* ACTT
* ACTT
Les persones capaces de convertir les fantasies en malsons solen ser solitàries, ignorants, grotesques i fortes. Des de les cancelleries de mig món escriuen un relat tenebrós que Lovecraft signaria amb gust. Són gent estranya, sens dubte. Portem tota la vida entre ells. Els hem vist a totes les posicions físiques, ideològiques i religioses. Semblen normals, però no ho són. És impossible. Hi ha alguna cosa oculta, de vegades fins i tot sinistre, en allò que fan i allò que diuen. D'on treuen les idees? Ens preguntem un dia sí i un altre també. Com es poden creure el que diuen?, insistim des de la incredulitat del nostre sentit comú. Les nostres preguntes són també les dels nostres avantpassats. Ells van morir en la incertesa i nosaltres hi seguim ancorats. A la nostra ment li costa de correlacionar els esdeveniments del món, l'auge de la intel·ligència artificial, per exemple, amb l'enfortiment de les autocràcies. Ho ha posat de manifest aquesta setmana el governador de Minnesota, Tim Walz, company de tiquet de Kamala Harris. Gent estranya, ha dit referint-se a Donald Trump i l'observació és tan òbvia que s'ha fet viral.
Trump no és estrany només pel maquillatge i la perruqueria, sinó per negar la ciència i el que és evident, com que va perdre les últimes presidencials, que els llibres han de ser llegits i no prohibits, que hi ha persones que han nascut en un cos que no volen i que l'Estat no ha d'imposar a cap dona que tingui el fill que no desitja. Trump no nega la realitat perquè sigui ximple, sinó perquè negar-la és una de les estratègies polítiques més antigues que hi ha. Tothom a l'edat mitjana era conscient de la realitat alternativa que s'imposava des dels púlpits, els trons i els cadafals. “On no hi ha fets, el millor és fingir-los”, va afirmar Cató i va replicar Erasme a Elogi de la follia.
La metxa que ha encès els disturbis dels últims dies a la Gran Bretanya contra els immigrants la van encendre els influenciadors que pol·linitzen les xarxes socials amb informacions falses, fets fingits que són el combustible de la violència. Les falsedats fan riure quan s'adornen amb mems que ningú no sap gaire bé d'on surten. Aquestes ocurrències audiovisuals solen ser grotesques i, reprenent el fil de Lovecraft, constitueixen un dels ingredients bàsics de l'espant.
El que és horrible, deia l'escriptor més estrany de la literatura nord-americana, és una combinació del que és grotesc, la força, la ignorància i la solitud. Les persones capaces de convertir les fantasies en malsons solen ser solitàries, ignorants, grotesques i fortes. Lovecraft ho va deixar per escrit en el període d'entreguerres: “Vivim en una plàcida illa d'ignorància al mig dels mars negres de l'infinit, i no estava previst que hauríem de viatjar gaire lluny”. Xavier Mas de Xaxàs a la vanguardia.
* ACTT
* ACTT
Carles Puigdemont és Jimmy Jump? Quan el comissari en cap dels Mossos oblida els galons i s’atreveix a comparar l’expresident amb l’espontani més famós dels camps de futbol i Eurovisió és que el mal infligit a la policia catalana és majúscul. Hi va haver poc d’institucionalitat en la reaparició de Carles Puigdemont. El seu exercici d’escapisme ha alterat el relat alimentat per Junts des de la intervenció de la Generalitat el 2017, que ha transitat de la preservació de la presidència cap a una croada personal contra el poder judicial espanyol. Els Mossos són només una víctima col·lateral. I la ferida sagna. El comissari Eduard Sallent pot tenir més passat que futur al capdavant de la policia catalana –el seu arxienemic Josep Lluís Trapero va cap a la direcció política del cos– però l’assenyalament policial de Puigdemont i dels càrrecs de Junts és fruit de la impotència. Demanar “l’assumpció de responsabilitats de les autoritats que van donar suport a una acció delictiva” no eximeix les dels Mossos. Cridar “ja n’hi ha prou d’‘actuacions deslleials’ dels partits i de la col·laboració ‘inacceptable’ d’agents amb l’expresident” és un desfogament.
