TANQUEU LES BOQUES! 22.7.24

Fullejant les proves de la memòria, el meu amic recordava també aquest passatge de De Alchimia, d'Alberto el Magno: «Si tens la desgràcia d'introduir-te a prop dels prínceps i dels reis, no cessaran de preguntar-te: “I bé, mestre, ¿ com va l'Obra? Quan veurem per fi alguna cosa bona?" I, en la seva impaciència, et diran murri i trampós i et produiran tota mena de molèsties. I si no arribes a bon fi, sentiràs tot el pes de la còlera. Si, al contrari, tens èxit, et guardaran amb ells en perpetu captiveri, amb la intenció de fer-te treballar en benefici seu.» Havia estat per això que Fulcanelli havia desaparegut i els alquimistes de tots els temps havien guardat gelosament el seu secret? - El primer i últim consell donat pel papir Harris era: «Tanqueu les boques! Tanqueu les boques!».

Anys després, a Hiroshima, el 17 de gener de 1955, Oppenheimer declararia: «En un sentit profund que cap ridiculesa barata podria esborrar, nosaltres, els savis, hem conegut el pecat.» I, mil anys abans, un alquimista xinès havia escrit: «Seria un pecat terrible revelar als soldats el secret del teu art. Atenció! Que no hi hagi ni tan sols un insecte a la cambra en què treballes!» 

L'EXTRAVAGANT SENYOR FORT - Hi havia a Nova York, cap a l'any 1910, en un piset burgès del Bronx, un bon home ni jove ni vell, que s'assemblava a una foca tímida. Es deia Charles Hoy Fort. Tenia cames rodones i grosses, ventre i malucs, res de coll, crani gran i mig plomat, ample nas asiàtic, ulleres de ferro i mostatxo a l'estil Gurdjieff. Se li hauria pogut prendre també per un professor menxevic. Tot just sortia de casa, com no fos per anar a la Biblioteca Municipal, on consultava una gran quantitat de diaris, revistes i anals de tots els Estats i de totes les èpoques. Al voltant del seu buró de persiana, s'acumulaven caixes de sabates buides i munts de diaris: l'American Almanach de 1833, el London Times dels anys 1800-1893, l'Anual Record of Science, vint anys de Philosophical Magazine, els Annals de la Société Entomologique de France, la Monthly Weather Review, l'Observatory, el Meteorological Journal, etc. Usava una visera verda, i sempre que la seva dona encenia el fogonet per dinar, anava a la cuina per assegurar-se que no s'enganxés foc a la casa. Això era l'única cosa que irritava la senyora Fort, de soltera Anna Filan, elegida per ell per raó de la seva falta absoluta de curiositat intel·lectual, i la que apreciava, sent per ella tendrament correspost. Fins als trenta-quatre anys, Charles Fort, fill d'uns botiguers de queviures d'Albany, havia campat gràcies a un mediocre talent de periodista ia una veritable habilitat per dissecar papallones. Morts els seus pares i liquidada la botiga, disposava ara d'una renda minúscula que li permetia entregar-se exclusivament a la seva passió:l'acumulació de notes sobre esdeveniments inversemblants i, tanmateix, comprovats.

Pluja vermella a Blankenbergue, el 2 de novembre de 1819; pluja de fang a Tasmània, el 14 de novembre de 1902. Flocs de neu grans com a plats de cafè a Nashville, el 24 de gener de 1891. Pluja de granotes a Birmingham, el 30 de juny de 1892. Aerolitos. Boles de foc. Petjades d'un animal fabulós a Devonshire. Plats volants. Petjades de ventoses en unes muntanyes. Aparells estranys al cel. Capricis d'estels. Estranyes desaparicions. Cataclismes inexplicables. Inscripcions a meteorits. Neu negra. Llunes blaves. Sols verds. Xàfecs de sang. Així va arribar a reunir vint-i-cinc mil notes, arxivades a caixes de cartró. Fets que, no ben esmentats, havien tornat a caure al fossat de la indiferència. I, no obstant, fets. Anomenava això el seu «sanatori de les coincidències exagerades». Fets dels quals un no gosava parlar. Ell sentia brollar dels seus fitxers «un veritable clam de silenci». Els havia pres una mena d'afecte a aquelles realitats incongruents, llençades del camp del coneixement ia les que acollia al seu pobre despatx del Bronx, mimant-les mentre les ordenava: «Putilles, arrapeus, geperuts, bufons... i, tanmateix, el seu desfilada per casa meva tindrà la impressionant solidesa de les coses que passen, i passen, i no cessen de passar.» Quan estava cansat d'ordenar les dades que la ciència ha considerat oportú suprimir. (Un iceberg volant cau a trossos sobre Rúan, el 5 de juliol de 1853. Carracas de viatgers celestes. Éssers alats a 8.000 metres al cel de Palerm, el 30 de novembre de 1880. Rodes lluminoses al mar. Pluges de sofre, de carn. Restes de gegants a Escòcia. Taüts de petits éssers vinguts d'un altre món, als roquissars de Edimburg...) Quan estava fatigat, descansava el seu esperit jugant, ell sol, interminables partides de superescacs en un tauler de la seva invenció compost de 1.600 caselles.

