VACANCES PAGADES CAMÍ D'ÍTACA 8.7.24

El mar sempre ha atret alguns polítics catalans proclius, fins no fa gaire, a la discreció. Com a discrets també eren els iots d'empresaris barcelonins. Recordo la barca mallorquina de Miquel Roca. O la zodíac de Narcís Serra. I encara retinc la imatge d'un intrèpid octogenari, Carles Sentís, maniobrant la seva petita góndola amb què es desplaçava des de la platja del Canadell a les illes Formigues a Calella de Palafrugell.

Ara, segons llegeixo a la vanguardia, alguns polítics catalans actuals o succedanis tenen tendència a estiuejar a iots, potser de lloguer o prestats per la generositat d'alguns catalans patriotes. Iots amb què naveguen per la mitificada Costa Blava. Un d'aquests polítics o succedanis, així s'ha escrit, és Antoni Comín, home que toca el piano i pare d'una filla adoptada que fa un temps, quan els grans aldarulls, veia dracs als membres de la Guàrdia Civil. “Tinc por del drac”. Això deia la nena marroquina. A la fotografia del iot que ens ocupa, juntament amb Comín, apareix Lluís Llach, que, mentre escric aquesta columna, continua sent el president de l'ANC. La seva afició al mar ha quedat palesa en algunes de les cançons, com aquesta que assegura que el mar té el coratge d'un déu exaltat. Tan exaltat com l'home que toca el piano, de qui alguns dels seus antics col·laboradors asseguren que és irascible, és a dir, capaç de llançar contra el subordinat algun objecte de la taula de treball.

O sigui que, si els que van pagar el iot i el creuer per la Costa Blava van ser Comín, Llach o els patriotes de l'ANC, res a objectar, però si els paguem, a través de llocs de mala petja, tots els ciutadans catalans, la cosa seria per emprenyar-se una vegada més. Amb alguns polítics o succedanis catalans, els independentistes, passa una cosa molt semblant al que passa amb alguns immigrants violents i organitzats o amb alguns membres d'aquest col·lectiu, com els va definir fa uns dies un alcalde català, que de la venda ambulant han passat al negoci de certes drogues. I el que passa és que, al final, per no fomentar la xenofòbia, com diuen els bons, no ens assabentem de res. Ni tan sols dels seus noms. Mentrestant, alguns segueixen assaltant els hospitals, els paritoris i sembrant el terror en els patits sanitaris o en els pacients. I aquesta por s'apodera fins i tot de les habitacions compartides d'alguns centres sanitaris, que aquest col·lectiu ocupa com si fos casa seva.

I això qui ho paga, es preguntava Pla en arribar a Nova York. Pel que sembla, les aportacions populars al Consell permeten un exili que va entre la plata i l'or. Els seus socis pagadors no guanyen per disgustos. Continuarem parlant d'exilis i de terribles reprimits quan ens referim al Comín que pren el sol i el vi blanc en un veler que solca les aigües gregues? Ho comentaba Lluís Bosch al seu diari: Un reconegut predicador evangelista nord-americà ho va expressar amb estil brillant: si Nostre Senyor vol que jo viatgi en un Masseratti, qui soc jo per oposar-m'hi?. 

I ho reblava amb una aguda observació: Em queda una darrera pregunta: Comín li ha explicat a Llach que l'illa grega és Ítaca i no Itaca?

