* ACTUAL
* ACTUAL
He escrit la frase “Feijóo acusa Sánchez de...” al cercador de Google i he trobat, gràcies als webs dels diaris, maneres molt nombroses de completar-la. Per exemple: “...estar acorralat per la corrupció”. O “voler assaltar el Poder Judicial”. O “voler colar un canvi de règim”. O “ser la gran falsedat de la democràcia”. O “l’autor del fang”. O “polaritzar”. O “victimitzar-se”. O “fer el ridícul”. O “sobreactuar per electoralisme”. O, fins i tot, “enganyar Puigdemont”, escriu Llàtzer Moix a la vanguardia. Continuo? No voldria avorrir el lector. És deure de tot articulista vetllar per l’amenitat dels textos. De manera que, per variar, escric al cercador la frase “ Gamarra acusa Sánchez de...”i tot seguit es desplega la rastellera d’imputacions de la secretària general del PP al president del Govern espanyol:“ ...practicar un exercici de degeneració democràtica”, “colonitzar les institucions”, “ podemitzar-se’, “vendre Espanya”, “bloquejar la legislatura” i, alhora, fer “abandonament de les seves funcions”. Teclejo després “ Tellado acusa Sánchez de...” i volen els dards del portaveu parlamentari popular, més agressiu fins i tot que els seus correligionaris, acusant el president de “ ...prostituir la democràcia”, “fugir”, “trair tot un país” o “estar en un autèntic matrimoni amb la corrupció”.
He destacat aquestes declaracions, totes recents, de Feijóo, Gamarra i Tellado perquè ells integren l’avantguarda de l’actual exèrcit conservador. Però sovintegen en el seu partit els ministres, diputats, presidents autonòmics, alcaldes i d’altres que exerceixen també, tots a l’una, el tir al president. És una pràctica molt estesa. Fins i tot fa l’efecte que el PP la considera la seva millor arma per tombar Sánchez.
Tard o d’hora, Sánchez caurà. Fins ara no hi ha hagut en democràcia un president etern. I està bé que sigui així. Però la via triada pel PP per aconseguir el poder no diu gaire a favor seu. Té a més els seus riscos, i n’esmentaré alguns. Evidencia que anteposa l’oposició en clau demolidora a una altra en clau constructiva, la qual cosa pot complaure el sector més pugnaç del seu electorat, però desagrada al sector moderat, i no diguem als rivals. Cada dia que passa sense que la sorollosa artilleria popular toqui i faci caure els seus objectius, Feijóo perd credibilitat. A causa de la reiteració i el poc recorregut legal dels suposats excessos denunciats, Feijóo i els seus sintonitzen inevitablement amb la tàctica goebbelsiana basada en la idea que “una mentida mil vegades repetida es converteix en veritat”. Recorrent a qüestions com la corrupció, el fang, el bloqueig o la sobreactuació, per desgràcia presents en el seu historial, els populars revelen la tendència a projectar en el rival els propis defectes, per cert, una de les estratègies predilectes de Trump. I finalment semblen pretendre que Sánchez se’n vagi no perquè hagi perdut els suports parlamentaris per prosseguir –encara en té, tot i que convé cordar-se el cinturó–, sinó perquè així li sembla al PP. Tot i això, Sánchez no se n’anirà pressionat pels improperis, sinó quan les urnes ho decideixin. No hauria de ser de cap altra manera. Quan no acusa amb escàs fonament de diversos abusos Sánchez o la seva dona o el seu germà, el PP demana avançaments electorals, cada vegada més sovint, mentre no para de proclamar que Sánchez ja és a l’epíleg, amb la mateixa moral alcoiana amb la qual Mundo Obrero proclamava l’imminent final del règim de Franco molt abans que es produís. També li agrada molt al PP exigir dimissions. En dates recents he comptabilitzat, entre d’altres, les del president del Govern central, la presidenta del Congrés, la vicepresidenta del Govern i ministra de Treball, el ministre d’Exteriors i el de l’Interior. Però també la de la vicepresidenta i ministra de Transició Ecològica, el ministre d’Agricultura o el fiscal general de l’ Estat, etcètera. De moment, sense cap conseqüència. Els participants en la munteria popular tornen del Congrés a casa amb el sarró buit i les ganes intactes de continuar disparant. S’acosten les vacances. Temps per callar, reflexionar i revisar totes les coses revisables. O, si ja no sabem com es fa tot això, per oblidar-nos de tant de soroll durant unes setmanes.