Després, un dia, Charles Hoy Fort es va adonar que aquella tasca formidable no servia per a res. Inutilitzable. Dubtosa. Una simple ocupació d'home maniàtic. Va entreveure que no havia fet més que picar de peus al camp del que buscava foscament, que no havia fet res del que en realitat havia de fer. Allò no era una investigació. Era la seva caricatura. I l'home que tant temia el perill d'incendi va llançar al foc les caixes i les fitxes. - Pauwels i Bergier - le matin des magiciens

NO ÉS SERIÓS AQUEST ESTIU 22.7.24

Temps era temps, en què cantaven els de Mecano:'no és serio este cementerio', des de la seva poètica i peculiar manera de rimar les lletres de les seves cançons. Es podria afegir encara que no rimi, no és seriós aquest estiu, ni l'anterior. A veure, se suposa que els mesos de Juliol i Agost al món en general mai passava res seriós, alguna notícia intranscendent (serps d'estiu), el posat en biquini d'Ana Obregon, i la cançó de l'estiu. Però això era abans que el canvi climàtic envaís el nostre entorn. Qui es podia imaginar que Biden dimitiria de candidat a les eleccions a president dels Estats Units d'Amèrica de dalt, o que a París es produirien unes olimpíades que molt em temo seran les de Pepe Gotera i Otilio, que Tadej Pogačar guanyés el Tour i el Giro en una bicicleta a pedals. O que Marta Rovira i els seus mariachis es posessin tan pesats amb la petició de Sobirania fiscal per a Catalunya, cosa que enllaça amb la formació/no formació de Govern a Catalunya. Que el jutge Peinado li amargués les vacances a Pedro i Senyora, o que es barallin ses senyories discutint per 347 menes, oblidant-se dels altres sis mil. I la notícia més terrible de totes, ahir a la nit, a Madrid, impunement va reaparèixer Amaia Montero. Zombieland mata i remata.

No, no és seriós aquest estiu, no podem escoltar 'un rayo de sol' des del creuer tutu, ni a Georgie Dann, ni veure Ana Obregon en el seu posat de preinstagramer. Fixeu-vos visitants i visitantas, que ni tan sols es parla de fitxatges de jugadors, possiblement eclipsada la notícia pel fitxatge de Mbappe pel Florentino futbol club. I és que ja no hi ha serps d'estiu, a excepció del senyor que a la Xina pretenia introduir-ne 100 dins dels seus pantalons. En resum, 'no es serio este verano, ni es serio Nacho Cano'. Mira ho he rimat al seu estil, encara que sigui escrivint en castellà. Estic feliç, estic content i em cago a dins, inconsistent. Dic inconsistent perquè cal veure com les notícies a l'estiu més que a l'hivern, desapareixen, ho dic perquè per si no ho sabíeu, a Ucraïna es veu que hi ha una guerra i a Palestina un genocidi, que han perdut protagonisme a les portades. Au! la culpa..., de la Colau i si no de Perro Sánchez. Bon estiu tingueu germans en crist, i vigileu perquè us he vist. Recordeu que: una vegada un ciclista de pega en una corba va caure al mig del fang, i en el rulé se li va fer, un gos forat que ell es tapava amb un paper.....'Y los muertos aquí lo pasamos muy bien, entre flores de colores y los viernes y tal. Si en la fosa no hay plan nos vestimos y salimos'...., y a tomar pal culo toooooooo!

