ELOGI DE LA LENTITUD 21.6.24

Un moviment mundial desafia el culte a la velocitat Vivim a l'era de la velocitat. El món es mou amb més rapidesa que mai. Ens esforcem per fer les coses més de pressa per ser més eficients, però paguem un preu molt alt per sotmetre'ns a un ritme de vida vertiginós i descontrolat. Carl Honoré proposa una revolució moderna, recolzada en la filosofia de la lentitud, gràcies a la qual les persones descobriran l'energia i l'eficiència necessàries per a la vida quotidiana. Elogi de la lentitud és la primera mirada de gran abast als moviments defensors de la lentitud que s'obren pas a oficines, fàbriques, barris, hospitals, sales de concert, gimnasos i escoles. Aquest manifest ens convida a replantejar-nos la nostra relació amb el temps i ens recorda que és possible viure amb més calma. Elogi de la lentitud Carl Honoré.

Laurent Vidal acaba de publicar Els lents (Errata Naturae), que serien els individus marginats per la maquinària del progrés, en una nova visió de la teoria d'Honoré. a l'avantguarda l'han entrevistat:

"Amb l'arribada d'internet, les xarxes socials i la intel·ligència artificial, els ritmes s'han accelerat moltíssim.

Sí. La intel·ligència artificial comporta una veritable revolució, com ho va ser la invenció del llibre, que va canviar la nostra manera de pensar sobre el món. I aquesta revolució avui, per descomptat, comporta aquest ritme d'instantaneïtat i aquest ritme, i no és casualitat, posa les democràcies en perill. Per què? Perquè democràcia significa debat i temps per fer-ho. Pots estar en desacord amb qualsevol, però has de construir un argument i informar-te'n. I avui, a les xarxes socials, domina l'emoció, estem entrant a l'era de la democràcia de l'emoció. Crec que és precisament la IA la que amplifica un procés que ja estava arrelat a la nostra societat d'afavorir o valorar la reacció instantània.

De què serveix la resistència a l'acceleració del nostre món, que és el subtítol del llibre?

Abans volia esmentar la importància de la Revolució Industrial, amb les seves invencions tecnològiques, que imposen una acceleració de les tasques de treball que provoca que els treballadors s'hagin d'adaptar, els ritmes, els cossos, les mentalitats, s'accelera la vida laboral i aquí entra en joc la tecnologia, que abans no era tan important. La instantaneïtat de la democràcia de les emocions posa la democràcia en perill, i la IA amplifica un procés que ja estava arrelat a la nostra societat d'afavorir o valorar la reacció instantània”

Què seria bo canviar llavors?

No sé si la qüestió és què canviar? Perquè canviar els lents és impossible.

Em refereixo que dius que la lentitud és una percepció dels altres, oi?

Sí, però és precisament més aprendre que canviar, em sembla. Per exemple, la pandèmia va ser un moment d'aprendre, encara que es va oblidar ràpidament, però ens va demostrar que era possible viure a un altre ritme. I també vam veure com tornava la natura, com reapareixien els ocells a les ciutats, els peixos tornaven als rius, etc. Som conscients que un ritme frenètic destruirà la humanitat, que acaba cansada, psicològicament esgotada, i també el planeta, la natura. Així que el problema no és canviar els lents, és intentar veure si hi ha altres possibilitats de convivència. Crec que una primera bretxa seria obrir possibilitats per a altres temps de vida comú en què la velocitat no sigui la norma social, per exemple, sense mòbils, podem obrir bretxes, intentant respirar una mica, perquè aquest món s'està tornant irrespirable, tant per nosaltres com per al planeta. Cal obrir bretxes i una primera podria ser donar espai a altres temps de vida comú en què la velocitat no sigui la norma social, per exemple, sense mòbils, per respirar una mica”

Al llibre consideres la migdiada com un acte de resistència.

Sí, ho és. La migdiada és un acte de resistència individual. Hi ha dues vies, la col·lectiva, d'obrir bretxes, i la individual. La migdiada és un art de resistència i neix la necessitat de descansar a meitat del dia. En general és la gent del camp la que comença d'hora al matí i, després de dinar, dorm la migdiada i torna a treballar fins tard. Però aquesta migdiada, en el moment que es converteix en un art urbà, és un acte de resistència. Fixa't que cada cop hi ha més empreses tipus start-up que fins i tot tenen habitacions per fer la migdiada per obligar la gent a quedar-se dins de l'entorn laboral i això fa que les persones ja no distingeixin entre el lloc de la feina i el lloc de la vida privada. En el fons hi ha un intent de controlar el cos de les persones, fins i tot diria que exercir pressió sobre el cos dels seus empleats.

