TORNA EL CLUB EMPRIUS 4.8.24

La monumental biografia de Josep Tarradellas publicada el 2022 per l’historiador Joan Esculies pot ser especialment útil per als que vulguin conèixer millor el pensament de Salvador Illa, futur president de la Generalitat de Catalunya si ERC no perd cap diputat els pròxims dies. 

Un article d'Enric Juliana per entendre Per què Salvador Illa, si no hi ha algun gir de guió d'última hora, serà el nou President de la Generalitat. De jove, Illa es va banyar en les aigües del tarradellisme, empès per Romà Planas, el seu mentor polític a l’Ajuntament de la Roca del Vallès. Estem parlant del Club d’Opinió Emprius, entitat de la que Planas fou fundador i secretari. Aquest club va ser el principal fòrum d’animació del tarradellisme socialista, un fenomen molt peculiar, ja que la llegendària tornada de Josep Tarradellas a Catalunya l’octubre del 1977 va difuminar el protagonisme dels socialistes catalans en benefici del govern d’unitat de la Generalitat provisional, en què també participava UCD. Els socialistes van sublimar aquella conjuntura construint el mite Tarradellas: el mite de la responsabilitat històrica. Aquesta és la bandera que ara aixeca Illa. El club Emprius contraposava l’estil institucional del veterà president, un estil esculpit artesanalment per les amargors de l’exili, als rampells populistes de Jordi Pujol, compensats gairebé sempre per la seva notòria intel·ligència política. (Un populisme baix en calories, comparat amb el d’ara.) Per 550 vots, les bases d’ERC acaben de votar la investidura d’un Emprius. Cal remuntar-se als anys vuitanta, quan l’Esquerra d’Heribert Barrera donava suport incondicional a Pujol i Illa encara era menor d’edat, per entendre el que això significa. Les eleccions del 12 de maig van dir que els independentistes no tenen majoria, ni en la societat catalana ni al Parlament, malgrat l’avantatge que els ofereix la llei electoral de Torcuato Fernádez Miranda i Adolfo Suárez a les províncies de Lleida i Girona. L’independentisme no té majoria, però el PSC i els comuns no poden formar bloc amb el PP i Vox. Per tant, només hi havia dues solucions: repetir les eleccions o anar a una majoria transversal. En algun moment va arribar a estar sobre la taula la possibilitat d’un acord a tres bandes entre els socialistes, ERC i Junts, sota la presidència d’Illa. Acord ampli a Barcelona i legislatura garantida al Congrés a canvi d’un programa de reformes per establir les bases d’una Espanya menys controlada per Madrid DF. Ni federal, ni confederal, ni sideral: menys controlada per Madrid DF. Aquesta és la veritable clau de la gran batalla en curs. El PSOE ho veia bé i Carles Puigdemont va dir que no. No volia renunciar. La seva aposta era la repetició de les eleccions, això és, acabar de trencar la crisma a Esquerra Republicana.

Evidentment, l’últim que desitjaven a ERC era repetir els comicis a l’octubre i això ens explica la votació de divendres, més ajustada del que es preveia. Ha guanyat el sí a la investidura d’Illa gràcies a les bases d’ERC a Barcelona i Tarragona, i a les ferotges diatribes de Felipe González i Emiliano García-Page en contra de l’acord. Gràcies a l’agressivitat immediata del sistema Madrid DF. El de sempre. Del soroll a l’interior del PSOE, cal posar una especial atenció a Astúries. Ja hi va haver moviments a Astúries durant els cinc dies d’abril en què Pedro Sánchez va posar en escena una possible dimissió. Aquella carta perseguirà Sánchez durant temps. Cal llegir les crónicas adrianas del periodista asturià Víctor Guillot. Si el soroll s’estén, Sánchez pot acabar avançant el congrés federal del PSOE.

Puigdemont està en un moment de crisi existencial, no gaire difícil d’entendre. Només en els moments de crisi existencial es redacten proclames polítiques de quatre folis amb la lletra molt apretada, com la que va donar a conèixer ahir. Ja que estem en moments de lectura d’estiu, podríem dir que Puigdemont oscil·la en aquest moment entre El comte de Montecristo, el desig de revenja; El general Della Rovere , en la sarcàstica versió original d’Indro Montanelli, l’home que s’acaba creient un paper heroic fins al límit del sacrifici, i El presoner de Zenda, la detenció que ho posa tot en perill. 

