López Bravo– va rebre el general Vernon Walters, enviat especial del president Nixon, que tenia la missió d'indagar-lo sobre la seva successió. Franco li va donar la seva resposta i, en acomiadar-se de Walters –explica aquest a les seves memòries (Misiones secretas )– li va dir amb veu molt apagada mentre li estrenyia la mà: “El meu veritable monument no és aquella creu a la Vall, sinó la classe mitjana espanyola. Quan vaig assumir el govern no existia. La llego a l'Espanya de demà”. - Juan José López Burniol a la vanguardia