Seria bo alentir el ritme, en general?

Sí. Mira què està passant ara a França, després de les eleccions europees. El president de la República no ha deixat respirar la democràcia, ha perdut i ha decidit convocar eleccions legislatives tot just hores després de la derrota. La democràcia s?està ofegant, no té temps per respirar. Necessitem debat democràtic. I la gent que ha votat l'extrema dreta no se sol prendre el temps per llegir i, de fet, ja no vol llegir. Són persones que ja obtenen la seva informació a les xarxes socials. El gran guanyador és el canal TikTok. Pensàvem que el President de la República i el govern serien un mur contra aquest tipus de lectura de la vida política, i al final el mur va cedir, i també va entrar en aquesta història que hem d'accelerar el procés de la vida política, i el risc és una desintegració completa. La noció de velocitat i lentitud té efectes no només a la vida individual, sinó també a la vida laboral i a la política.

L'EQUIVAL'ENCIA DE L'ACTE EQUIVALENT 21.6.24

Certament, ja no es fan pel·lícules com les d’abans, però tampoc no cal perquè tot és cinema. Quina és l’equivalència d’un acte equivalent? La part equivalent de l’equivalència equival a la part equivalent de l’acte a què equival? És equivalent tenir un president a no tenir-ne. Isabel Gómez Melenchon a la vanguardia.cat. Mentrestant, el Parlament es prepara per celebrar la setmana que ve un acte equivalent al que hauria estat esperable, és a dir, un candidat es proposa per presidir la Generalitat i els diputats voten, que per a això­ van votar els ciutadans abans, aquells mateixos ciutadans mostren estar fins a l’equivalència de tant equivalent com abunda en la política i castiguen amb una semiindiferència a les xarxes tanta nul·litat, i no ens referim a la dels actes, siguin equivalents o no. La setmana que ve tindrem un acte equivalent a la posada en marxa del cronòmetre electoral, atesa l'espantà de candidats a l’adonar-se que les seves probabilitats de tirar endavant en un debat d’investidura equivalen a res. Equivaldria singularitat a un sí?

De vegades va bé recórrer a un diccionari, i ja que el finançament singular sí que ocupa un lloc destacat en els comentaris socials, viatgem a l’origen de la cosa. Singular, segons la RAE, és sinònim tant d’“excepcionalitat” i “excel·lència” com d’“extravagància” i “raresa”, a veure a què li equivaldrà a Catalunya. Si anem més lluny, amb singularitat, també podem referir-nos a diverses alteracions espaciotemporals i matemàtiques tan incomprensibles per a la majoria com les balances que converteixen Catalunya segons on es posi el pes en víctima de tots els deutes o en l’extractivista més gran dels recursos dels altres. Aquí sí que s’excedeixen els comentaris, perquè si hi ha una cosa que tots podem entendre és que tenir recursos no és en absolut equivalent a no tenir-ne.

Pujant posicions com a tendència trobem el Front Popular, -el de França, no el de Judea-, però també el d’aquí, el que diuen que hi ha ara i el del passat. Víctimes llancívoles dels uns als altres; “sincerament crec que és un merder inabordable a Twitter i menys des de simplismes que redueixen la política a direccions ideològiques”   

Coincident en el temps i també en l’espai social, el ministre de Cultura, Ernest Urtasun, va anunciar l’extinció de la Fundación Francisco Franco amb corbata negra (dol); com ironitza @PoliticayModa: “No crec que els franquistes li agraeixin el gest de dol”, hi ha a qui li recordaba al ploraner Arias Navarro. Com diria Jordi Pujol i Soley, aquí estem encallats, i és que tenim totes les dades però cap conclusió. La resposta el 25 d'agost, o no!. Son les coses que passen i no passen a Bongonia.

EL QUE LA IA AMAGA 20.6.24

Un dels diàlegs més brillants de la història del cinema és el que es produeix entre Humphrey Bogart, al paper de Rick Blaine, i Claude Rains, com el comissari Renault, a Casablanca . Quan el policia ordena la clausura del Rick's Cafe, el propietari li pregunta per què tanca el local. Renault respon: “Estic sorprès! He descobert que aquí s'hi juga”. Gairebé alhora, apareix el crupier i dóna al comissari les fitxes dels seus guanys del dia a la ruleta, mentre Bogart se'l mira amb expressió sorneguera. Ho explica Francesc Bracero a la vanguardia. 