* ACTUAL
* ACTUAL
Fa uns anys va reaparèixer el concepte cronistes de les Índies, i va ser compartint certes trampes al solitari amb els seus col·legues de fa cinc segles. Cronistes, moderns o antics, tots amb un rerefons de desaparicions. La desaparició avui d’éssers humans (així, com per art de màgia) i la desaparició llavors de pobles sencers. De Tenochtitlan sencera. I és just al cor de la ciutat asteca arrasada pels espanyols –arrasats els seus canals i temples, els seus carrers i escriptura– on el periodista espanyol Pablo de Llano Neira intenta desfer el nus narratiu.
Els cronistes de la conquesta van descriure els sotmesos en escriptura blanca mentre els arrencaven els pictogrames i ideogrames amb què s’explicaven a si mateixos i el cosmos. Els seguim descrivint avui per reducció?
Fa una dècada, la Fundació Gabriel García Márquez va convidar en Pablo a una trobada a Mèxic sota la marca Nous Cronistes de les Índies. “Va estar bé”, diu en Pablo, “però avui aquest concepte em grinyola”. Alguna cosa falla en la nova narració de les Índies, encara que la seva intenció sigui no només bona, sinó bonista. Corresponsal a Mèxic del diari espanyol El País entre el 2012 i el 2016, en Pablo ha tornat ara les seves cròniques als mexicans. Va baixar d’internet totes les notícies que va publicar aquells cinc anys, les va enganxar en un document de Word i durant el 2022 es va dedicar a tallar extractes de cada notícia fins a sumar 324. El 2023 va imprimir l’ arxiu de Word, es va desplaçar a Ciutat de Mèxic i va retallar amb tisores cada extracte. Els va barrejar en una bossa per trencar-ne ordre cronologicoperiodístic i se’n va anar al portal de Santo Domingo, a l’epicentre del projecte imperial espanyol, per contractar els serveis de dos escrivans.
Pablo explica que encara queden alguns escrivans, molt a prop del que va ser el Tribunal del Sant Ofici, però que la seva principal activitat econòmica és ara la impressió de targetes de festa i també, segons la policia, la falsificació de documents. Així doncs, cada matí, durant un mes, es va asseure amb ells per dictar-los els 324 extractes que a l’atzar sortien de la bossa. El dictat de l’obra va durar 55 hores. Cada escrivà va fer servir dues classes de màquina d’escriure –una mecànica i una altra electrònica– i els honoraris totals van sumar uns sis mil pesos mexicans.
“El dictat no va incloure acotacions sintàctiques ni gramaticals –explica en Pablo–, els escrivans van fer aterrar el text sobre el paper purament d’ oïda, canviant, per tant, l’escriptura i barrejant-s’hi l’autoria”. Pretenia –i pretén– que a l’escriptura “li passin coses”, arribar a “una altra manera de llegir Mèxic, intuïtiva i inconnexa, la meva crònica definitiva de Mèxic, que és i no és una crònica, que és meva i no ho és, perquè és, alhora, escriptura dels escrivans”.
Finalment, va emmarcar les 36 pàgines com una obra d’art, Notícies de Mèxic, i al març el va exposar en una petita galeria de Madrid. Cap diari no va publicar ni una línia d’aquesta gran crònica descolonial.
“Abans extrèiem or, ara n’extraiem les històries, també per capitalitzar-les”, reflexiona. “Per mi, Notícies de Mèxic, a més d’un exercici de desconstrucció del periodisme, és un exercici de desconstrucció històrica: Què té a veure un corresponsal espanyol a Mèxic al segle XXI amb un cronista de les Índies del segle XVI?”.