Puigdemont pot acabar sent el presoner de la Sala Segona del Suprem. Creient que pot forçar el Tribunal Constitucional a aplicar-li ràpidament la llei d'amnistia, l’home d’Amer podria convertir-se en el presoner excel·lent de la Sala Segona del Tribunal Suprem en un moment molt delicat de la legislatura. Portant les coses a l’extrem, ni tan sols és segur que Alberto Núñez Feijóo el pogués alliberar per la cèlebre porta del darrere en escenaris futurs. Un cop dins, no és fàcil sortir-ne. 

Franz Kafka va escriure alguna cosa sobre El procés. 

ALCOVERRO, LA LLETRA PER DAVANT DE L'INSTANT 4.8.24

Ho explica Tomás Alcoverro al seu article dominical a la vanguardia: El 4 d'agost de 1964 vaig publicar el meu primer article en aquest diari: avui fa seixanta anys que escric ininterrompudament a La Vanguardia, i sempre a la secció d'Internacional. Una primera i definitiva reflexió: sis dècades després, el prestigi de la lletra impresa ha estat escombrat per la contundència de l'instant.

Vaig entrar en aquella redacció tan enyorada del carrer Pelai de la mà de Santiago Nadal, el seu redactor en cap i editorialista de Destino , que em va obrir de bat a bat l'ampli camí del periodisme. I coincideixen aquests seixanta anys (aquell primer article era un perfil d'Aldo Moro) amb la meva renovada estada a Beirut, la meva ciutat, que mai no abandonaré, sempre amenaçada en aquest Orient Mitjà cada vegada més esquinçat. Vaig entrar a La Vanguardia amb ganes d'escriure, de caminar pel món, de ser corresponsal. Des de la Primera Guerra Mundial, la família Godó va apostar per l'àmplia informació internacional, aposta que va donar prestigi i negoci al diari. Quan em van fer redactor de plantilla va ser com si hagués guanyat una oposició. Gràcies al meu treball de corresponsal he viscut dignament i sempre en llibertat. A Augusto Assía, el gran director Horacio Sáenz Guerrero en deia “el príncep dels corresponsals”. Ángel Zúñiga, des de Nova York, com Carlos Sentís o Tristán La Rosa des de les capitals europees, constituïen l'aristocràcia de la professió. Lluís Foix, evocant aquell temps d'esplendor, va parlar de “la seva excel·lència el corresponsal”. Aleshores, els corresponsals eren els ulls i les orelles dels mitjans d'informació. Eren una necessitat imprescindible en un món més abstret i desconegut.

Geogràficament, sempre em vaig sentir atret pels pobles mediterranis, Grècia, Orient Mitjà i també per França. Soc francòfon, llevantí, entre diverses cultures i llengües, perifèric i marginal, com tendeixo a presentar-me. Tecnològicament, m'he adaptat bé que malament als canvis revolucionaris de les noves tècniques de treball instantani. El tèlex –instrument llavors imprescindible de transmissió, gran desconegut dels joves periodistes d'avui– va ser definitiu a la nostra professió fins a l'extrem que vaig llogar, i més tard vaig adquirir, el pis on continuo vivint a Beirut perquè era semblant a l'hotel Commodore , que en aquelles dècades de la guerra civil libanesa garantia que pogués transmetre les cròniques i reportatges (em va costar gairebé el mateix el pis que obtenir el decret presidencial que em certificava com a propietari). Beirut oferia el millor ambient per als corresponsals estrangers. Sense censura, llibertat d'informació absoluta, ambient molt liberal i occidentalitzat, facilitat de contactes i comunicacions, va ser el centre indiscutible dels corresponsals estrangers i de l'espionatge internacional.

Al món àrab, on he treballat tantes dècades, hi ha una certa propensió a considerar-nos de vegades sospitosos d'espiar per a Israel. Una tendència que de vegades, com en el cas del meu antic veí, Roger Auque, corresponsal de La Croix, va ser corroborada amb la publicació del seu llibre pòstum, en què confessava haver treballat per al Mossad.

Seixanta anys després segueixo sense creure en aquella frase tan gastada de Ryszard Kapuściński que per ser bon periodista has de ser bona persona.