“Quin escàndol”, s'exclamen ara alguns en descobrir que la IA d'Apple només funcionarà als equips més capaços, com els iPhone 15 Pro i els iPad i Mac amb xips M1 i posteriors. 

Molts dels qui ara s'escandalitzen van veure perfectament normal que la IA de Samsung només funcioni als Galaxy S24, presentats fa uns mesos, o que diverses marques presentin els seus nous ordinadors amb xips específics per a aquesta tecnologia. La intel·ligència artificial requereix una gran potència de computació i és socialment injusta. No tothom tindrà el mateix tipus d'accés perquè els equips que estan preparats per a ella porten nous xips especialment dissenyats. No ens serveix el mòbil o l'ordinador que vam adquirir fa tres anys i ens sembla que està nou. És un peatge molt injust, però serà un dels que comportarà una tecnologia, que arribarà als consumidors a través d'empreses que tenen com a propòsit obtenir un benefici per a les seves inversions. Ens insistiran cada cop més a canviar els equips per accedir-hi. 

Per molt accés gratuït que ofereixin plataformes d'IA generativa com ChatGPT, que funciona mitjançant una connexió en línia amb un centre remot a milers de quilòmetres de distància, disposar d'una intel·ligència artificial que resolgui la major part dels requisits dins del dispositiu és la millor opció per preservar la privadesa. Quan ens connectem amb un servei gratuït, podem deduir per què no hem de (aparentment) pagar. L'entrenament de models d'intel·ligència artificial es fa a partir de quantitats de dades ingents. I nosaltres, com a consumidors, en som grans productors. Avui dia tothom sap (o hauria de saber) qui és el producte quan alguna cosa és gratuïta a internet. Els que paguin equips nous estaran més protegits. I els qui abonin les modalitats prèmium de la IA podran gaudir dels seus avantatges complets. Hi ha iniciatives públiques per crear models de llenguatge que ajudin la ciència i l'enginyeria. Al bé comú. Ahir mateix es va presentar a Barcelona una iniciativa mundial per coordinar la creació de models de IA per als centres de supercomputació. Però això no és el que portarem al mòbil.

LA TERRA ÉS PLANA 20.6.24

Totes i cadascuna de les evidències que han estat sotmeses a un mètode científic de crítica contrastada i verificació han fet que la comunitat científica consideri que la Terra és el·lipsoide (rodona aplanada als pols). Tot i això, no falta qui segueixi defensant que el nostre planeta és una superfície plana. És igual el que diguin els que han estudiat, és igual el que digui la ciència. Ells/es han decidit no escoltar –ni llegir– i segueixen aferrats a la conclusió: volen creure que la Terra s'assembla més a una planxa que a una pilota i això és el que decideixen creure. I formen associacions, difonen textos i missatges per xarxes socials en aquest sentit, i intenten influir perquè a les escoles es posi en dubte el resultat de les investigacions científiques argumentant que el que és seu també és una opinió i relativitzant –o negant directament– el coneixement generat per la ciència.

