UNA IMPOSTURA PINTARRAJEADA 2.7.24

L'Institut Cervantes va rebre ahir, a la seva seu madrilenya, el llegat in memoriam de l'escriptor cubà Severo Sarduy (1937-1993), un acte que ha volgut emmarcar a la Setmana de l'Orgull LGTBIQ+. Entre els objectes dipositats a la caixa de seguretat, destaca la màquina d'escriure Olympia Splendid 6 que utilitzava l'autor d'obres com D'on són els cantants o Cobra. Després de l'acte, en què van participar el director de la institució, Luis García Montero, i el marmessor de l'autor mort (a més d'editor a Gallimard), Gustavo Guerrero, es van recordar anècdotes de Sarduy. Entre elles, el dia que va intentar seduir a París un jove escriptor barceloní amb aire malenconiós. Es tractava d'Enrique Vila-Matas i la trobada casual es va produir al restaurant La Closerie des Lilas. Sarduy li va preguntar a aquell noi “quins plans tens per dissabte a la nit?”. “Suïcidar-me”, va respondre un tràgic Vila-Matas. “Aleshores quedem divendres”, va replicar amb agilitat Sarduy. - la vanguardia. Si en voleu saber més de Severo Sarduy: Una impostura pintarrajeada.

Tengo 53 años y he pasado ya más tiempo aquí, en París, que en mi país de origen, Cuba. De modo que, si se pone en una balanza la cantidad de años, por supuesto que soy ya francés, y que estoy integrado aquí. Pero, como se sabe de sobra, en lo que respecta a la biografía, las cifras no significan nada: yo sigo estando en Cuba; yo nunca me fui de Cuba. Ese que está en Camagüey, ese soy yo, y ese que está ante ti, es una impostura pintarrajeada.

ANCIÀ I FEBLE, EL CANDIDAT PERFECTE 1.7.24

Fa temps que els dolents com Trump no temen que se'ls assenyali per mentiders, racistes, maleducats, masclistes o manipuladors. No ho amaguen perquè ser genuïns és el seu actiu polític més gran. - Gerardo Tecé a contexto.es. Cal reconèixer-ho. No hi ha ningú com els americans per narrar històries. L'argument de la darrera és espectacular. L'envellit president del país més poderós del món s'enfronta en unes importantíssimes eleccions al seu arxienemic, un paio sense escrúpols, enèrgic i mentider davant el qual fracassa de manera estrepitosa en el primer duel. Encara falta temps per a la gran batalla final, però la debilitat i el deteriorament físic i mental mostrats per l'ancià president fan que ningú no pugui imaginar un resultat diferent de la victòria del dolent. I no una victòria qualsevol, sinó per KO. No és que al president li faltin l'energia o la brillantor dialèctica necessàries per enfrontar-se a aquest repte gegantí, és que li costa articular reflexions bàsiques, és un suplici per a ell mantenir la concentració en el que està fent. I el que està fent és jugar-se la democràcia davant d'un poderós adversari disposat a tot en un debat televisat en què milions de persones han pogut veure amb tanta claredat com incomoditat un desastre absolut. Tothom hi està d'acord: aquest home no hi hauria de ser. Aterroritzats pel que serà una aclaparadora victòria del malvat per falta de contrincant, els companys del vell president li demanen que es faci fora de banda perquè una altra persona, capacitada i en plena forma, prengui el relleu. Si la premissa és espectacular, recordeu que les superproduccions nord-americanes poques vegades deceben i el desenvolupament podria ser encara millor, ja que el tipus no només es nega a marxar.