Ser corresponsal a Beirut és i ha estat fàcil perquè hi ha una llibertat indiscutible d'informació, mai no ha existit la censura. Han abundat els òrgans de notícies de totes tendències polítiques, la premsa té una llibertat inusitada en aquesta part del món, premsa privada, no estatal, com a la majoria de països de la regió. Contra vent i marea, contra totes les catàstrofes i totes les jubilacions, no abandono Beirut, una d'aquelles ciutats que –com va escriure als anys setanta Federico Palomera– “tenen nom de puta exòtica”. No vull abandonar aquesta ciutat tan desgraciada. I repetiré fins al final aquesta pregària que un dia vaig escriure: “Beirut, perquè esclata a l'aire com un castell de focs artificials i queda agafada ferma a la vora del mar, perquè és la frontera entre tots els sentiments i això tan superficial que són les idees, perquè és l'infern, la imaginació, la tendresa i l'esperança, perquè cada dia sembla morir-se irremissiblement i sorgeix després en una nova aurora vermella, perquè tots la desnonen i ningú no l'arrenca del seu cor, Beirut és la meva ciutat”.

Aquesta edat d'or dels corresponsals, que vaig tenir la sort de viure intensament, ha quedat sepultada per sempre. Mentre pugui, no deixaré mai d'escriure a La Vanguardia, col·locant sempre la lletra davant de l'instant.

GENT DEL MEU BARRI 4.8.24

Potser no us n'havieu adonat, però estem patint una invasió subtil. Els xinesos (chinos en català Fòrum) estan envaïnt els nostres comerços. Varen començar primer pel clàssic restaurant Xinés, on no hi ha mai ningú menjant, tot l'any t'ofereixen rollitos de primavera, al sòtan tenen un taller clandestí de confecció i un parell d'avis congelats a la nevera, el que és normal, vaja. Però no contents amb això començaren a fer-se amb les botigues de confecció, fruiteries i sobretot de 'todo a cien, o todo a un euro', i, no contentes encara, ara s'estan quedant tots els bars del barri de tota la vida. Dels cinc que tinc a la vora de casa, quatre ja són de xinesos, l'element comú és: poc nets, barat, aixó sí, en general al servei millor no anar-hi, i si no és molt urgent tampoc seria aconsellable consumir-hi res. La higiene axí com el gust a l'hora de vestir, no és el fort dels xinesos, almenys de la majoria, Ah! per als no viatjats, un xinés és com un japonès pero sense la màquina de retratar, baixet, pàl·lid que no groc, que això pertoca als Simpson, amb els ulls estirats i amb parquedat de paraules. El seu vocabulari seria YA TÁ, UN EULO VEINTE, QUE TOMAL? i poc més. Sempre n'hi ha algún una mica més presentable que els altres, però gosaria afirmar que és la excepció.

En aquest desert de bars nostrats que s'han perdut, queda encara al barri un oasi, resistint com si es tractés d'un petit reducte gal, el Bar Urgell, al carrer del comte d'ídem, cantonada amb el carrer de Castellar a tocar de la Gran Via. Fixeu-vos amb aquesta pissarra de 12 m2 i la seva oferta variant i abundosa, ah! i el cafè és bo. Si! la carta és en castellà, no es pot tenir tot a la vida. Però els disculpa el fet que t'atenen en català i a l'hivern a mig matí t'hi pots prendre una tasseta de brou (caldo en català Fòrum). A veure quant de temps resistiran la invasió subtil dels xinesos.

Aquest escrit és del 2016, i de moment el Bar Urgell encara resisteix i segueix tenint llibres per bescanviar en una tauleta al carrer. Hi he pensat en llegir avui l'article d'Antoni Puigverd a la vanguardia d'hui: Gent del Barri.

LA GALLINETA HA DIT QUE NO 3.8.24

Els Comitès de Defensa de la República (CDR) han convocat dilluns que ve al matí una mobilització en contra de la investidura de Salvador Illa com a president de la Generalitat. La convocatòria és a les vuit del matí davant de l'estació de França de Barcelona i arriba poques hores després de l'aval de la militància d'ERC al pacte amb el PSC per a la investidura del candidat socialista.