LA RESPONSABILITAT D'EUROPA 22.7.24

L'amor és savi, l'odi és idiota, deia de manera implacable i convençuda el gran savi i filòsof anglès Bertrand Russell. Però estem en plena era neoliberal, que ha aconseguit l'auge i la normalització de l'hostilitat, de la corrupció, de la intolerància i del feixisme, és a dir, de l'odi i la maldat a les nostres vides. Afortunadament, a França, amb les esquerres i forces progressistes unides en un mateix front, li acaben de saber frenar. En altres països d'Europa i del món està governant i posant en perill les democràcies, retallant els drets humans, llibertats col·lectives i individuals, i èxits aconseguits després de la sang i la lluita de milers de persones que ens precedeixen.

L'odi ens porta a la involució, a la foscor, al desastre. L'amor és allò que ens connecta amb els altres, amb el coneixement, amb la tolerància i amb l'alegria; amb l'avenç i el progrés. I amb la vida. Ens ha de fer mal el que li passa a l'altre, diu un eslògan que he vist darrerament en defensa de l'empatia. Ens ha de fer mal la humanitat per millorar això; altrament caminem cap al desastre. I ens ha de fer mal l'altre perquè, d'alguna manera, l'altre també és un mateix.

Aquestes onades d'africans que arriben a Europa no són res més que les conseqüències patètiques dels segles de correries colonials en EL què és, en realitat, el continent més ric del planeta. Jo diria als intolerants que recordem totes les barbàries comeses contra els africans per robar-los les seves riqueses: les massacres de Kenya, les barbàries a Rhodèsia, els espolis francesos a Dakar i Costa d'Ivori, les atrocitats dels belgues al Congo, les caceres d'esclaus a Moçambic, el robatori dels diamants de Sierra Leone, amb milers de nens morts, víctimes de la cobdícia dels europeus; i tants i tants episodis d'horror que els hem fet patir saquejant les riqueses, que són moltes.

És responsabilitat d'Europa, després de segles d'explotació, d'abús, d'espoliació, solucionar el problema, que no implica deixar les pasteres perdudes al mar sense deixar-los entrar com alguns voldrien. Es tracta de solidaritat, de buscar solucions que estiguin en funció de regular, controlar, organitzar, i per descomptat, per deixar d'abusar-los, i per ajudar-los a viure en situacions dignes que no els portin a escapar dels seus països. I respectar-los, i deixar d'imposar-los els nostres esquemes perquè recuperin els seus (potser la pitjor espoliació comesa contra ells és haver-los imposat les nostres cultures, els nostres esquemes, les nostres creences mesquines). Res més horrible que obligar l'altre que deixi de ser qui és per convertir-lo en qui vulguem que sigui. Qui som nosaltres per dir-los que no vinguin? Són humans, són igual a nosaltres. Sentim el mateix dolor, la mateixa alegria, les mateixes pors. Tenim el mateix ADN. Coral Bravo. a el plural.com (fragment)

UN SOMNI D'UNA NIT D'UN ESTIU 21.7.24

Aquesta nit he tingut un d'aquests somnis surrealistes i guionat, als que no acabo d'acostumar-me i que encara són capaços de sorprendre'm. En ell, coneixia a una dona, Dolores Erra, que deia que era exdona de Houellebecq, i que s'oferia d'assessora per a l'Ajuntament de Sabadell. No sé en qualitat que s'oferia d'assessora ni per què l'Ajuntament de Sabadell, ni perquè m'hi implicava a mi, i no ho sabré mai perquè m'he despertat. Puc imaginar que això de Dolores ve a tomb que ahir vaig llegir que a la poeta i performancer Juana Dolores l'havien multat amb 300 euros per haver escopit i insultat uns militants de VOX, però la resta se m'escapa, pertany ja al món esbojarrat dels somnis. Com a dada curiosa la imatge de la dona, la veia sempre com en una foto en contrapicat, i el més bo és que em parlava en català però amb accent francès. 

Aquest matí se m'ha ocorregut mirar a veure si hi havia alguna dona de nom Dolores i de cognom Erra, ja que donava per fet que no podia ser una ex de Houellebecq, malgrat que el poeta i escriptor s'ha casat tres vegades. I quina ha estat la meva sorpresa al trobar una Dolores Erra nascuda a Pensilvània el 1934: "Aquesta instantània de la vida de Dolores Erra va ser capturada pel cens nord-americà del 1940. Quan Dolores Erra va néixer al voltant del 1934, el seu pare, Samuel, tenia 38 anys i la seva mare, Grace, 28. El 1940, tenia 6 anys i vivia a Pittsburgh, Pennsilvània, amb el pare, la mare, el germà i la germana"

Si entreu aqui en el document ampliat la trobareu. Doncs això, els somnis somnis són com deia Calderon, però tenen la seva molla i el seu guió.