I no només es nega a anar-se'n, sinó que 24 hores després de protagonitzar la pitjor actuació política imaginable va ser capaç d'articular la millor reacció possible. Al mateix temps que el seu rival feia servir vídeos propagandístics mostrant el desastre sense necessitat d'afegir una sola paraula, l'ancià deteriorat pujava amb dificultat a un escenari i, balbucejant, aconseguia dibuixar uns febles traços d'alguna cosa que podria, qui sap, potser, resultar una idea política nova: i si fem bandera de la debilitat? “Sé que no sóc un home jove. No camino amb tanta facilitat com solia. No parlo amb tanta fluïdesa. No debato tan bé com solia. Però sé dir la veritat. Distingeixo el bé del mal. Puc fer aquesta feina”. Tenim la premissa i tenim els motlles per al desenvolupament d'una història que podria fer algun gir inesperat. Recordeu que ningú narra com narra Hollywood. I si una societat addicta al fals èxit que causa tants estralls com el fentanil veiés en l'evident feblesa una cosa revolucionària? I si, davant del malvat que representa l'odi cap als més febles, no hi hagués millor rival que un paio evidentment feble? La política i els debats són una gran passarel·la de la impostura. Una gran mentida acceptada per tothom. Tan acceptada que experts en llenguatge corporal, vestimenta o disseny de discursos ens expliquen clarament qui ha aconseguit actuar millor, enganyar-nos millor. I aquest que ho aconsegueix ho valorem com a guanyador de l'enfrontament. Perquè la seva corbata, els seus gestos treballats davant del mirall i la seva estratègia per col·locar-nos les frases propagandístiques van ser les millors. Fa temps que els dolents van descobrir que se n'havia de fugir. Fa temps que no temen que se'ls assenyali com a mentiders, racistes, maleducats, masclistes, rics o manipuladors. No ho amaguen perquè ser genuïns és el seu actiu polític més gran. I si el derrotat i feble ancià fos, en realitat, el candidat idoni per fer aquest pas sincer? Aquí estic, m'ha costat pujar a aquest escenari, però ho he aconseguit i vinc a dir-los que els febles som majoria. Qualsevol que hagi treballat fent guions sap que aquesta esbojarrada tesi està avui, sense cap dubte, sobre la taula del Partit Demòcrata. Al país que ha parit els millors guionistes de tots els temps saben bé que les tesis més esbojarrades, de vegades, poden acabar funcionant. Traieu les crispetes.

L'OBSOLESCÈNCIA DE L'HOME 1.7.24

Al llibre sobre l'obsolescència de l'home (1956), Gunther Anders observa que la tecnologia és el substitut del poder humà, i que la bomba atòmica és la culminació d'aquest substitut de poder. La raça dominant, blanca i occidental, és furiosa per la seva impotència per governar la complexitat ingovernable del món global. Us deixo unes frases del llibre.

“Per reprimir per endavant qualsevol revolta, és important no recórrer a la violència. Els mètodes arcaics com els de Hitler han quedat clarament desfasats. 

N'hi haurà prou de crear un condicionament col·lectiu tan poderós que ni tan sols la idea de rebel·lar-se sorgirà de la ment dels homes.

L'ideal seria formatar els individus des del seu naixement limitant-ne les capacitats biològiques innates.

Després continuaria el condicionament reduint dràsticament el nivell de qualitat de l'educació per convertir-la en una forma d'inserció laboral.

Un individu inculte només té un horitzó de pensament limitat i com més el seu pensament està circumscrit a preocupacions materials i mediocres, menys es pot rebel·lar.

Cal aconseguir que l'accés al coneixement sigui cada cop més difícil i elitista… que s'eixampli la bretxa entre el poble i la ciència, que la informació destinada al gran públic quedi anestesiada de qualsevol contingut subversiu. Sobretot res de filosofia.

També en aquest cas hem de recórrer a la persuasió i no a la violència directa: difondrem massivament, a través de la televisió, entreteniments que adormen la ment, afalagant sempre allò emocional, allò instintiu.

Ocuparem les ments amb allò que és fútil i lúdic. És bo xerrades i músiques incessants per evitar que la ment reflexioni.

Posarem la sexualitat al primer pla dels interessos humans.

Com a anestèsia social, no hi ha res millor. En general, es farà de tal manera que es desterri la serietat de l'existència, es ridiculitzi tot allò que tingui un alt valor, es mantingui una constant apologia de la lleugeresa; perquè l'eufòria de la publicitat, del consum, es converteixi en la norma de la felicitat humana i el model de la llibertat.

El condicionament produirà així per si sol una integració tan gran que l'única por (que caldrà mantenir) serà la de ser exclosos del sistema i no poder accedir així a les condicions materials necessàries per a la consecució de la felicitat.

L'home de massa, així produït, ha de ser tractat com allò que és: un producte, un vedell, i ha de ser controlat, com ha de ser controlat un ramat.

Tot allò que permeti adormir la seva lucidesa, el seu esperit crític, és socialment bo; tot el que pugui despertar-ho ha de ser combatut, ridiculitzat, sufocat…

Qualsevol doctrina que qüestioni el sistema ha de ser qualificada abans que res de subversiva i terrorista, i els qui la donin suport han de ser tractats com a tals.