La majoria d’aquestes notícies desconstruïdes van ser publicades originalment al web, no en paper, i Pablo –amb l’ajuda dels escrivans i les seves màquines d’escriure– ha volgut materialitzar-ne l’escriptura. “Ho entenc com una operació de salvament ontològic: donar-li cos, d’alguna manera salvar l’escriptura de l’existència únicament digital, que en certa manera és una no-existència, una irrealitat”.
“El periodisme és un territori fèrtil entre la ciència i l’art”, diu en Pablo, i la seva gran crònica descolonial de Mèxic també vol provocar la ideologia del periodisme positivista, “que per legitimar-se nega que sigui una ideologia”. Un periodisme que exerceix certa repressió creativa i per a què “trobar la teva pròpia veu és pecaminós, l’escriptura és pecaminosa”.
Per aquesta raó va retallar amb tisores les seves cròniques i se’n va anar al cor de Tenochtitlan, la ciutat que ja no és, “perquè és impossible aprehendre la realitat mexicana amb les eines positivistes del periodisme, i per jugar amb la possibilitat d’ aprehendre-la desconstruint el text periodístic i reactivant-lo com a art, situant-lo entre el sentit i el disbarat”.
Després de la intervenció dels escrivans, en Pablo va afegir amb típex la pinzellada final: va ratllar amb la petita brotxa frases en alguns paràgrafs. “Em va permetre jugar amb tres idees. Dues lligades a l’escriptura: edició i censura, i una lligada a la realitat mexicana: la idea de velar i de desaparició”, diu. Davant un dur informe de la Comissió Interamericana de Drets Humans, el Govern mexicà va criticar el “biaix” i les “conclusions sense fonament” de l’informe. En Pablo va escriure al seu dia la notícia, i el resultat de la doble depuració no pot ser més pur.
“El Govern diu: esborratambtípexesborratambtípexesborratambtípexesborratambtípexesborratambtípexesborratambtípexesborratambtípexesborratambtípexesborratambtípexesborratambtípexesborratamb...”.
Un corresponsal, un escrivà i unes gotes de típex resumint en un paràgraf el periodisme d’avui.
Plàcid Garcia-Planas, a Cabaret Voltaire,
* ACTUAL
El president del Parlament de les Balears, Gabriel Le Senne, ha passat de veure sol·licitat el cessament per integrants del seu propi grup parlamentari Vox, durant el cisma intern que es va donar d'octubre a febrer d'aquest any, que ho facin ara des de l'oposició els socialistes del PSIB, el Govern central i els seus socis. Pel ple de derogació de la Llei balear de Memòria Històrica i trencar una foto d'Aurora Picornell, víctima del franquisme. Ell ha negat que hi hagués intencionalitat i justifica el que ha passat per l'"actitud provocadora" de la companya socialista de la Mesa, Mercedes Garrido. Le Senne no crec us interessi massa, pero si - crec - us pot interessar qui era realment Aurora Picornell. En aquest escrit del 2022 Ignacio Martínez de Pisón, analitzava el personatge de Picornell, més enllà de la mitificació de la víctima del franquisme.
4.11.22 - A ran de la troballa de les restes d'Aurora Picornell en una fosa de Manacor, Ignacio Martínez de Pisón parla d'ella i del seu sobrenom que no és que sigui gaire adequat. Referir-se a Aurora Picornell com “la Passionària mallorquina” implica restar-li una mica de la seva identitat i li fa poca justícia si veiem com van succeir els fets i la seva relativa relació amb la Passionària.
No crec que resulti familiar a gaire gent el nom d'Aurora Picornell, dirigent comunista mallorquina dels anys trenta que fa uns dies va ser notícia perquè se n'han identificat les restes en una fossa comuna a Manacor. Quan el gener de 1937 va ser afusellada, Aurora Picornell tenia vint-i-quatre anys i una filla molt petita. La seva història s'assembla massa a la de moltes joves de l'època, incloses les quatre dones que hi van morir: noies que durant la Segona República van veure en la militància esquerrana la via ideal cap a una societat més igualitària i més justa i que poc després trobarien davant de la pareda d'afusellament o corrent cap a l'exili.
