PER SI ALGÚ M'ESCOLTA

La realitat quasi sempre supera a la ficció. El pare un dia que anava a comprar al Condis, va travessar un pas de vianants amb el semàfor en vermell (tenia 92 anys i pressa segons ell). Quan em va trucar des del seu mòbil assegut encara a terra em va dir: Fransiscu, hauries de venir: he atropellat a un autobús! Tot i l'accident no va necessitar cadira de rodes fins fa als 97 anys.
Un conte d'en Pere Calders, va d'aquest pal: PER SI ALGÚ M'ESCOLTA 

Un dia, només per provar què passava, amb un esperit arrauxat d’aventura, vaig travessar un carrer amb un semàfor en vermell. No ho aconsellaria pas a ningú! No tan sols em van atropellar dos vehicles alhora, sinó que vaig haver d’aguantar uns insults d’aquells que deixen tota la família en entredit.
Ara, amb la lliçó apresa, condueixo la cadira de rodes amb un respecte absolut a les regles del trànsit. 
I ja posats a escoltar, i a estar amatents, queden tres dies per al dia del 'W'

GENT ESTRANYA

Les persones capaces de convertir les fantasies en malsons solen ser solitàries, ignorants, grotesques i fortes. Des de les cancelleries de mig món escriuen un relat tenebrós que Lovecraft signaria amb gust. Són gent estranya, sens dubte. Portem tota la vida entre ells. Els hem vist a totes les posicions físiques, ideològiques i religioses. Semblen normals, però no ho són. És impossible. Hi ha alguna cosa oculta, de vegades fins i tot sinistre, en allò que fan i allò que diuen. D'on treuen les idees? Ens preguntem un dia sí i un altre també. Com es poden creure el que diuen?, insistim des de la incredulitat del nostre sentit comú. Les nostres preguntes són també les dels nostres avantpassats. Ells van morir en la incertesa i nosaltres hi seguim ancorats. A la nostra ment li costa de correlacionar els esdeveniments del món, l'auge de la intel·ligència artificial, per exemple, amb l'enfortiment de les autocràcies. Ho ha posat de manifest aquesta setmana el governador de Minnesota, Tim Walz, company de tiquet de Kamala Harris. Gent estranya, ha dit referint-se a Donald Trump i l'observació és tan òbvia que s'ha fet viral.

Trump no és estrany només pel maquillatge i la perruqueria, sinó per negar la ciència i el que és evident, com que va perdre les últimes presidencials, que els llibres han de ser llegits i no prohibits, que hi ha persones que han nascut en un cos que no volen i que l'Estat no ha d'imposar a cap dona que tingui el fill que no desitja. Trump no nega la realitat perquè sigui ximple, sinó perquè negar-la és una de les estratègies polítiques més antigues que hi ha. Tothom a l'edat mitjana era conscient de la realitat alternativa que s'imposava des dels púlpits, els trons i els cadafals. “On no hi ha fets, el millor és fingir-los”, va afirmar Cató i va replicar Erasme a Elogi de la follia.

La metxa que ha encès els disturbis dels últims dies a la Gran Bretanya contra els immigrants la van encendre els influenciadors que pol·linitzen les xarxes socials amb informacions falses, fets fingits que són el combustible de la violència. Les falsedats fan riure quan s'adornen amb mems que ningú no sap gaire bé d'on surten. Aquestes ocurrències audiovisuals solen ser grotesques i, reprenent el fil de Lovecraft, constitueixen un dels ingredients bàsics de l'espant.

El que és horrible, deia l'escriptor més estrany de la literatura nord-americana, és una combinació del que és grotesc, la força, la ignorància i la solitud. Les persones capaces de convertir les fantasies en malsons solen ser solitàries, ignorants, grotesques i fortes. Lovecraft ho va deixar per escrit en el període d'entreguerres: “Vivim en una plàcida illa d'ignorància al mig dels mars negres de l'infinit, i no estava previst que hauríem de viatjar gaire lluny”. Xavier Mas de Xaxàs a la vanguardia.