Tot i això, s'observa que és molt fàcil corrompre un individu subversiu: només cal oferir-li diners i poder”.

 Günther Anders - «l’obsolescence de l’homme» 1956. (pdf)

EL SOROLLÓS SILENCI DELS SANITARIS 1.7.24

Durant la pandèmia del coronavirus el silenci es va apoderar dels carrers. Només es fracturava pels aplaudiments i crits que regalàvem als nostres sanitaris a les vuit del vespre a les finestres, terrasses, balcons o replans. Aquell silenci era sorollós a l'interior dels hospitals, on ells seguien entre urgències, malalts, sense un minut de repòs. Pensàvem que aquella demostració d'estima col·lectiva aplaudint ritualment era sentida fins que ens vam convèncer que eren tan nostres que vam decidir oblidar-ho.

Divendres passat el conseller de salut Manel Balcells en declaracions a Jordi Basté a Rac1, va quantificar en un 13% l'augment d'agressions a sanitaris respecte a l'any passat que ja havia crescut des que vam liquidar la gravetat del virus. És incomprensible aplaudir els sanitaris i alhora maltractar-los. Ja no és per les agressions aquests darrers dies al Parc Taulí, a l'Hospital de Terrassa o al Trueta de Girona, tot lamentable sens dubte és pels centenars d'agressions verbals o físiques a, entre d'altres, infermeres, telefonistes, metges perquè o no els atenen amb la rapidesa que actualment s'exigeix, perquè li donen la cita a la consulta d'aquí a mig any o perquè senten que el seu malalt no està cuidat de la manera que creuen que es mereix o simplement perquè el to adoptat en diagnosticar una malaltia no és adequat.

Intolerància, exigència, duresa i fins i tot agressivitat és inadmissible en aquest grup de gent a qui, durant el confinament, aplaudim com si fossin els nostres àngels de la guarda. Es van omplir les taules dels diaris de cartes al director reclamant millores salarials per als sanitaris alçant la veu sobre la precarietat. Superada la pandèmia del coronavirus, la carrossa s'ha convertit en carbassa i no n'hem après ni una del manat de lliçons que ens va regalar.

Al revés, hi ha una immoral agressivitat a la societat, arrosseguem una ridícula immediatesa que ens cegue. En un món obsessionat i estrepitós hauríem de respectar tots aquells que ens ajudes a tenir una vida més agradable i no fer-los responsables de les mancances del sistema. No podem posar un policia a les entrades de CAPS o hospitals, simplement perquè, en els darrers anys, ens haguem convertit en una societat més vulnerable i feble.

Per aquestes i per més raons es dóna la fugida de sanitaris a l'Estranger. El 2023, Madrid, Santa Cruz de Tenerife, Balears i Sevilla són les comunitats amb més fuites, mentre que  les comunitats que varen guanyar infermeres, foren Pontevedra, Huelva i Cadis.

L'emigració de sanitaris encara no és un problema greu per al nostre sistema de salut, sosté el president del Col·legi de Metges de Barcelona, ​​Jaume Padrós, que cita com a prioritat agilitzar el procés d'homologació de les especialitats dels metges estrangers, que ja són el principal grup de nous col·legiats a Barcelona. Mentre importem sanitaris, el fenomen invers es va desenvolupant de manera lenta però constant. Facultatius i professionals de la infermeria espanyols o formats a Espanya s'aventuren a altres països a la recerca de millors condicions laborals i retributives quan el dèficit a Espanya, especialment en medicina de família i infermeria, condiciona cada cop més la qualitat del sistema.

Sobre un cens de 32.000 metges col·legiats en actiu a Barcelona, ​​l'any passat en van emigrar 203 (132 estrangers, 35 catalans i 36 de la resta d'Espanya). Entre els consultats, cap no expressa la intenció de tornar. El mateix passa amb les infermeres. A escala nacional, més de 8.000 es van traslladar el 2023 per motius de treball. D'aquestes, 6.646 ho van fer a una altra província o comunitat autònoma. La resta (1.473) van emigrar a altres països. El 2022 van ser 1.100, mentre que el 2021, en plena pandèmia de la covid, ho van fer 572. Noruega és el seu principal destí. Allà se'n van anar l'any passat 336 professionals. Al país escandinau el segueixen els Estats Units (226), el Regne Unit (92), Irlanda (60), els Països Baixos (43), Austràlia (41), França (40), Suïssa (39)... amb informació de lavanguardia. cat

MOREN JA ENTRE NOSALTRES? 30.6.24

No soc gents amant de les conspiranoies, però davant de preguntes per les que no tinc resposta, intento trobar aquesta resposta, o quelcom que s'hi pugui assemblar, i a ser possible que vingui de fonts ben informades. L'Univers és molt gran per nosaltres, però per segons qui pot ser molt petit. Quants universos pot haver-hi dins nostre? o dins de quin estem nosaltres?.