A PROPÒSIT DEL MÀRQUETING TELEFÒNIC 8.7.24

Si encara no heu rebut una trucada per proposar-vos un canvi de companyia elèctrica, de gas, de mòbil o qualsevol altra oferta irrenunciable, penseu que és un dels pocs afortunats que queden al nostre país. L'assetjament del màrqueting telefònic arriba a extrems inaguantables. I a aquesta situació insofrible se n'hi ha afegit una altra de més perillosa, que és la de les estafes telefòniques que s'acarnissen especialment amb la gent gran i que ja s'han convertit en la tercera modalitat de frau. La policia rep milers de denúncies cada any per aquests enganys que suposen milions d'euros per a les víctimes. Amb aquests diners, les màfies han invertit en tecnologia i, amb l'ajuda de la intel·ligència artificial, troben la manera d'aparentar veus o telèfons fiables per als incauts ciutadans. Tant és així, que els experts aconsellen que mai no es respongui amb un sí a una trucada d'un número desconegut perquè aquesta paraula pot ser utilitzada per autoritzar un contracte indesitjat. Expliquen a la vanguardia que la setmana passada es va desarticular a Espanya una d'aquestes trames d'estafadors que havien estafat més de 2,5 milions de persones entre 70 i 90 anys. Però caçar aquests malalts o els ciberdelinqüents és molt difícil, com expliquem avui a la secció de Societat.

Davant d'aquest creixent problema, hi ha empreses que prenen consciència i que, com algunes entitats bancàries, ja no fan operacions per telèfon i avisen els seus clients que recelin si algú diu que els truquen del banc. Però hi ha moltes altres empreses vinculades a serveis generals com gas, electricitat o telefonia que mantenen invariable la seva estratègia comercial, aliens que el costat fosc treballa per desacreditar-los davant dels ciutadans. Animem aquestes companyies a trobar mecanismes per recuperar la confiança dels seus clients, que mereixen una atenció menys invasiva, més personalitzada, menys ansiosa per aconseguir el contracte i més adaptada a les necessitats de l'usuari. Només així, les màfies deixaran de fer el seu agost i els ciutadans estaran més tranquils. I si no sabeu per on començar, torneu als orígens i comuniqueu a través d'una carta o atengueu en persona. Però no truquin més.

Però com que faran cas omís, aquí els deixo algunes idees per combatre aquestes màfies. Aquestes trucades són al telèfon fix, perquè al mòbil, la trucada no sona queda registrada i almenys el meu em dona l'opció de bloquejar, i el cert és que em passo les tardes bloquejant. Però al fix no es pot bloquejar, i el que faig des de les dues de la tarda a les 8 de la nit és desconnectar-lo, al cap ia la fi no sé per què tenim encara telèfon fix, un telèfon al qual no truca ningú de la família, ni amics ni coneguts. Per no trucar no ho fan els del CAP de la Seguretat Social. Aleshores?. Imagino que ho mantenim o per rutina, per nostàlgia o per deixadesa.

El que em planteja dubtes és la responsabilitat que té o pugui tenir la Companyia Telefònica sobre aquestes trucades tan molestes, ja que tots aquests números pertanyen a cabines telefòniques que van deixar d'operar i ells les van vendre al millor postor. No sé fins a quin punt les podrien controlar o fins i tot anul·lar. En qualsevol cas, no contestar mai amb un SI, i, sinó, sempre queda el recurs en cas de despenjar el telèfon de fer servir el sistema Sergi Pamies. "Ho sento senyoreta, ara no la puc atendre, acabo d'assassinar la meva àvia i l'estic tallant a trossets". En fi, que a vosaltres us truquin bé.

LA DAMA DEL PARAIGUA 7.7.24

Hi ha cares que diuen més que qualsevol resultat electoral o titular d'un diari. La prova ha estat l'escena presenciada aquest divendres al migdia al cor de la capital del Regne Unit, Londres. Tot i que ningú esperava un altre resultat a les eleccions generals celebrades ahir que el del ja expremier Rishi Sunak fent les maletes al número 10 de Downing Street, el més que previsible moment del primer ministre sortint anunciant la seva renúncia ha comptat amb alguna escena molt comentada.

Era pràcticament impossible no desviar l'atenció i la mirada de Sunak durant el seu discurs de comiat, a només uns metres darrere seu. No, no es tractava de l'icònic gat Larry -mascota que porta residint al número 10 des de fa 16 anys, abans fins i tot que el conservador David Cameron que va iniciar aquesta etapa de 14 anys de governs britànics de dreta-, que per cert no va dubtar a rondar el portal per acomiadar Sunak.