Això mateix sembla ocórrer, atesa l'Exposició de motius de la proposició recent de la denominada Llei de Concòrdia de la Comunitat Valenciana, amb la nostra història recent. És igual el que els/les historiadors/es que investiguen i fan els seus doctorats –el més alt reconeixement de la tasca investigadora– a les universitats públiques valencianes (i espanyoles) hagin avançat en el coneixement del passat. És igual el que s'ha progressat en les darreres tres o quatre dècades en el saber històric de l'Espanya del segle XX. És igual perquè els que promouen aquesta proposició de llei han decidit no escoltar –ni llegir– allò que la història especialitzada científica conclou. Ells/es segueixen creient el que volen creure perquè –no cal fer-hi gaires voltes– això és el que volen creure: i formen partits polítics, elaboren textos i missatges en xarxes socials difonent la seva opinió, i miren d'influir perquè en l'ensenyament es relativitzi el coneixement de la Història científica perquè el que és seu també és una opinió. Pensaran que en això consisteix la 'llibertat de càtedra'? En dir el que a un primer li passa pel cap amb l'únic objectiu d'assolir un rèdit polític? I en aquestes estem. Segons sembla els autors d'una també anomenada Llei de Concòrdia a la comunitat autònoma de Castella i Lleó tenen el mateix problema: i contrastant ambdós textos també sembla que els promotors valencians són escassament originals, vists els paràgrafs literals de curta i pega que podem trobar-nos en tots dos textos. Ja podem continuar insistint als nostres estudiants que el plagi és una pràctica sense cap ètica!. Els qui promouen aquesta proposició de Llei de Concòrdia (ja entrarem en un altre moment en l'ús maldestre de les paraules) s'han quedat a fullejar de rebombori algunes línies que no fan res més que reproduir el que durant quaranta anys la dictadura de Franco va sostenir per legitimar el cop d'estat que es va organitzar contra un estat republicà democràticament i constitucionalment establert. No hi ha una sola investigació –insistim en aquesta paraula: investigació– que equiparés el sistema de la Segona República amb la dictadura franquista. I això és una cosa que la comunitat científica dels que ens dediquem a l'estudi de la història sí que hem consensuat després de debatre, criticar i compartir els resultats fruit de les nostres investigacions. Per descomptat no som –ni aspirem a ser– els De la Cierva, Moa o Vidal el rigor metodològic dels quals en l'anàlisi del passat ni està ni se l'espera. Tenen el seu club de fans que els enriqueix a cada llibre que publiquen per dir exactament el mateix que a l'anterior. És el seu negoci, però no pretenguin fer-ho passar per Història. Fer Història significa seguir un procés de contrast i verificació de les dades, de sotmetre a debat les conclusions exposant les fonts en què ens hem basat per arribar-hi, sotmetre a crítica aquestes mateixes fonts buscant-ne la intencionalitat; en definitiva, el primer element bàsic que aprenen els/les nostres estudiants dels graus d'Història a les universitats valencianes. Podem afegir, de la lectura d'aquesta Exposició de motius, que aquestes mateixes persones que promouen la proposició de Llei de Concòrdia també es van quedar molt enrere pel que fa a la Història com a disciplina científica. Molt, molt enrere. De debò encara seguim estant en aquestes que “honrar i protegir la història d'Espanya” ha de ser la tasca dels que ens dediquem a l'estudi de la història? De debò que els promotors d'aquesta Llei continuen concebent la història com es feia al segle XIX? O en les dictadures d'un i altre lloc al llarg del segle XX? La manipulació del passat, intentant fer-la passar per Història, ha estat recurrent. Però de debò que aquests governants, en un Estat democràtic que tant va costar a Espanya recuperar, aspiren a manipular i abusar de la història, condicionant la tasca i la llibertat acadèmica dels i les docents, per fer-la encaixar per força amb els seus projectes polítics i així justificar-ne les pretensions? De veritat que, com a democràcia, els nostres governants no són capaços de res millor?. On queda aleshores l'esperit crític necessari per a qualsevol coneixement? El coneixement basat en el mètode científic en cap cas no es construeix sobre 'opinions' o 'ocurrències' alienes a la reflexió ia l'anàlisi. Flac favor se'l fa al nostre passat i, per extensió, a la ciutadania, si el que es pretén és imposar una actitud de defensa militant amb l'objectiu de “salvar l'honra” d'un país. Tot i que, en realitat, al final tot encaixa: la Història com a disciplina que, a través de l'estudi del passat, promou la reflexió crítica i el coneixement no basat en creences i opinions resulta molesta. La Història, la que s'ensenya i investiga a les universitats públiques valencianes, molesta perquè treu a la llum el vestit nou d'aquests governants. I és per això que intenten per tots els mitjans que la seva presència als diferents nivells educatius es redueixi a la mínima expressió. Res millor per aconseguir una ciutadania dòcil que assumeixi sense qüestionar els relats que des de dalt se li transmeten.

Com a professionals de la Història recomanem ferventment els nostres representants elegits en un sistema democràtic –sí, basada en uns valors heretats d'una democràcia que ells en la seva proposició de llei busquen equiparar els d'una dictadura– que comencin a llegir, a llegir Història, a conèixer el seu passat per després poder parlar amb fonament sobre aquest. I llavors potser arriben a entendre que entre els valors democràtics hi ha el de la llibertat a expressar una opinió, però que no totes les opinions són fruit del coneixement i, per tant, no les podem posar totes en una balança d'equilibri. Els animem que deixin de creure i comencin a conèixer. Que deixin de manipular el passat amb infames invencions partidàries l'únic interès de les quals resideix en el rèdit polític. Llegiu, si us plau, llegiu. Ves que no us passi com a Bob Knodel. 

