L'expressió es va fer molt popular i va començar aviat a ser emprada pels soldats per designar quanta persona en edat militar que veien, però que no portava armes. També s'aplicava als malalts o ferits que, sent considerats aptes, demoraven la tornada a la unitat.
Amb el temps, després de la Proclama d'Arciniega, els principals comandaments militars i polítics van passar de ser exercits per bascos i navarresos a ser-ho per persones que no eren d'aquestes províncies. Eren els coneguts com a "castellans", persones addictes al Pretendent que havien abandonat les seves residències en ser represaliats, refugiant-se en el territori basconavarrès dominat pels carlins. Aquestes persones que es van apoderar dels càrrecs administratius de la Cort, van formar un grup polític que va ser cridat jocosament la "ojalatería", sent finalment coneguts com els veritables "ojalateros" en la història de la Primera Guerra Carlista i acusats de ser els culpables del desastre que va obligar a finalitzar la guerra. Adolfo Loning els descriu encertadament, explicant que ocupaven els millors allotjaments, rebien abundants racions de menjar, demanaven contínuament diners a Don Carlos, diners que rebien, però que hauria d'haver estat emprats per pagar les soldades. Diu que eren una raça que va produir més mal a la causa carlina que deu derrotes.
Podríem dir sense marge d'error, que l'ojalatero del 2024 per aclamació popular és Don Alberto Núñez Feijoo, l'home que no és president del govern perquè no va voler, un merescut premi compartit ex-aequo amb la Cuca.