.png "English"){kind=small}
Avui fa 25 anys de l'estrena als EUA de Matrix, la pel·lícula de les germanes Wachowski. Al seu dia, Zizek reflexionava sobre la impressió que li va causar la pel·lícula.
"Quan vaig veure The Matrix en un cinema de barri d'Eslovènia, vaig tenir l'oportunitat única de seure al costat de l'espectador ideal per a la pel·lícula, és a dir, d'un idiota: un home que fregava la trentena, assegut a la meva dreta i, tan absort en la pel·lícula, que constantment molestava als altres espectadors amb exclamacions com: «¡Déu, la realitat no existeix!».
Sens dubte prefereixo aquesta ingènua immersió en la pel·lícula a les interpretacions intel·lectualoides i pseudo sofisticades que projecten sobre l'ella refinats matisos filosòfics o psicoanalítics. No obstant això, no resulta difícil comprendre l'atracció que en l'àmbit intel·lectual exerceix The Matrix: ¿No és una d'aquelles pel·lícules que actuen com una mena de test de Rorschach, posant en marxa un procés universal d'identificació, com el proverbial retrat de Déu, que sembla sempre estar mirant-te directament, el miris des d'on el miris - una d'aquelles pel·lícules en les que se senten reflectides gairebé totes les mirades?
Els meus amics lacanians m'asseguren que els autors del guió han d'haver llegit a Lacan; els defensors de l'Escola de Frankfurt veuen en la pel·lícula una encarnació extrapolada de la Kulturindustrie, amb el domini directe de la Substància social (del Capital) alienada-reificada que colonitza la nostra vida interior i ens utilitza com a font d'energia; els defensors de la New Age veuen en la pel·lícula una font per especular sobre el nostre món com un miratge generat per una Ment global encarnada en la World Wide Web.
Aquesta sèrie de referències ens remet a La República de Plató: ¿no calca The Matrix la imatge platònica de la cova (éssers humans comuns com presoners fèrriament lligats als seus seients i obligats a ser espectadors d'una fosca representació del que (enganyats) consideren que és la realitat?.
Una diferència essencial entre la pel·lícula i el text platònic és, per descomptat, que quan alguna persona s'escapa de la cova, i ascendeix a la superfície de la terra, el que troba ja no és la brillant superfície il·luminada pels raigs de sol d'antany, el Bé suprem, sinó el desolat «desert del real». la principal dicotomia en aquest cas és causada per les postures de l'Escola de Frankfurt i de Lacan: ¿hem de historitzar Matrix incorporant-la a la metàfora del capital que va colonitzar la cultura i la subjectivitat, o estem parlant de la reïficació de l'ordre simbòlic en si mateix?
No obstant això, què passa si l'alternativa mateixa que plantegem és falsa?, què passa si el caràcter virtual de l'ordre simbòlic «en si mateix» és la condició mateixa de la historicitat?. Per descomptat, la idea d'un heroi habitant un univers artificial completament manipulat i controlat no és, ni de bon tros, original: The Matrix es limita a radicalitzar el tema introduint la realitat virtual.
En aquest aspecte, la clau està en l'ambigua relació de la realitat virtual amb el problema de la iconoclàstia. D'una banda, la realitat virtual constitueix la reducció radical de la nostra experiència sensorial en tota la seva riquesa, ni tan sols a paraules, sinó a la mínima sèrie digital del 0 i l'1 que permet o bloqueja la transmissió del senyal elèctric. D'altra banda, aquest mateix artefacte digital genera una experiència «simulada» de realitat que arriba a confondre completament amb l'autèntica realitat. Això posa en dubte el concepte mateix d'autèntica realitat. Com a conseqüència, la realitat virtual és, al mateix temps, la reafirmació més radical del poder de seducció de les imatges.
¿La més paranoica de les fantasies americanes no és que una persona que viu en una petita i idíl·lica localitat californiana, paradís del consumisme, de sobte comenci a sospitar que el món en què viu és un muntatge, un espectacle organitzat per fer-li creure que viu en un món real, mentre, en realitat, tots els que l'envolten no són sinó actors i extres d'un gegantí espectacle?.
L'últim exemple d'aquesta fantasia és la pel·lícula de Peter Weir El show de Truman (1998), amb Jim Carrey en el paper de l'oficinista de províncies que gradualment descobreix que és l'heroi d'una sèrie de televisió que es transmet les 24 hores. La seva ciutat està construïda en un enorme estudi de televisió amb càmeres que el segueixen constantment. L'esfera de Sloterdijk apareix aquí literalment sota l'aspecte de la gegantesca esfera metàl·lica que envolta i aïlla la ciutat sencera. L'escena final de El Show de Truman podria interpretar-se com una representació de l'experiència alliberadora d'esquinçar el teixit ideològic d'un univers tancat i l'obertura a l'exterior, abans invisible des de l'interior ideològic. No obstant això, no és possible que el desenllaç «feliç» de la pel·lícula (no oblidem que milions d'espectadors de tot el món aplaudeixen els moments finals del xou), amb l'alliberament de l'heroi i, segons es porta l'espectador a pensar, el seu retrobament amb el seu veritable amor (repetint la fórmula de la de la producció de la parella!) ideologia en el seu més pur estat? ¿No és possible que la ideologia es trobi en la creença mateixa que més enllà dels límits de l'univers finit existeix una «autèntica realitat» en què cal endinsar-se?.
Entre els predecessors d'aquesta idea cal esmentar a Phillip K.Dick, amb la seva Time Out of Joint (1959), en la qual l'heroi viu una modesta vida en una idíl·lica ciutat californiana a finals dels 50 per anar descobrint que la ciutat és un muntatge dut a terme per mantenir-lo satisfet .... l'experiència subjacent a Time Out of Joint i el show de Truman és que el paradís californià consumista del capitalisme tardà en la seva pròpia hiperrealitat (en certa manera tan irreal) està mancada de substància, desproveït d'inèrcia material. És a dir, no es tracta només que Hollywood recreï l'aparença d'una vida real, mancada del pes i la inèrcia d'allò material: en la societat del capitalisme tardà, una "vida social real» adquireix en si mateixa característiques d'una farsa, amb els nostres veïns comportant-se en la vida «real» com a actors i figurinistes. La veritat final de l'univers capitalista utilitari i desespiritualitzat és la desmaterialització de la pròpia «vida real», La seva transformació en un espectacle espectral.
Si voleu aprofundir en l'ideari de Matrix, en aquest article, Zizek, parla del «gran Altre» que també representa el camp del sentit comú al qual s'arriba després de la lliure reflexió. Filosòficament, la seva última gran versió és la comunitat comunicativa d'Habermas amb el seu ideal de consens regulador.
Matrix, o les dues cares de la perversió - Slavoj Žizek.
Zizek conclou: És temptador declarar, a la manera de Kant, que l'error de la teoria de la conspiració és en certa manera anàleg al «paralogisme de la raó pura», a la confusió entre dos nivells: la sospita (del sentit comú científic, social, etc. rebut) com una postura metodològica formal i la positivació d'aquesta sospita en una altra parateoría global que ho expliqui tot.