El grup d'Aurora era conegut com les Roges des Molinar pel barri de Palma on vivien; a Aurora, la més rellevant de les cinc, els mitjans de comunicació s'han referit com “la Passionària mallorquina”, cosa que té tota la pinta de ser una invenció acabada de fer per simplificar. En fi, així és com funcionen les coses: dues pioneres del comunisme, una molt més coneguda que l'altra, convertim aquesta en un succedani d'aquella i solucionat, per què donar-hi més voltes…? No obstant això, passa que acomodar el nom d'algú com Aurora Picornell a un sobrenom aliè, sigui quin sigui, implica restar-li una mica de la seva identitat, reduir-la una mica, empetitir-la, cosa que contradiu el lloable afany de recuperar les seves restes per retre homenatge a la memòria. Posem que la jove Aurora Picornell del 1936 se sentís afalagada que l'associessin amb la ja veterana Dolores Ibárruri, que acabava de ser elegida diputada. Sembla raonable que fos així, però això no és garantia que, en la convulsa història fratricida del comunisme espanyol, aquesta mateixa comparació li agradaria alguns anys després.
Qui més sap d'Aurora Picornell és el mallorquí David Ginard i Féron, especialista en la història del moviment obrer i la resistència antifranquista a les Balears i autor, entre altres biografies, de les de la mateixa Picornell i Heriberto Quiñones. Aquest, marit d'Aurora Picornell i pare de la seva filla (que van anomenar Octubrina Roja en honor de la revolució soviètica), és un d'aquells aventurers de vida apassionant que tant agraden als novel·listes sense imaginació. Després de moltes peripècies, aquest revolucionari professional nascut en algun racó de la Rússia tsarista va ser detingut per la policia franquista quan intentava organitzar el PCE de la clandestinitat. Les terribles tortures a què va ser sotmès van acabar deixant-ho paralític. Condemnat a mort, el van executar assegut perquè no podia mantenir-se dret. Tot seguit es va afusellar també els camarades que l'havien traslladat fins al lloc de l'execució lligat a una cadira.
Quiñones hauria format part del panteó dels herois del comunisme espanyol si no fos perquè va voler pensar per si mateix i el mateix partit el va repudiar, titllant-lo de traïdor, delator, menxevic i fins i tot agent dels serveis secrets britànics (fumava cigarrets anglesos!). Al súmmum del deliri, el van acusar fins i tot de treballar per a la policia franquista. Que el mateix franquisme l'hagués detingut ho explicaven com una manera de protegir el seu agent, apartant-lo de la circulació. Si el van torturar fins a trencar-li la columna vertebral ho van fer igualment per continuar protegint-lo, en dissipar possibles sospites. Ni tan sols el fet que finalment l'afusellessin va suavitzar les acusacions de la direcció del partit. “El feixisme no vacil·la a destruir físicament els seus propis agents quan ja han donat de si tot el que podien donar”, van dir, i el fet és que Quiñones va ser un pària per a la historiografia del comunisme espanyol fins que, juntament amb alguns camarades més que van passar per experiències semblants, va ser rehabilitat a mitjans dels anys vuitanta.
Dolores Ibárruri era la secretària general del PCE quan, el 1942, Quiñones esperava per ser executat. De la seva filla, Octubrina, només sé que, rebatejada pel franquisme com Francisca, va acabar vivint en un poble situat a trenta quilòmetres de Manacor. Em pregunto què li semblaria que la seva mare hagi passat a la història amb el sobrenom d'algú que, en el millor dels casos, no va moure un dit per salvar de la infàmia el seu pare.
D'aquestes incongruències, en parlava a la Memòria sectària, Jordi Pujol. “Es pot xipollejar amb l’aigua, però no amb la memòria”. Aquestes paraules, carregades de significació política i històrica, les comentà l’expresident de la Generalitat Jordi Pujol i Soley.
* ACTUAL