EX OBLIVIONE

Quan em van arribar els últims dies, i les lletges trivialitats de la vida em van enfonsar en la bogeria com aquestes gotes d'aigua que el torturador deixa caure sense parar sobre un punt del cos de la seva víctima, dormir es va convertir per a mi en un refugi lluminós. En els meus somnis vaig trobar una mica de la bellesa que havia buscat en va durant la vida, i vaig poder vagar per vells jardins i boscos encantats.
Una vegada en que el vent era suau i fragant vaig sentir la crida del sud, i vaig navegar interminable i lànguidament sota estranyes estrelles.
Una altra vegada en què queia mansa la pluja vaig navegar terra endins per un riu sense sol, fins que vaig arribar a un món de crepuscle porpra, emparrats iridescents i roses no moridores.
I una altra vaig caminar per una vall daurada que conduïa a ombrívols bosquets i ruïnes, i acabava en un enorme mur verd amb parres antigues, i un petit accés amb porta de bronze.
Moltes vegades vaig recórrer aquesta vall; i cada vegada em demorava més en ell, en una mitja llum espectral on els arbres gegantins es retorçaven grotescament, i el terra gris s'estenia humit de tronc a tronc, deixant al descobert carreus de temples enterrats. I sempre la meta de les meves quimeres era el mur cobert de vinya i la porta de bronze.
Algun temps després, a mesura que els dies vigilis s'anaven fent menys suportables per monòtons i grisos, Vagava sovint en hipnòtica pau per la vall i pels ombrívols bosquets; i em preguntava com podria adoptar aquests paratges com estatge etern, de manera que mai més hagués de tornar a un món insuls i mancat d'interès i de colors nous. I en mirar la petita porta del mur poderós, em vaig adonar que a l'altra banda s'estenia una regió de somni de la qual, una vegada que hi entrés, no hi hauria retorn.
Així que a les nits, en somnis, tractava de trobar el forrellat de la cancel·la del temple cobert d'heura, tot i que estava molt amagat. I em deia que el regne de l'altre costat del mur no només era més durador, sinó també més bonic i radiant.
Més tard, una nit, vaig descobrir a la ciutat onírica de Zakarion un papir groguenc ple de pensaments dels savis que habitaven des d'antic aquesta ciutat, i eren massa savis per haver nascut en el món vigil. En ell hi havia escrites moltes coses sobre el món dels somnis, entre elles el saber sobre una vall daurat i un bosquet sagrat amb temples, i un gran mur amb una obertura tancada per una petita porta de bronze. Quan vaig ser conscient d'això, vaig comprendre que es referia als escenaris que havia freqüentat; així que em enfrasqué en la lectura del papir groguenc.
Alguns d'aquests savis somiats parlaven amb enlluernament de les meravelles de l'altre costat de la porta sense retorn, si bé altres ho feien amb horror i decepció. No sabia què creure; encara que anhelava cada vegada més entrar definitivament al país desconegut; perquè el dubte i el misteri són el més irresistible dels esquers, i cap nou horror pot ser més terrible que la tortura diària de la vulgaritat. Així que quan vaig saber d'una droga que obria la cancel·la i permetia creuar endins, vaig decidir prendre-la tan aviat despertés.
Ahir a la nit la vaig prendre i, en el seu somni, vaig recórrer surant la vall i els bosquets ombrívols; i en arribar aquesta vegada al mur antic, vaig veure que la petita porta de bronze estava ajustada. De l'altre costat arribava una resplendor que il·luminava espectralment els arbres gegantins i vaig seguir desplaçant musicalment, expectant de les glòries del país del qual mai tornaria.
Però quan la porta es va obrir més, i l'encís de la droga i la son em van empènyer per ella, vaig saber que totes les glòries i visions havien acabat; perquè en aquest nou regne no hi havia ni terra ni mar, sinó només el blanc buit de l'espai il·limitat i desert. Així, més feliç del que mai havia gosat esperar, em disolgué novament en aquesta infinitud original d'oblit cristal·lí de la qual el dimoni Vida m'havia tret per una hora breu i desolada. 