L’autocrítica policial és una processó que va per dins i que se sotmetrà a l’escrutini públic sota el guiatge del magistrat Pablo Llarena. Els Mossos se la jugaven i van perdre, l’expresident ha tornat a Waterloo i s’ha burlat del Tribunal Suprem; però què ha guanyat?. Puigdemont va apuntalar la seva campanya electoral en dues premisses. Seria present al Parlament en una investidura, encara que no fos la seva, i deixaria la primera línia política si no era president. La direcció de Junts afirma que la primera part s’ha complert i que han canviat les circumstàncies respecte a la segona. L’argumentari postconvergent al·lega que l’expresident va intentar arribar al Parlament, però que el dispositiu policial desproporcionat ho va fer inviable. Denuncia una “assimilació entre independentisme i terrorisme” a càrrec de la cúpula d’ERC a Interior. El discurs a la defensiva tapa el desconcert dels quadres de Junts. Poca gent en la comitiva de l’expresident tenien la informació completa sobre el pla que es va executar. S’havia treballat sobre diversos escenaris per a la seva tornada, que es van anar emmotllant a les circumstàncies. “Els Mossos busquen Puigdemont com la Guàrdia Civil va buscar les urnes”, denuncia ara la cúpula de Junts. Sí. El viatge de l’expresident es va organitzar com l’entrada de les urnes a Catalunya l’octubre del 2017: estratègies blindades, informació fragmentada... I un fracàs policial. Aamb informació de la vanguardia.
Tot plegat ha estat molt soroll per no res, però no es tracta d'un drama Shakespearià, sinó d'un vodevil en la línia dels vienesos. Puigdemont no ha guanyat, i els Mossos tampoc. Ambdós han perdut i el que més molesta, el que més fot, és que ha estat per a no res. Al cap i a la fi, l'important per Sánchez s'ha aconseguit, Salvador Illa ja és President de la Generalitat, i això de cara a unes noves eleccions a Espanya és molt important, i compte que en cas de produir-se, Junts, ja no seria decisiu amb els 7 o X diputats que pogués treure, Junts s'ha quedat sol i Puigdemont amortitzat i a Waterloo sense ofici ni benefici, amb Matamala de pagafantes. Tot plegat lamentable i trist. No és això, companys, no és això. No és circ, és el teatre Xinès de Manolita Chen.
Carles Puigdemont podria haver aprofitat el seu moment sota l'Arc del Triomf per parlar com el líder d'un país que torna per assumir la seva responsabilitat, per molt injusta que sigui, com a part de la solució. Va preferir expressar-se com el candidat que es conforma amb l'aplaudiment i el fervor dels seus. Anton Losada a eldiario.es
A la tercera va ser la vençuda. Ja no hi havia manera d'incomplir el que s'havia promès sense caure per sempre en el tenebrós abisme dels mems. Tres eleccions i set anys després ja tocava. Carles Puigdemont va tornar, però no per forçar-ne la detenció o la suspensió del ple d'investidura de Salvador Illa, com pronosticaven els àugurs més ben informats. Va tornar per fer un míting a la campanya electoral imaginària d'unes eleccions encara no convocades. L'objectiu no era ni Illa ni la seva investidura. L'objectiu era i és Esquerra Republicana. L'episodi d'ahir resultava imprescindible no per impedir la investidura, sinó per posar imatges al relat que pretenen construir Puigdemont i Junts per quedar-se a curt termini amb el monopoli de la causa independentista. Aquest era el capítol en què la víctima de la repressió torna de l'exili per denunciar-la una vegada més, mentre els republicans col·laboren amb els dolents fent president un socialista. La màquina repressiva de l'Estat espanyol aconsegueix finalment el seu objectiu gràcies a la col·laboració imprescindible de certs traïdors.
Puigdemont podria haver aprofitat el seu moment sota l'Arc del Triomf per parlar com el líder d'un país que torna per assumir la seva responsabilitat, per molt injusta que sigui, com a part de la solució. Va preferir expressar-se com el candidat que es conforma amb l'aplaudiment i el fervor dels seus. Es va prometre heroisme i sacrifici, però es va acabar oferint murrieria. Ningú no té dret a exigir-li una altra cosa. El temps dirà si aquesta falta d'èpica de Junts no acaba jugant a favor del pragmatisme dels líders d'Esquerra. Puigdemont va venir a parlar del seu llibre i després es va esfumar. Ningú sap per quant de temps, ni amb quins objectius, ni quan s'emetrà el pròxim capítol. Junts se'n va i Esquerra es queda, gairebé sembla 2017 i aquesta pel·lícula ja l'hauríem vist. Tot i que la mítica 'operació Gàbia' que sempre activen les forces i cossos de seguretat quan estan buscant algú que haurien d'haver trobat hores abans sembla tenir un final -mai millor dit- obert.
L'única cosa gairebé segura ara mateix és que tot ha acabat com deu. Illa ha estat investit President i la causa de Puigdemont serà resolta pel Tribunal Constitucional. És el que és rellevant. El que és sorprenent és l'afany de tants a demorar o convertir en excepcional, sospitós o il·legal allò que sembla simple normalitat democràtica.