Exhibint els tres últims dígits del codi postal, Lamine Yamal ha volgut demostrar que, per molts gols i triomfs que acumuli, no oblida d'on ve i quins són els seus vincles. I ho ha fet anteposant el barri a la ciutat. No cal insistir-hi. Molta gent a tot Espanya ja sap que el 304 és la versió curta del codi postal, 08034, que correspon a Rocafonda, un barri de Mataró on resideixen Lamine Yamal i la seva família. El futbolista del Barça i de la selecció, exhibint aquests números, ha volgut demostrar que, per molts gols i triomfs que acumuli, no oblida d'on ve i quins són els vincles. I ho ha fet posant al davant el barri a la ciutat. Un barri que concentra població migrant i que en una proporció significativa té famílies amb un nivell d'ingressos baix i amb alts nivells de vulnerabilitat.
Però, més enllà de l'anècdota, la pregunta rellevant és: té sentit continuar parlant de barri? El dubte té sentit, en moments de globalització, d'altes possibilitats de prescindir de l'entorn, tant pel que fa a les necessitats diàries, les relacions o l'accés a la informació, amb cada vegada més possibilitats de connexió on line i de distribució directa al domicili. O, relacionant la qüestió amb el cas que l'origina: si Lamine Yamal visqués en un barri d'alts nivells de renda, ¿s'hauria dedicat a recordar aquest origen?
Fa anys el barri formava part dels espais centrals de relació i socialització, juntament amb la família, l'escola i el lloc de treball. Tots i cadascun d'aquests llocs està passant per la seva crisi, per la seva pròpia transició. I en el cas que ens ocupa resulta complicat així mateix saber a què ens referim quan parlem de barri, ja que en alguns casos hi ha fonaments històrics, i en molts altres casos hi ha simples al·lusions a la geografia del lloc o d'algun enclavament que s'usa com referent. Però, precisament per tot això, el barri ocupa aquest espai intermedi entre la llar i la ciutat. Un espai que pot resultar decisiu en l'equilibri entre vincles forts (propi de la família) i l'anonimat estructural o la “veïnatge entre estranys (en expressió d'Emmanuel Levinas) que caracteritza la ciutat. Un bon barri pot ser aquell que condemni aquesta barreja desitjable de comunitat i societat que tota ciutat hauria de contenir, tant per evitar la intolerància de les identitats i les conductes excloents dels llaços forts, com l'estranyitat o fredor d'una convivència sense llaços.
Però els avantatges dels barris, la seva capacitat de generar vincles solidaris i perspectives comunes, tenen molt a veure amb les condicions de vida i amb les possibilitats d'emergir i sortir de situacions de vulnerabilitat i mancances de tota mena. Els barris que acullen persones i famílies amb nivells alts de renda i benestar poden perfectament prescindir dels llaços que genera la proximitat. Però això no és així quan les condicions de feina i de vida són fràgils. I és aleshores quan l'existència d'enllaços virtusos de col·laboració i ajuda serveixen per intentar sortir junts del que aclapara, o, al revés, la dinàmica de conflicte acaba superant la lògica de col·laboració i cada cop resulta més difícil la convivència. I així alguns barris van sent etiquetats pels de fora com a “barris als quals no anar”, mentre els que hi conviuen acaben sentint que són “barris dels que no se'n pot sortir”.
Hi ha molts llocs dEuropa que ens porten anys davantatge en el tema. Les banlieu de París i altres grans urbs han anat generant la seva pròpia dinàmica cultural i social. I, de tant en tant, sorgeixen explosions aquí i allà que en recorden l'existència, l'especificitat. Però, a poc a poc, les passarel·les entre un món i l'altre es fan més estretes, menys transitables. La barreja és infreqüent. I la identitat es busca en aquell sentir-se a part.
Xavier Rubert deia, “la ciutat d'on va sorgir la idea d'urbanitat es caracteritza per un equilibri no gaire fàcil de mantenir entre diversos elements: entre concepció i anonimat, entre especialitat i identitat, entre espai i temps, entre forma i memòria, entre reconeixement i distància”. La “ciutat”, en aquest sentit, hauria de ser prou gran i suficientment limitada per evitar que la gent et conegui, però prou petita i reconeixible perquè permeti que et reconeguin. Per això és necessari tornar a pensar en gran per a allò petit. Serà molt difícil que des de les limitacions dels governs locals es puguin abordar significativament les complexitats barrials en aquells llocs on els problemes estan més enquistats. Hauríem de buscar lògiques d'intervenció que combinessin la disposició de recursos per a la millora de barris que anessin més enllà del que és estrictament urbanístic i que entressin en lògiques de salut pública, de temes socioeducatius i fins i tot de salvaguarda de les xarxes comercials i de proximitat.
A Catalunya i també a Barcelona s'hi ha experimentat amb diversos plans i actuacions i els resultats han estat significatius. Hauríem de tornar al gra petit del que és local i reforçar les seves capacitats i recursos, evitant que les ciutats i sobretot alguns enclavaments acabin sent llocs invivibles. Els equipaments públics poden ser, com ens diu Eric Klinenberg a 'Los palacios del pueblo', elements d'ancoratge col·lectiu, de treball comunitari, de recomposició d'enllaços. En aquest sentit, Richard Sennet ens recorda:“Les ciutats poden estar mal gestionades, plenes de delictes, brutes o decadents. Tot i això, molta gent pensa que fins i tot en la pitjor de les ciutats imaginables, val la pena viure. Per què? Perquè les ciutats tenen la capacitat de fer-nos sentir molt més complexos com a éssers humans”. I per això la bona salut dels barris, també la bona salut de Rocafonda-304, és decisiva.- Joan Subirats a eldiario.es
Ja ho deia Arribas Castro: La ciutat és un milió de coses