La protagonista accidental va ser la mateixa dona de Rishi Sunak, Akshata Murthy, que va portar un vestit amb els colors nacionals i es va preparar per evitar la que va ser la gran anècdota d'un altre discurs de Sunak, quan va anunciar l'avançament electoral i poc després de posar-se davant el faristol va començar a caure una intensa pluja. Murthy portava un paraigua, però no va ser això el que va cridar l'atenció. Tot i que tots dos van sortir de la residència del primer ministre entre somriures, la d'ella es va apagar així que es va posar al lloc protocol·lari mentre Sunak demanava -nombroses- disculpes. La seva cara ràpidament es va tornar en un gest de serietat. Completament estàtica i ferma, va esperar estoica que finalitzés la seva intervenció per agafar-lo de la mà i posar rumb a la següent parada. El despatx amb el rei Carles III per informar-lo oficialment de la seva renúncia. 

La Dama del paraigua es mereix una estàtua per a la posteritat, en algun dels parcs i jardins de la City.

EL SENYAL DE LA CREU 6.7.24

El dron bomba ucraïnès es dirigeix ​​directe cap al soldat rus, i ell, impotent davant del seu insondable final, se senya portant la mà dreta al front, al pit, a l'espatlla esquerra i, segellant el ritual, a l'espatlla dreta. Maig no és mai el mes de les flors al camp de batalla.

Més de mil soldats russos van morir o van quedar ferits cada dia del maig passat a Ucraïna, segons l’OTAN i altres fonts occidentals recollides per The New York Times. Cada dia. Si col·loquéssim en línia els cossos de tots aquests soldats morts o ferits, arribaríem de Barcelona al cim de Montserrat. Només amb els caiguts al bàndol rus i durant el mes de les flors.

És una guerra en què uns persisteixen a envair i els altres persisteixen a defensar-se com poden. Una guerra microfilmada fins als budells: els drons, a més de l’explosiu, porten incorporada una càmera que arriba a immortalitzar la mirada del soldat que deixa d’existir.

Cada setmana es pengen desenes d’aquestes morts a les xarxes socials. Drons gravant soldats que, esgotats i desesperats per la persecució del borinot , se suïciden amb el fusell o les granades de mà. Drons que impacten contra militars que corren amb moto. Soldats que intenten atacar inútilment el dron amb el casc, amb un bastó o amb la motxilla.

Hi ha imatges d’un mateix atac preses des dels dos bàndols: uns soldats russos graven amb el mòbil com avancen amb el vehicle i un dron ucraïnès grava com impacta contra ells. Tuitaires ucraïnesos localitzen el vídeo a les xarxes russes i uneixen les dues visions de l’explosió.

Hi ha soldats inquietantment serens, hipnotitzats pel dron davant la cara. O soldats esbocinats que demanen als seus companys que li disparin un tret al cap perquè el dolor és insuportable: li disparen sense pensar-s’ho. Les imatges s’empaqueten amb variats fons musicals: techno, infantiloide, drum and bass, salsa, trance, eurodance, rap... els comentaris a un d’aquests enregistraments –un dron deixant anar la bomba en vertical sobre una soldat russa ferida i el company que l’atén– expliquen les diferents zones d’interès que curtcircuiten Europa.

“Qualsevol que senti la necessitat de posar música a aquests vídeos, i senti plaer, és algú en qui no hauries de confiar mai, no importa en quin bàndol de la guerra estiguin”, sentencia un tuitaire.

I aquestes són cinc de les moltes respostes que rep aquest comentari.