Científics de Harvard, recolzats en estudis passats, proposen una hipòtesi que apunta a la presència d'extraterrestres entre nosaltres. Entre els temes més fascinants hi ha el de la vida extraterrestre, sobretot la que podria ser intel·ligent. Poques coses nodreixen tant la ficció com la possibilitat que no estiguem sols a l'Univers. Però, tot i els nombrosos esforços científics i testimonis de persones de tot el món, encara no hi ha evidència contundent que posi punt final a les especulacions i que oficialitzi, per fi, el que per a molts és un secret de domini públic. En vista de tot aquest escenari que s'ha fet i desfet amb teories i conspiracions, no sorprèn que els autors d'un estudi, encara no revisat per parells, i que apunta que hi ha éssers extraterrestre entre nosaltres, vagin lleugerament intimidats pel gairebé natural escepticisme que la seva proposta està condemnada a despertar-se. La hipòtesi criptoterrestre - Potser costi creure-ho, però científics de Harvard, una de les universitats de més renom a tot el planeta, consideren molt probable que hi hagi alienígenes vivint aquí. D'acord amb la publicació feta, que adverteix el seu caràcter especulatiu, els esdeveniments sense explicació que moltes vegades s'adjudiquen a extraterrestres sí que podrien estar-hi relacionats, però no amb simples visitants d'altres mons, sinó amb éssers que, de fet, estan establerts i operant des de la Terra. Els autors aventuren més detalls per a la seva hipòtesi. D'entrada, cal saber que aquesta proposta va rebre el nom de criptoterrestre. Després, anant als detalls, els autors assenyalen que els presumptes visitants estan ocults a la Lluna o fins i tot sota l'escorça terrestre. Amb tot, aquests membres de la prestigiosa universitat reconeixen que la comunitat científica tenen bones raons per mostrar-se escèptica davant del que posen en el debat. Tot i això, considerant l'estranya naturalesa de successos sense explicació que, a més, van en augment, fan una crida al fet que no es descarti la seva hipòtesi sense abans ser revisada. Fa no gaire temps, el 2017, un objecte va ser detectat, a l'illa hawaiana de Maui, per un telescopi. Fins aquí no sembla que hi hagi res extraordinari. Però, indagant en la naturalesa del cos, els científics van veure que estaven davant d'una cosa estranya. Resulta que havien trobat una cosa que en teoria podia existir, no obstant, veure-la materialitzada era diferent. Estem parlant d'Oumuamua, una roca espacial que va tallar el llistó dels intrusos interestel·lars al Sistema Solar. Al principi hi va haver desconcert. La notícia va fer la volta al món, sobretot perquè es van començar a remenar diverses teories. La més atrevida va arribar per part d'Avi Loeb, un astrofísic de la Universitat de Harvard (Estats Units) que va dir que Oumuamua podia ser una nau extraterrestre. Dos anys després, un esdeveniment de la mateixa categoria va esdevenir. El 30 d'agost del 2019, Gennady Borissov, un astrònom amateur, va detectar un objecte, que més tard seria batejat en el seu honor, provinent de fora del Sistema Solar. 2I/Borisov, com es va identificar el cos, no va portar el mateix misteri que el seu antecessor. Els científics van concloure, després de les seves observacions, que aquest era un estel. Tot i que, en efecte, un que venia d'una altra regió de l'Univers, no estava lligat gravitatòriament al Sol. Passats uns anys des d'aquests esdeveniments, els científics ara comencen a considerar que, després de tot, els intrusos interestel·lars podrien no ser tan estranys com es pensava. Això es mostra al treball de recerca de Theo Nicitopoulos, un periodista independent de ciència que va publicar el seu article a Knowable Magazine. A la feina de Nicitopoulos es recupera la declaració de David Jewit, un científic planetari i coautor d'una revisió del coneixement actual dels intrusos interestel·lars a l'Annual Review of Astronomy and Astrophysics del 2023. D'acord amb l'especialista, només a l'òrbita de Neptú podria haver-hi uns 10 mil objectes interestel·lars. Considerant que en els propers anys es pugui donar notícia de més intrusos interestel·lars, els científics ja hi veuen una oportunitat propera per sondejar les característiques de sistemes planetaris llunyans i, per descomptat, d'exoplanetes. - National Geographic. Tot està connectat.  