EL PUNT DE KEYNES 21.7.24

El canvi tecnològic és la força de progrés més poderosa del món i de la història. Quan una tecnologia s'expandeix, es guanyen economies d'escala i aprenentatge i es fa més eficient i barata, cosa que facilita més ràpidament la seva adopció i extensió en un bucle positiu. Ens trobem en una era de desenvolupament tecnològic exponencial. Disposem d'informació infinita a internet a cost marginal zero. Tenim lleure digital inacabable a costos molt baixos (streaming, vídeos, podcasts, e-books, jocs, música). S'està alliberant una potència computacional massiva, accessible per cloud. Avancem cap a escenaris d'energia renovable abundant i barata. També de medicina digital, producció 3D i intel·ligència artificial (IA) estesa.

El progrés és extraordinari, a totes les disciplines: en 15 anys, el cost de les bateries elèctriques ha caigut en un 90%. En biologia, noves tècniques d'edició de gens obren possibilitats increïbles a la cura de malalties, millora de cultius o nous processos industrials eficients i sostenibles. Descodificar el primer genoma humà va costar milers de milions, però avui es pot obtenir l'ADN d'una persona per 100 euros i avança cap a l'extensió de la medicina genètica personalitzada. El cost de la carn crescuda al laboratori a partir de cèl·lules mare es redueix (es calcula que, cap al 2030, s'equipararà al de la carn convencional). Tindrem sistemes alimentaris que generaran carn com a programari, de forma silent, neta i barata. I avui la IA està creant una revolució científica, ajudant a plantejar noves hipòtesis, descobrir materials inèdits, resoldre problemes matemàtics, optimitzar xarxes energètiques o desenvolupar nous fàrmacs.

La ciència és crucial per al progrés, i mai com ara no s'han invertit tants recursos en R+D. La interacció entre les descobertes científiques i la innovació aplicada ens apropa, sorprenentment, a un món d'abundància. Per primera vegada a la història posseïm coneixement per crear prosperitat compartida gairebé il·limitada. Tot i això, el món es convulsiona en onades de tensió social, fragmentacions, populismes, desigualtats i lideratges autoritaris. Què falla?

L'economista John Maynard Keynes va introduir el concepte “atur tecnològic” el 1930. Va anticipar un escenari paradoxal: cap al 2030, la tecnologia hauria permès solucionar tots els problemes materials i productius de la humanitat. Gràcies a la tecnologia, es podria produir de tot a cost pràcticament zero. Però aquesta producció es faria bàsicament amb màquines, sense humans. Què passaria si tinguéssim de tot per a tothom, excepte una feina? Estem arribant a aquest “punt de Keynes”?

Harari, historiador israelià, alertava de l'emergència d'una classe inútil (useless class, segment de persones expulsades del mercat de treball a causa de l'automatització i incapaços d'adaptar-se a les noves tecnologies). Potser les noves tecnologies creuen nous llocs de treball, però on? Quan es va produir la revolució industrial, la gran massa de treball agrícola es va desplaçar a la indústria. Amb la creixent automatització d'aquesta, van quedar els serveis com a gran reserva de treball humà. Si la IA fa tasques cognitives creixents, què quedarà per a les persones?

Un altre economista, Brian Arthur (Stanford), va alertar de l'extensió d'una “segona economia” virtual, amb empreses que operen mitjançant algorismes i robots, distribueixen amb cotxes autoconduïts i drones, prenen decisions amb IA i generen beneficis sense intervenció humana. Una “segona economia” digital de pes creixent, silenciosa i invisible de la qual els humans n'estem exclosos. Si ens encaminem a un món sense feina, quin sentit tindria l'economia en si mateixa?

El canvi tecnològic és la força més poderosa i depèn de nosaltres com abordar l'avenç de la IA i la robòtica deixant enrere fórmules del passat

I arriben noves onades de robots. Les grans corporacions tecnològiques han identificat un nou i immens oceà blau: la convergència entre la IA generativa i la robòtica donarà lloc a revolucionàries gammes de robots intel·ligents i flexibles amb aplicacions en producció, logística, atenció sanitària o domèstica, restauració o hostaleria. Humanoides amb cervells ChatGPT, que interactuen en llenguatge natural i aprenen de l'experiència. Empreses com Open AI, Tesla o Nvidia s'han llançat a desenvolupar projectes d'aquest tipus. Elon Musk parla de vendre “milers de milions” de robots intel·ligents en els propers anys. Mentrestant, la Xina ja instal·la 300.000 robots convencionals per any en les seves línies productives per compensar la caiguda demogràfica i incrementar la productivitat.