1. “S’anomena guerra psicològica, nano”.
2. “Si tens un problema amb la música i no amb el fet que Rússia estigui perpetrant genocidi amb els ucraïnesos és que tu ets part del problema”.
3. “No hi estic d’acord, [el fons musical] fa que el plaer sigui encara més entretingut”.
4. “De tots els crims atroços comesos per Rússia a Ucraïna, t’escandalitzes amb la banda sonora. Endreça el cap, bèstia rara”.
5. “Aquestes imatges són una denigració sociòpata dels últims moments d’una persona feta per jugadors a milers de quilòmetres de distància”.

Hi ha un vídeo, penjat al maig, que provoca vértigen espiritual.  És un soldat rus senyant-se davant l’arribada cap al seu cos d’un dron ucraïnès. Per què no corre i intenta esquivar-lo? Per què decideix quedar-se allà quiet fent el senyal de la creu?. El dron li sobrepassa el cap, gira cua i busca al ventre del soldat el punt d’impacte. El tuitaire va penjar aquest vídeo amb la cançó Putin huilo (Putinmalparit), un tema tecnoraper de Sever & Marilyn Myller, i només va escriure una paraula al costat de les imatges: “ Amén”.

I després de l’explosió? Ni que ens senyéssim mil anys seguits conjuraríem les tones de buit que ens deixa aquest deliri. No fa gaire Francesc Millan –el reporter narrativament més eficaç de la nova generació– va publicar al diari Ara un reportatge sobre la compravenda per internet de les restes que la batalla deixa al camp, i va trobar el títol en una oferta d’eBay.

“Es ven uniforme soldat rus mort: entrega ràpida a Barcelona”. 299 dòlars.

Plàcid Garcia-Planas - Cabaret Voltaire, a la vanguardia.

SET MINUTS DE SILENCI 6.7.24

Aquests dies els locutors comenten amb sorpresa que, al festival de música de Glastonbury, Marina Abramović va oficiar la setmana passada una peça de set minuts que consistia exactament en set minuts de silenci. ho explica Monzó a la vanguardia. Silenci en un festival on impera el soroll? Abramović és una artista sèrbia força desconeguda al nostre país. En un dels últims programes d'Atrapa'm si pots, una concursant va fer cara de moniato quan el nom de la sèrbia va aparèixer com a possible resposta. Abramović explica que va concebre la peça com un moment de reflexió: “Hi ha guerres, hi ha gana, hi ha protestes, hi ha assassinats”. L'artista va animar els presents a posar una mà a l'espatlla de qui tinguessin al costat i tancar els ulls per demostrar que només l'amor incondicional dels uns als altres pot canviar el món.

Peces musicals amb el silenci com a protagonista n'hi ha hagut moltes. La més coneguda és Four minutes and thirty-three seconds, de John Cage, que consisteix en quatre minuts i trenta-tres segons de silenci. Sembla que la intenció és demostrar que el silenci absolut és impossible, perquè sempre hi ha algú que tus, o un seient que grinyola. Sense ser tan radical, Carles Santos va aconseguir indignar el públic de l'Institut Francès de Madrid quan va interpretar una obra de Steve Reich aleatòriament repetitiva. Una hora i trenta-cinc minuts va estar.

Sigui amb notes musicals, amb paraules o amb idees, si més no, millor. A veure si no per què triomfen els articles sobre futbol de M. Rajoy. La més expeditiva crítica de cinema que es recorda va ser la que Leonard Maltin va dedicar a Isn't it romantic?, del 1948, una pel·li ensucrada que va de tres germanes que surten amb tres nois. El títol de l'article era el mateix de la pel·lícula: “Oi que és romàntic?”. La crítica de Maltin, considerada la més breu de la història, consistia en una única paraula: “No”.