Els CDR s'han mostrat molt crítics amb l'aval de la militància d'ERC al pacte amb el PSC. Consideren que el partit està "podrit de dalt i esquerdat de baix" i consideren que "al 50% d'independentistes que encara hi són els queda l'opció de netejar el partit o enderrocar-lo". L'Assemblea Nacional Catalana (ANC) ha donat suport a la mobilització, i encara que no la convoca, també ha carregat durament contra la decisió d'ERC d'investir Illa. "La història els jutjarà", han postil·lat en un comunicat. "Inexplicablement, els afiliats republicans s'han cregut que l'acord amb el PSC-PSOE era un èxit fabulós", afegeixen i asseguren que el pacte tindrà "funestes conseqüències". L'entitat també acusa ERC d'aguditzar la “fatídica divisió de l'independentisme” i de la seva “subordinació estratègica permanent davant del socialisme espanyol”.

Ai senyor, la gallineta ha dit que no, visca la revolució. Tot plegat fa molta mandra i poc país. Que torni Puigdemont, que no pateixi, i que no li farán un Tarancón.

L'avi Lluiset, ex cantautor, ex tot en general.

A TOT L'INDEPENDENTISME - Mobilitzem-vos contra l'unionisme del 155 que ocuparà la presidència de la Generalitat amb l'acord d'ERC. Ja n'hi ha prou d'independentisme de sofà i de  boca. Sortim al carrer per dir NO a l'enemic!. Aquest dilluns a les 8 del matí a l'estació de França.

...dir NO  a l'enemic, vol dir que ja no anem bé, Lluís, Potser l'enemic el tens tu mateix a casa i no ho saps, o potser l'enemic ets tu. Com diria el defenestrat Monegal, reflexionem-hi.

EUDAIMONIA 3.8.24

Eudaimonia prové d'eu (bo) i daimon (esperit). Conrear l'esperit per florir com tots mereixem. Al costat d'Aristòtil, l'escola dels estoics també defensava la virtut com a element clau per obtenir la felicitat. Aquests eren més austers perquè no consideraven que hi hagués cap element extern com la salut, la riquesa o la família per contribuir-hi. Per ells la raó era un element essencial. En canvi, per als epicuris o dandis del segle XIX, el plaer i els sentits obtenen una posició central. Conrear el cos i no només la raó, a més d'alimentar l'ànima de coses bones, poden ser altres claus per a la felicitat. Podem ser més racionals o hedonistes en la conquesta de la felicitat. Abraham Maslow va ser un dels filòsofs moderns que més va defensar la idea d'autorealització per ser feliços. La seva psicologia humanista defensa l'atenció de les necessitats pròpies. Saber-se escoltar i atendre allò que necessitem de forma essencial sense considerar-nos egoistes. Connectar amb un mateix i la seva felicitat per compartir després amb els altres. 

La felicitat és sentir-se satisfet amb un mateix i connectat amb l'essència que mora dins nostre. No obstant això, el coneix-te a tu mateix a qui apel·la l'oracle de Delfos pot ser un ardu camí. En moltes ocasions, els cercadors de felicitat arriben a maleir haver obert la porta als seus dimonis per transcendir-los i trobar la plenitud. La felicitat és un sentiment agradable de satisfacció i absència de patiment, deia Françoise a la Nàusea de Sartre, que la felicitat és un instant, un moment en què tot és al seu lloc, on tot està bé. També hi ha qui diu que la felicitat està en saber assaborir el plaer de les coses petites, en no preocupar-se innecessàriament per les coses en general. I diuen els avis que la felicitat rau a conformar-te amb el que tens i en no desitjar res que no puguis assolir. Freud deia que hi ha dues maneres de ser feliç en aquesta vida, una és fer-se l'idiota, l'altre ser-ho. La felicitat pot ser la tendra mirada d'un nen, o escoltar la seva rialla fresca, o potser una carícia, o potser mirar fixament als ulls de la persona estimada. La felicitat pot ser demanar-se molt un mateix i exigir poc als altres. Un filòsof argumentava: Qui no hagi posseït mai res, i malgrat aquest fet, hagi tingut el que necessitava, haurà estat molt a la vora de l'estat de consciència que el pot portar a la felicitat, i crec que aquest últim és el que més s'acostaria al que podríem entendre com a felicitat o estat de felicitat, en el benentés d'un estat temporal i transitori. Com aquest parell, que destil·len felicitat i alegria mentre canten The Lady Is a Tramp composada per Richard Rodgers.