Cap on anem? Abundància o precarietat? Utopia o distopia? El que és positiu és que, per primera vegada, depèn de nosaltres. Tenim els mitjans de coneixement i intel·ligència per resoldre molts dels problemes productius, socials i mediambientals que ens apressen. Però no sabem organitzar-nos. Continuem instal·lats en el llenguatge i les fórmules del passat. Nous debats, nous lideratges i grans innovacions socials són precisos, amb urgència, per resoldre aquesta cruïlla. Xavier Ferràs - Professor d'Esade

LES PROFECIES DE BLADE RUNNER 20.7.24

El futur se'ns va acabant i la distòpia cada vegada es menys distòpia i més present: com els replicants de Blade Runner, s'aproxima la nostra data de caducitat. Dona angoixa i una mica de nostàlgia saber que la data amb què s'obre l'obra mestra de Ridley Scott ja estarà sempre per darrere i no davant nostre. «Los Angeles, novembre, 2019» semblava increïblement llunyana quan la vaig veure per primera vegada estampada en cartell d'un cinema de Madrid, la tardor de 1982, brillant al cel d'una ciutat nocturna flamejada d'alts forns i de piràmides maies. Més angoixa encara pensar que el 2019, el de la temible profecia, es va endur Rutger Hauer, l'actor holandès que interpretava Roy Batty, el replicant obsessionat per la seva mortalitat i ferit pel temps, que moria assegut en una terrassa, acariciat per la pluja, amb la mà travessada per un clau -el Jesucrist de l'era cibernètica- i deixant anar un colom que també era la seva ànima ascendint al cel.

En el prodigiós disseny de producció de la pel·lícula hi ha diversos auguris tecnològics que s'han anat complint al llarg de les dècades i a la presència miraculosa dels quals ens hem anat acostumant, com ara les trucades de vídeo, els assistents virtuals o les cases intel·ligents. Altres ens resulten amenaçadorament familiars, com els efectes de la contaminació industrial que han provocat les tenebres perpètues que envolten la ciutat de Los Angeles. Però cap invent, cap artefacte -ni tan sols un de ficció- ha aconseguit la perfecció del mètode de rastreig amb què Deckard s'introdueix a través d'una fotografia seguint un joc de miralls per trobar l'empremta d'un objecte fora de la fotografia. Tot i això, existeix almenys un punt inquietant on el tenebrós oracle de Blade Runner sembla haver-se complert. Per rastrejar-ho, hem d'indagar no a la pel·lícula sinó a la novel·la, ¿Somnien els androides amb ovelles elèctriques?, als orígens de la qual Philip K. Dick va assenyalar que es trobava la lectura dels diaris d'un guardià nazi en un camp d'extermini, en una de les pàgines de la qual es queixava que el plor d'un nen famolenc no el deixava dormir. Hi havia -deia Dick- una cosa aterridora, la presència d'una cosa que semblava humana, que imitava a la perfecció l'aspecte i la figura d'un ésser humà, però que no ho era. No és temptador qüestionar la psicopatia essencial dels dirigents que es pregunten quin és l'efecte de les fulles sobre la pell de les persones? O per la indiferència dels líders mundials, i de tants dels seus seguidors, davant la desgràcia de milers de refugiats morint-se de fam, creuant un desert a peu, ofegats a la Mediterrània?.

Potser no ens sorprèn perquè els replicants hi han estat des de sempre, dins nostre, camuflats sota les vestidures de l'empatia i la compassió, esperant treure el cap després d'una catàstrofe, una guerra. A la Crònica del gueto de Varsòvia, d'Emmanuel Ringelblum, hi ha un passatge gairebé insuportable que profetitza la novel·la de Dick. Quan una família jueva rep la visita d'un oficial que avisa que els trauran totes les seves pertinences. La mare li suplica plorant que les hi deixi, i l'oficial respon que no s'emportaran res si endevina quin dels seus ulls és artificial. «L'esquerre» diu la dona sense dubtar-ho. Quan l'oficial, sorprès, li pregunta com ho ha endevinat, ella replica: «Perquè sembla humà».