La terra és plana… I sembla que la nostra opinió també: Vicent Sanz, Mónica Moreno Seco (Universitat d’Alacant),Javier Navarro (Universitat de València),Rafael Fernández Sirvent (Universitat d’Alacant), Miguel Ors Montenegro (Universitat Miguel Hernández)

NOVA YORK PROHIBEIX LES MASCARETES 20.6.24

De vegades passa que la realitat sembla una trama literària amb altes dosis imaginatives i sorprenents girs en el relat. Com si fos un dels novel·lons de Thomas Pynchon, on el món està malament de la xaveta, amb personatges esbojarrats que no són més que, en veritat, el viu retrat de la societat. Encara que es tingui la sensació que ha passat un segle, als desmemoriats se'ls ha de recordar que només fa quatre dies que l'existència estava suspesa per l'amenaça de la bestiola de la covid. Les autoritats en general i les de Nova York en particular van urgir a utilitzar la màscara per conjurar la por. El metro de la Gran Poma es va convertir en un exemple de rigor en el compliment del consell sanitari. En cas de no portar el cobreix la boca i el nas, el viatger se sentia miserable envoltat d'una massa d'emmascarats. 

Avui són molt pocs els que, habitualment, mantenen aquesta prevenció. I potser aviat hauran de portar, a més, un certificat del doctor de capçalera o del psicòleg i així evitar que la policia vagi darrere d'aquestes persones com a presumptes transgressores, en estricta aplicació del mes val prevenir. La governadora de l'estat de Nova York, Kathy Hochul, va enviar l'exèrcit fa uns mesos a patrullar per les entranyes d'aquest transport vital per al funcionament de la metròpoli.  Ara ha fet saber que considera prohibir-ne l'ús de la màscara per la preocupació creixent que aquesta cobertura facial serveixi d'ocultació d'identitats d'aquells que comenten delictes. Hi va haver una època, fa quatre dies com qui diu, que les màscares eren utilitzades de forma generalitzada al metro de Nova York. El viatger que no la duia se sentia miserable entre emmascarats. Avui ha esdevingut una relíquia perquè el seu ús gairebé ha desaparegut. El pols de Nova York contra la cobertura amb màscara data del 1845 i es va establir en resposta dels atacs dels agricultors arrendataris als propietaris. 

Aquesta regulació es va rebutjar el 2020 en resposta a la propagació de la covid. Les màscares es van prodigar en les recents protestes als campus. Els manifestants pro Palestina van sostenir que la protecció era necessària per la vigilància policial i perquè hi havia empleats de finances als quals les seves empreses van amenaçar amb l'acomiadament en cas de participar-hi. Adams, polític com Hochul d'aire pinxonesc, va qualificar de “covards” els que amaguen la seva identitat. Evocant l'esperit de Martin Luther King, l'alcalde va estar contundent. "Els líders pels drets civils no van amagar les cares, en contrast amb l'ocultació dels del Ku Klux Klan", va recalcar“. Hem de tornar a l'època prepandèmica –va subratllar–, quan no podies portar una màscara ni a les manifestacions ni al metro”. Els novaiorquesos ja estan acostumats a tot, però sempre lluiten pels seus drets, més que pels seus deures. 

EL SENSE SENTIT DE LA HISTÒRIA 19.6.24

L'home fa la història; alhora, la història la desfà. Ell n'és l'autor i l'objecte, l'agent i la víctima. Fins avui ha cregut dominar-la, ara sap que se'n va de les mans, que es desenvolupa en allò insoluble i intolerable: una epopeia dement el desenllaç del qual no implica cap idea de finalitat. Com atribuir-li un objectiu? Si en tingués un, només podria assolir-ho una vegada arribada al seu terme i d'ell no en traurien profit més que els supervivent, les restes; només ells se sentirien satisfets, ja que gaudirien de l'incalculable nombre de sacrificis i turments que el passat ha conegut. Visió massa grotesca i injusta. Si es desitja tant sí com que la història tingui un sentit, ha de buscar-se únicament en la maledicció que hi pesa. El mateix individu aïllat el pot posseir només en la mesura que participa d'aquesta maledicció. Un geni malèfic presideix les destinacions de la història; és evident que aquesta no té objectiu, però es troba marcada per una fatalitat que el supleix i que confereix en esdevenir una aparença de necessitat. Aquesta fatalitat, i només ella, és el que permet parlar sense ridícul d'una lògica de la història —i fins i tot d'una providència, una providència especial sens dubte, i més que sospitosa, els propòsits de la qual són menys foscos que els de l'altra, la sinistrament benefactora, ja que aconsegueix que les civilitzacions el destí de les quals regeix es desviïn sempre de la seva direcció original per assolir el contrari del que desitjaven, per enfonsar-se amb una obstinació i un mètode que denuncien les maniobres d'una força tenebrosa i irònica. - Emil Michel Cioran.