H. P. Lovecraft
EX OBLIVIONE
ciudadseva.com

PUIGDEMONT, AGENT DOBLE DE LESPANYOLISME


Si us dic que Carles Puigdemont és un agent doble al servei de l'estat espanyol estic segur que em titllareu, com a mínim, de boig. ¿Com serà espanyolista l'home que va declarar la independència de Catalunya, encara que només fos una estoneta, i que fa set anys que posa en perill la justícia espanyola? Sembla un argument difícil de defensar si ens basem exclusivament en el raonament polític, però si apliquem el mètode científic, comprovareu que les proves són irrebatibles. - Jose Antonio Pareja a elplural.com.
Quan Carles Puigdemont va arribar al poder, nomenat a dit pel president català sortint, Artur Mas, el moviment independentista a Catalunya estava al màxim apogeu. Manifestacions als carrers que es comptaven per centenars de milers d'assistents, unió entre els partits independentistes (més aparent que real, però unió) i el grau més alt de sentiment independentista entre els ciutadans catalans que hi havia hagut a la història del país.
El juliol del 2016, al cap de pocs mesos d'estar al capdavant del Govern català, va promoure, juntament amb altres dirigents convergents, la dissolució de Convergència Democràtica de Catalunya, partit que fins aleshores havia estat l'eix central del nacionalisme català. Va col·laborar en la fundació del partit successor, el PDeCat. Però la joguina li va durar poc temps i va acabar formant un partit a mida, Junts per Catalunya, que a les últimes eleccions autonòmiques es va presentar, en un acte d'humilitat poc freqüent al món de la política, com Junts+Carles Puigdemont per Catalunya. Primer objectiu complert: eliminació del partit nacionalista català per excel·lència. El 10 d'octubre, nou dies després de la celebració del referèndum, Carles Puigdemont va fer una declaració parcial d'independència que va quedar suspesa immediatament en espera d'obrir negociacions amb el Govern Central. Com ja sabeu, la resposta del Govern de M. Rajoy va ser l'anunci de l'aplicació de l'article 155 i el dia 27 d'octubre, davant la negativa de Madrid a negociar, Puigdemont va procedir a la declaració unilateral d'independència, però no la va registrar al Parlament i, per tant, mai no va tenir validesa jurídica. Segon objectiu complert: invalidació dels resultats del referèndum de l'1 d'octubre.
Com molts recordaran, poques hores després de la declaració d'independència va fer el que hauria fet qualsevol estadista d'alçada: anar-se'n de cap de setmana a casa seva a Girona. Allí va convocar part dels seus col·laboradors més propers i el diumenge els va comminar que l'endemà, dilluns 30, anessin als seus despatxos, com faria ell mateix, a complir amb la seva tasca com a màxims responsables de la nova Catalunya independent. En el moment en què van sortir per la porta del camp de golf on els havia convocat, va pujar a un cotxe que tenia preparat amb les maletes i va emprendre camí a Bèlgica. Per assegurar-se que la resta dels membres del Govern anirien a la tancada que els tenien preparada als seus despatxos oficials, el mateix matí del dilluns va penjar a les xarxes una fotografia del Palau de la Generalitat, fent-los creure que ell ja hi era al lloc que li corresponia. La seva fugida va impossibilitar obtenir la llibertat provisional en espera de judici a la resta dels acusats. Tercer objectiu complert: entrega a la justícia espanyola dels responsables principals de la declaració d'independència.
Va intentar justificar la marxa a l'estranger amb l'argument que des de l'exterior faria una campanya de comunicació que portaria al reconeixement internacional de la independència de Catalunya. Lluny d'això, durant aquests set anys només ha estat un personatge incòmode allà on ha anat, i no ha aconseguit el mínim suport, llevat del d'alguns partits d'extrema dreta nacionalista, com ara el xenòfob partit nacionalista flamenc. Quart objectiu complert: desprestigi internacional de la causa independentista.
Durant aquests set anys, no només per culpa seva, però sí especialment gràcies a ell, el moviment independentista a Catalunya s'ha anat desmobilitzant de manera evident, assolint el rebuig a la independència el seu punt àlgid aquest mes de juliol passat. Segons l'enquesta del CEO (Centre d'Estudis d'Opinió, dependent de la Generalitat) de celebrar-se un referèndum d'independència el 52% dels catalans hi votarien en contra, davant d'un 40% que ho farien a favor. Cinquè objectiu complert: desmobilització de l'independentisme català. La prova més evident de l'èxit del seu treball com a desactivador del moviment independentista és que dijous passat, el dia del debat d'investidura de Salvador Illa, després de setmanes anunciant a so de bombo i platerets el retorn a Catalunya després de set anys d'exili, va aconseguir que hi hagués més periodistes que seguidors a l'Arc de Triomf. No va poder aturar la investidura de Salvador Illa, al contrari, va reafirmar la seva figura política i, de passada, es va carregar de cop el prestigi de la seva policia autonòmica. Un cos policial que és element fonamental de la sobirania catalana i que va costar suor i llàgrimes formar i donar-hi presència. Sisè objectiu complert. Per sabotejar ha sabotejat fins i tot l'advocacia catalana, podria haver escollit qualsevol dels grans penalistes que hi ha a Catalunya, però ha preferit com a defensor Gonzalo Boye, que després de vuit anys amb ell segueix sense parlar ni una sola paraula de català. Traieu vosaltres les seves pròpies conclusions, però jo crec que només hi ha dues opcions possibles: o Carles Puigdemont és un agent infiltrat i això explicaria per què no ha estat detingut ni pel PP ni pel PSOE o és un complet i absolut inútil. 
Com deia Sergi 'Montilla' Más: VISC A CATALUNYA.