ON ÉS TOTHOM? 30.6.24

«L’univers m’embarrasse, et je ne puis songer que cette horloge existe et n’ait pas d’horloger », soupirait Voltaire.

L'univers és un lloc gran, molt gran, i ara som conscients que, a més de galàxies i estrelles, els planetes hi són molt comuns. Això pot semblar molt obvi, però fins al 1992 no vam tenir constància observacional de l'existència de planetes orbitant estrelles diferents del nostre Sol. Així que avui tenim constància que a la part de l'univers que podem veure, l'univers observable, hi ha unes cent mil milions de galàxies. A cadascuna d'aquestes galàxies estimem que hi ha d'haver unes cent mil milions d'estrelles. I ara sabem que hi ha aproximadament un planeta per cada estrella.

Coneixent totes aquestes dades no és estrany que l'ésser humà es qüestioni: Estem sols a l'univers? No és gens un plantejament original, ja que la humanitat li ho ha preguntat des que va tenir la constància del seu lloc a l'univers. Però, sens dubte, el que la va formular de manera més contundent va ser Enrico Fermi. Fermi va ser un físic italià que va fer grans aportacions a diversos camps de la física, des de l'estructura nuclear fins al comportament estadístic de moltes partícules quàntiques. Va ser un experimentador nat, un teòric de primera classe, un professor apreciat i un apassionat per la física en general. Però Enrico Fermi també és conegut per la seva capacitat de fer estimacions basant-se en simples hipòtesis de partida. Aquests són els coneguts com a “problemes de Fermi” entre els quals destaquen quants pèls tenim de mitjana al cap o quants afinadors de pianos hi ha a la teva ciutat.

Un exemple d'aquest tipus d'estimacions és la deducció curiosa de la potència de la detonació de la primera prova d'una bomba atòmica. Fermi va ser present a la prova i expliquen que quan va passar l'ona expansiva va deixar caure uns quants paperets. Observant la distància que aquests paperets havien recorregut i la sensació que ell mateix va tenir en passar l'ona expansiva, va valorar la potència de la bomba i ¡voilà! El seu valor va estar en el mateix ordre de magnitud que el valor real calculat per altres científics.

L'estiu del 1950, Fermi estava passant un dia amb tres col·legues més, Edward Teller, Herbert York i Emil Konopinski i va sortir a col·lació la possible existència de civilitzacions extraterrestres presents a la nostra galàxia. Com no podia ser altrament, Fermi es va mostrar entusiasmat amb la qüestió i, de fet, es va plantejar la possibilitat que ens haguessin visitat aquestes civilitzacions. I el plantejament va ser tan gran que així:

Tenim unes cent mil milions d'estrelles a la nostra galàxia. Moltes seran similars al nostre Sol i moltes seran molt més velles que la nostra estrella. Segur que algunes d'aquestes estrelles tenen planetes que poden suportar vida. En molts d'aquests planetes amb vida es donaran les circumstàncies i les característiques d'estabilitat que hagin permès el desenvolupament de vida intel·ligent. Algunes civilitzacions hauran sobreviscut en el temps i hauran avançat tecnològicament tant per afrontar viatges espacials. Encara que no es puguin moure a la velocitat de la llum ni superior, han tingut prou temps per arribar a la Terra.

ON ÉS TOT EL MÓN?

Si tots aquests punts són correctes, hauríem d'haver tingut constància inequívoca de la visita d'extraterrestres. Com no és el cas, Fermi es va preguntar: On és tothom?. Avui dia, es parla de problema o paradoxa de Fermi en un sentit més ampli, la qüestió ja no és si ens han visitat o no, és simplement si podrem tenir contacte amb alguna civilització extraterrestre en cas d'existir. Aquest problema de Fermi ha suscitat mil i unes possibles resolucions, però encara ens queda molt per conèixer de l'univers, de la física, de la química i de la biologia per poder donar una resposta definitiva. Enric F. Borja, Director Científic d'Òrbita Laika. @Cuent_Cuanticos