SOCIETATS PARAL·LELES


He arribat a la conclusió que o polítics i opinadors polítics viuen en un món a part, o sóc jo que hi visc. Ho dic perquè avui escoltant Ramón Espadaler (ex Unió democràtica), que ara va amb el PSc, parlava de la fractura que hi ha a la societat, concepte del qui primer en va parlar va ser el miserable exMinistre d'Interior, un tal Fernandez Díaz, i tothom li negaba els fets, però, ara sovint surt el tema en tertulians i polítics. I si els hi fas cas (fet poc aconsellable) es veu que hi ha una enorme fractura social en la nostra societat entre amics, familiars, coneguts i fins i tot saludats. I jo, francament, no la se veure, almenys en el  meu entorn, on aquesta fractura ni hi és ni se l'espera. La gent, amics, familiars i coneguts del meu entorn, anem fent 'com sempre' i parlem o no de política amb uns o altres, com hem fet sempre, potser l'actitud ve donada per un mateix que incapaç com és de donar importància a res, tampoc en dona massa a tot el que està passant, i diria que no en sóc l'ùnic, no veig que al meu barri la gent estigui mobil·litzada i preocupada pels membres del Govern empresonats o exiliats, i no és pel 'ells s'ho han buscat', no! simplement en general no interessa massa, ni que s'en vagin empreses (2.200 diuen), I?, tot segueix igual, i l'economia segueix igual i els turistes venen igual.
La gent la veig més preocupada per fer bullir l'olla que no pas per la política, com diu en Miquel, al final aquest és el problema que preocupa a la gent: Cobrarem la pensió? Es quedará el noi sense faeina aquest fi de any? ?.
A una persona que guanya 850€ al mes o té una pensio minsa, que no li parlin d'independencies. No está per la labor, potser perquè el que te són dependències. Ara, com vivim en societats paralel·les, no se quina de les dues és distòpica, si la meva o l'altra.

UNA RAÓ COMUNA


"Hi ha una raó comuna (o sigui que no és de ningú), que no requereix vots, enquestes ni estadístiques, que no només no es manifesta en els gustos personals de cadascú, sinó que està constantment oculta i entorpida pels vots i opinions personals que la substitueixen.
Per això és que la forma de domini de la gent més mortífera i progresada és aquesta de la Democràcia, on impera la idea que cadascú té la seva opinió i sap el que vol, i que, posant la cosa a vots personals (i, millor encara, secrets) i sumant aquests vots, si s'arriba a reunir la majoria, això serà la voluntat de la població i la llei pa tots.
Bén segurs esperen Estat i Capital, sabent que en la Majoria tenen el seu fonament dòcil i servil (com que són Ells els que l'han configurat), bé esperen que el resultat de qualsevol votació serà sempre submís i reaccionari, sense cap risc de sorpresa per el Domini: perquè saben que la gent, com tantes vegades li dic a vostè, no està composta d'individus, però la Majoria si; i sent cada individu per la seva pròpia essència submís, creient i reaccionari (per això que la raó comuna està també dins d'ell dominada per les seves opinions personals), així la suma dels individus ho serà també i encara més, i qualsevol votació serà confirmadora del domini i mai de debò perillosa per Estat ni Capital ". Agustín García Calvo

LA COMUNICACIÓ AÏLLA


L'afirmació que el mitjà de comunicació aïlla no és vàlida només en el camp espiritual. No només el llenguatge mentider del locutor de la ràdio es fixa en el cervell com a imatge de la llengua i impedeix als homes parlar entre si; no només l'anunci de Pepsi-Cola sufoca el de la destrucció de continents sencers; no només el model espectral dels herois cinematogràfics apareix davant l'abraçada dels adolescents i fins i tot davant l'adulteri. El progrés separa literalment als homes. Els envans i subdivisions en oficines i bancs permetien a l'empleat xerrar amb el col·lega i fer-lo partícip de modests secrets; les parets de vidre de les modernes oficines, les sales enormes en què innombrables empleats estan junts i són vigilats fàcilment pel públic i pels caps no consenten ja converses o idil·lis privats. També a les oficines el contribuent està ara portegido contra tota pèrdua de temps per part dels assalariats. 
Els treballadors estan aïllats en el col·lectiu. però el mitjà de comunicació separa els homes també físicament. el cotxe ha ocupat el lloc del tren. L'acte privat redueix els coneixements que es poden fer en un viatge al dels sospitosos autoestopistes. els homes viatgen, rigorosament aïllats els uns dels altres, sobre cercles de goma. En compensació, en cada automòbil familiar es parla només del que mateix que es discuteix en tots els altres: el diàleg en la cèl·lula familiar amb un determinat ingrés inverteix el mateix en allotjament, cinema, cigarrets, tal com ho prescriu la estadística, així els temes es troben tipificats d'acord amb les diferents classes d'automòbils. 
Quan en els caps de setmana o en els viatges es troben en els hotels, els menús i les habitacions són - dins d'un mateix nivell de preus - perfectament idèntics, els visitants descobreixen que, conforme ha crescut seu aïllament, han arribat a assemblar-se cada vegada més. La comunicació procedeix a igualar als homes mitjançant el seu aïllament.


Max Horkheimer i Theodor Adorno, Dialèctica de la Il·lustració (1947)

Aquest escrit és de 1947, no se pas que escriurien - si puguessin - sobre el tema Horkheimer i Adorno a dia d'avui.

més...
CRÒNICAS DE GAZA - THE ELECTRONIC INTIFADA


DESTACADAS

DIGITALS
B L O C S
COMENTARIS
-