CONTRA L'HUMANISME TECNÒLOGIC 2.8.24

Ara que estem amb les calors de l’estiu podríem anar deixant de banda l’absurda idea que la tecnologia és freda. És de ximples pensar que la tecnologia és quelcom metàl·lic, inert i aliè a la condició humana. És just el contrari, la tecnologia és una característica de la humanitat. Hi ha qui creu que ens diferenciem de la resta del món animal pel llenguatge, els sentiments o la intel·ligència, però aquestes característiques no són exclusives dels homínids. En canvi, la tecnologia sí que és una característica que ens diferencia de la resta. Ens basem sistemàticament en tecnologia per resoldre els nostres problemes, i som l’única espècie capaç d’idear i produir mecanismes artificials per resoldre tota mena de situacions. La tecnologia és un atribut de la humanitat, i ens defineix com a espècie. - Genís Roca.

En ple vertigen digital apareix l’humanisme tecnològic, un corrent de pensament que promou posar la tecnologia al servei de la condició humana, fet que és un lloc comú com ho seria reivindicar que la medicina estigui al servei de la salut. Els seus defensors diuen que cal potenciar un ús responsable de la tecnologia i que la innovació en aquest àmbit s’hauria de guiar per uns principis ètics, però això torna a ser una obvietat. Reclamar coses a la tecnologia és des­viar el focus perquè les responsabilitats corresponen a les persones i no pas a les màquines. Queixar-se del biaix racista d’un algoritme és la manera cínica d’esquivar l’evidència que la nostra història té un biaix racista lamentable, i per això obtenim un resultat vergonyós quan entrenem algoritmes amb el nostre històric de dades. L’error no està en la tecnologia, sinó en la nostra manera de fer. El que té de bo la tecnologia que està arribant, com ara la intel·ligència artificial, és que per fi ens posa davant el mirall. No resoldrem el problema que tenim als nostres algoritmes si no reconeixem que tenim un problema a la nostra societat, a la nostra història i al nostre present. La tecnologia no és el problema sinó la solució, perquè està fent evident que ens basem en models lamentables.

Fem servir la tecnologia com a coartada per desviar l’atenció i esquivar les responsabilitats. Els greus problemes d’addicció a la pantalla que pateix una bona part del nostre jovent no són culpa dels algoritmes de les xarxes socials, sinó que són culpa dels propietaris i responsables d’aquestes plataformes que, malgrat tenir dades suficients per detectar que l’usuari és menor i en fa un ús malaltís, no activen cap solució. Quan el banc aplica una comissió i algú demana que li treguin la resposta és “ho sento, la màquina no em deixa”, però la veritable resposta és “no te la volem treure”. Perquè les màquines posen i treuen d’acord amb les instruccions que han rebut, i en darrera instància algú pren aquestes decisions. Algú, alguna persona, i no pas alguna cosa.

La tecnologia no és freda i inert, sinó que forma part de la societat i ha estat sempre un factor determinant a la nostra evolució. Fer evolucionar la tecnologia és fer evolucionar la societat, i ara tenim l’oportunitat de millorar la nostra societat perquè la tecnologia està fent evidents alguns problemes greus que tenim des de fa temps. Farem bé vigilant molt la nostra tecnologia, però cada cop que trobem alguna cosa que no ens agrada hem de desplaçar el focus i mirar cap a la humanitat, perquè ben segur que el problema està en persones concretes o en el nostre model social, o en totes dues coses, i aquí és on haurem d’intervenir.

Hem vist com els algoritmes entrenats amb dades policials presenten un biaix racista descarat, i és absurd i simplista pensar que el problema s’arregla modificant l’algoritme. Ens queixem del problema de les fake news o de l’spam, com si haguessin estat generats per art de màgia cibernètica, quan en tots aquests casos sempre hi ha algú mogut per interessos molt concrets. I ara que tant el digital com els diners deixen una traça, aquest algú hauria de ser perfectament rastrejable i identificable.

Cada vegada que dissenyem una tecnologia haurem d’establir clarament quines persones en seran les responsables, i cada vegada que una tecnologia faci mal haurem d’exigir responsabilitats a persones concretes. Ho fem amb els cotxes i les armes, i és estrany que no ho estiguem fent amb les xarxes socials o els algoritmes.