A cada lloc li correspon una iniciativa diferent. La gran pell de plàstic que cobreix la façana del rebatejat Museu Tàpies, va ser acoblada amb l'ajuda dels alumnes de l'Escola Eina Bosc. Sota la mirada de l'artista ghanès Serge Attukwei Clottey, van donar nova vida a l'obra que havia estat exhibida sobre l'aigua a la Biennal d'Arquitectura de Venècia el 2023. Els mateixos rectangles grocs van formar part de la instal·lació que Clottey va presentar per primera vegada als carrers de Ghana. Cada peça prové de bidons reciclats que fa quinze anys van servir els habitants de Ghana per abastir-se d'aigua durant un període de sequera, però que avui inunden els carrers i han esdevingut una altra catàstrofe ambiental.

Milers de mans han tocat l'obra de Serge Attukwei Clottey des de Ghana fins a Venècia i Barcelona. El seu treball no només és un exemple de creativitat que destaca la problemàtica de la contaminació, sinó que teixeix una xarxa humana que connecta persones de tot el món a través de l'art.

Nomès l'amor o l'art ens poden salvar, amb l'ajut de la música.

#MISSVACA2024 i NOSALTRES 5.7.24

El diumenge 30 de juny va passar una cosa extraordinària per estranya: nombrosos comptes d’X procedents de l’Índia van començar a etiquetar els resultats del campionat de criquet amb un hashtag tan fora de lloc com #MissVaca2024. A més d’#ErasTour i similars. Entesos, està clar que buscaven difondre la seva competició al màxim (sembla que van guanyar). Però situar les vaques gallegues al nivell de Taylor Swift és una cosa que el meu avi, que era gallec i tenia les seves 'rubias' en un altar, no hauria concebut. Tampoc que es paguessin 3.000 euros per un concert.

Explica Isabel Gómez Melenchon a la vanguardia que un aparentment local, i per això humil, concurs de ramaderia s’havia situat al número 13 de les tendències globals el divendres 28 i els indis es van apuntar al ressopó, o això o la IA no és tan infal·lible com per prendre’ns la feina (encara). Miss Vaca se celebra a Galícia des del 2006 i si ho tecleges a Google, la màquina ho completa amb tota mena de dades, incloent-hi on es podia seguir en línia, senyal que algú ja ho havia buscat. Meravellós. El meu avi només va arribar fins a Cuba.

Aquesta era l’edició número 16 d’un certamen que té pàgina pròpia a la Viquipèdia i un programa estel·lar a la Televisió de Galícia. Es presenten quatre candidates per cada una de les províncies i guanya la més votada. Com a Eurovisió, però amb més categoria. Corria un mem per les xarxes: un jove vestit tot espellifat, al costat el mateix noi ben vestit. El cartell del primer: “Eu o dia da miña voda” el segon: “Hoxe preparado para ver Miss Vaca”. Va guanyar la que es deia Navarra, per Lugo.

Què per què dediquem tant d’espai a un tema tan menor? La resposta és, ho és, de menor? Un gènere editorial en voga consisteix a explicar el món a partir de qües­tions diguem-ne col·laterals: un objecte, un sentiment. Miss Vaca i el seu èxit in crescendo diuen molt de nosaltres.

L’adaptació a les exigències de l’economia i la política no sol tenir en compte les cultures de les societats a les quals s’apliquen. Una recorda els estralls socials a més d'econòmics que les polítiques thatcherianes van causar amb els tancaments de mines a la Gran Bretanya. També recorda el tancament, una per una, de les petites explotacions ramaderes a Galícia, aquestes que ara es reivindiquen pel seu respecte al medi ambient i d’altres. El propietari de “Navarra” va explicar que pot dedicar-se a la ramaderia perquè no té deutes ni lletres per pagar, sinó, impossible.

La cultura que havia donat forma a una societat sobreviu en programes de misses, potser el futur sigui aquesta nostàlgia televisiva. El concurs, que alguns qualificarien de ranci, o neoranci, o folklòric, es converteix en fenomen global. Societat de l’espectacle? També, però els fenòmens globals sempre responen a alguna cosa. També política, i amb conseqüències.