'JIMMY JUMP' PUIGDEMONT

Carles Puigdemont és Jimmy Jump? Quan el comissari en cap dels Mossos oblida els galons i s’atreveix a comparar l’expresident amb l’espontani més famós dels camps de futbol i Eurovisió és que el mal infligit a la policia catalana és majúscul. Hi va haver poc d’institucionalitat en la reaparició de Carles Puigdemont. El seu exercici d’escapisme ha alterat el relat alimentat per Junts des de la intervenció de la Generalitat el 2017, que ha transitat de la preservació de la presidència cap a una croada personal contra el poder judicial espanyol. Els Mossos són només una víctima col·lateral. I la ferida sagna. El comissari Eduard Sallent pot tenir més passat que futur al capdavant de la policia catalana –el seu arxienemic Josep Lluís Trapero va cap a la direcció política del cos– però l’assenyalament policial de Puigdemont i dels càrrecs de Junts és fruit de la impotència. Demanar “l’assumpció de responsabilitats de les autoritats que van donar suport a una acció delictiva” no eximeix les dels Mossos. Cridar “ja n’hi ha prou d’‘actuacions deslleials’ dels partits i de la col·laboració ‘inacceptable’ d’agents amb l’expresident” és un desfogament.

L’autocrítica policial és una processó que va per dins i que se sotmetrà a l’escrutini públic sota el guiatge del magistrat Pablo Llarena. Els Mossos se la jugaven i van perdre, l’expresident ha tornat a Waterloo i s’ha burlat del Tribunal Suprem; però què ha guanyat?. Puigdemont va apuntalar la seva campanya electoral en dues premisses. Seria present al Parlament en una investidura, encara que no fos la seva, i deixaria la primera línia política si no era president. La direcció de Junts afirma que la primera part s’ha complert i que han canviat les circumstàncies respecte a la segona. L’argumentari postconvergent al·lega que l’expresident va intentar arribar al Parlament, però que el dispositiu policial desproporcionat ho va fer inviable. Denuncia una “assimilació entre independentisme i terrorisme” a càrrec de la cúpula d’ERC a Interior. El discurs a la defensiva tapa el desconcert dels quadres de Junts. Poca gent en la comitiva de l’expresident tenien la informació completa sobre el pla que es va executar. S’havia treballat sobre diversos escenaris per a la seva tornada, que es van anar emmotllant a les circumstàncies. “Els Mossos busquen Puigdemont com la Guàrdia Civil va buscar les urnes”, denuncia ara la cúpula de Junts. Sí. El viatge de l’expresident es va organitzar com l’entrada de les urnes a Catalunya l’octubre del 2017: estratègies blin­dades, informació fragmentada... I un fracàs policial. Aamb informació de la vanguardia.

