Dels centenars de definicions del nacionalisme, la més ajustada probablement la va formular George Bernard Shaw: "Patriotisme és el teu convenciment que el teu país és superior a tots els altres perquè tu vas néixer en ell". El que sol ser font de conflictes, atès que els nacionalistes d'altres països pensen exactament el mateix.
Una Catalunya independent seria "un país marginat governat per mediocres fanàtics", els va dir un desmesurat Premi Nobel de Literatura, peruà i espanyol, que ara reverdece veroles al costat d'una reina rosa i ni així suavitza la seva agra expressió. El altre temps famós president del govern, Felipe González, desgrana malsons en què es baten Hitler, Mussolini, Stalin, Maduro, Pinochet elevat als altars, Gas Natural, iots i el seu propi passat a oblidar, i tots junts componen el rostre d'un català "secessionista" que se li entravessa injectant en sang seus ulls.
El seu col·lega Aznar el gelea sense trobar insults superiors als que pergeña el socialista que sempre va ser més brillant i una mica més alt. Periodistes, amb múltiples i merescuts premis també en el passat, com Carlos Herrera, diverteixen al personal amb frases pretesament enginyoses que fan olor de recepta de llargues convivències maritals: "Catalunya té més perill que un cable en un bassal". Fernández Díaz, el ministre de la guerra, emergeix dels seus fantasmes interiors plens d'etarres, gihadistes i catalans de mal per utilitzar el seu càrrec en propaganda que influeixi en els comicis. Mentre el seu germà reposa l'honor tacat de la bandera d'Espanya al balcó de l'Ajuntament de Barcelona, ajudat per una descomposta regidora que la defensa amb afany. El líder d'ERC havia anat a emprenyar desplegant una estelada com un festeig més. Sí, el balcó de l'Ajuntament en el dia de la Mercè ens va brindar el resum més exacte de què és la política espanyola, i la catalana en particular, sumint-nos a tots en la xafogor. Rosa Maria Artal - el diario.es