Tot plegat ha estat molt soroll per no res, però no es tracta d'un drama Shakespearià, sinó d'un vodevil en la línia dels vienesos. Puigdemont no ha guanyat, i els Mossos tampoc. Ambdós han perdut i el que més molesta, el que més fot, és que ha estat per a no res. Al cap i a la fi, l'important per Sánchez s'ha aconseguit, Salvador Illa ja és President de la Generalitat, i això de cara a unes noves eleccions a Espanya és molt important, i compte que en cas de produir-se, Junts, ja no seria decisiu amb els 7 o X diputats que pogués treure, Junts s'ha quedat sol i Puigdemont amortitzat i a Waterloo sense ofici ni benefici, amb Matamala de pagafantes. Tot plegat lamentable i trist. No és això, companys, no és això. No és circ, és el teatre Xinès de Manolita Chen.

PUIGDEMONT VA VENIR A PARLAR DEL SEU LLIBRE


Carles Puigdemont podria haver aprofitat el seu moment sota l'Arc del Triomf per parlar com el líder d'un país que torna per assumir la seva responsabilitat, per molt injusta que sigui, com a part de la solució. Va preferir expressar-se com el candidat que es conforma amb l'aplaudiment i el fervor dels seus. Anton Losada a eldiario.es

A la tercera va ser la vençuda. Ja no hi havia manera d'incomplir el que s'havia promès sense caure per sempre en el tenebrós abisme dels mems. Tres eleccions i set anys després ja tocava. Carles Puigdemont va tornar, però no per forçar-ne la detenció o la suspensió del ple d'investidura de Salvador Illa, com pronosticaven els àugurs més ben informats. Va tornar per fer un míting a la campanya electoral imaginària d'unes eleccions encara no convocades. L'objectiu no era ni Illa ni la seva investidura. L'objectiu era i és Esquerra Republicana. L'episodi d'ahir resultava imprescindible no per impedir la investidura, sinó per posar imatges al relat que pretenen construir Puigdemont i Junts per quedar-se a curt termini amb el monopoli de la causa independentista. Aquest era el capítol en què la víctima de la repressió torna de l'exili per denunciar-la una vegada més, mentre els republicans col·laboren amb els dolents fent president un socialista. La màquina repressiva de l'Estat espanyol aconsegueix finalment el seu objectiu gràcies a la col·laboració imprescindible de certs traïdors.

Puigdemont podria haver aprofitat el seu moment sota l'Arc del Triomf per parlar com el líder d'un país que torna per assumir la seva responsabilitat, per molt injusta que sigui, com a part de la solució. Va preferir expressar-se com el candidat que es conforma amb l'aplaudiment i el fervor dels seus. Es va prometre heroisme i sacrifici, però es va acabar oferint murrieria. Ningú no té dret a exigir-li una altra cosa. El temps dirà si aquesta falta d'èpica de Junts no acaba jugant a favor del pragmatisme dels líders d'Esquerra. Puigdemont va venir a parlar del seu llibre i després es va esfumar. Ningú sap per quant de temps, ni amb quins objectius, ni quan s'emetrà el pròxim capítol. Junts se'n va i Esquerra es queda, gairebé sembla 2017 i aquesta pel·lícula ja l'hauríem vist. Tot i que la mítica 'operació Gàbia' que sempre activen les forces i cossos de seguretat quan estan buscant algú que haurien d'haver trobat hores abans sembla tenir un final -mai millor dit- obert.

L'única cosa gairebé segura ara mateix és que tot ha acabat com deu. Illa ha estat investit President i la causa de Puigdemont serà resolta pel Tribunal Constitucional. És el que és rellevant. El que és sorprenent és l'afany de tants a demorar o convertir en excepcional, sospitós o il·legal allò que sembla simple normalitat democràtica.

más...
CRÒNIQUES DE GAZA - THE ELECTRONIC INTIFADA

DIGITALES
DESTACADES

B L O C S
COMENTARIS
-


24/7
ÚLTIMES NOTICIES 24/7
>