18

Ves per on, mira que tal, avui fa 18 anys que va començar aquest bloc experimental, excepcional i multicultural, administrat per servidoret, el Fransiscu, fill del Santiago i la Maria dels Angels. Ensenyat d'infant per sor Teresa i Sor Pilar, més tard pel Sr. Vall i d'adolescent pel Sr.Caldes. I que ha arribat fins aquí en un clar exercici de supervivència catosfèric.

No és un diumenge de finals d'agost la millor data per celebrar res, però és el dia en què toca fer-ho. Diuen que diuen que a Kamala Harris li agrada el gospel i el jazz, Yes She can, ella pot, mentre que Donald Trump, put. Però al noi del Santiago li agrada més Serrat...


Fins l'any vinent, si algún déu vol.

EL MANIFEST

Introducció del fulletó de l'Exhibició i venda de quaranta pintures i quatre dibuixos de Gustave Coubert, Pavelló del Realisme, amb motiu de l'Exposició Universal de París de 1855. Carta oberta als alumnes - Ramón Álvarez a la vanguardia.

“París, 25 de desembre de 1861

”Senyors col·legues:

”Estàveu ansiosos d'obrir un estudi de pintura on poguéssiu continuar la vostra formació com a artistes sense restriccions, i estàveu desitjosos de suggerir que el posessin sota la meva direcció. Abans de respondre, li he d'aclarir les coses sobre la paraula direcció. No em puc exposar que es tracti d'un problema de mestre i alumnes entre nosaltres. He d'explicar-li el que recentment vaig tenir l'oportunitat de dir al congrés d'Anvers: no en tinc, no puc tenir alumnes. Jo, que crec que cada artista ha de ser el seu propi mestre, no puc somiar erigir-me en professor. Ser no sols pintor, sinó també home; en definitiva, crear art viu: aquest és el meu objectiu

No puc ensenyar el meu art ni l'art de cap escola, ja que nego que l'art es pugui ensenyar o, en altres paraules, sostinc que l'art és completament individual i no és, per a cada artista, res més que el talent que sorgeix de la seva pròpia inspiració i dels seus estudis de la tradició. Dic a més que, segons la meva opinió, per a un artista l'art o el talent només poden ser una manera d'aplicar les seves pròpies capacitats personals a les idees i els objectes del temps en què viu.

”L'art de la pintura només pot consistir, sobretot, en la representació d'objectes visibles i tangibles per a l'artista. Una època només pot ser reproduïda pels seus propis artistes, és a dir, pels artistes que hi van viure. Considero que els artistes d‟un segle són bàsicament incapaços de reproduir l'aspecte d‟un segle passat o futur, és a dir, de pintar el passat o el futur.

En aquest sentit, nego la possibilitat d'un art històric aplicat al passat. L'art històric és per naturalesa contemporània. Cada època ha de tenir els seus artistes que ho expressin i ho reprodueixin per al futur. Una època que no ha estat capaç d'expressar-se a través dels seus artistes no té dret a ser representada per artistes posteriors. Això seria una falsificació de la història.

La imaginació a l'art consisteix a saber trobar l'expressió més completa d'una cosa existent, no a inventar o crear aquesta cosa mateixa.

”La història d'una època s'acaba amb ella mateixa i amb els representants que l'han expressat. No és una tasca dels temps moderns afegir res a l'expressió dels temps passats per ennoblir o embellir el passat. El que ha estat, ha estat. L'esperit humà ha de començar sempre a treballar novament en el present, partint dels resultats adquirits. Mai no s'ha de partir de conclusions preconcebudes, passant de síntesi en síntesi, de conclusió en conclusió.

”Els veritables artistes són aquells que reprenen la seva època exactament al punt en què l'han portat els temps anteriors. Retrocedir és no fer res, és pura pèrdua; vol dir que no s'han comprès ni aprofitat les lliçons del passat. Això explica per què les escoles arcaiques de tota mena es redueixen a les recopilacions més estèrils.

”Sostinc, a més, que la pintura és un art essencialment concret i que no pot consistir més que en la representació de coses reals i existents. És un llenguatge completament físic, les paraules del qual estan formades per tots els objectes visibles; un objecte abstracte, no visible, inexistent, no és dins l'àmbit de la pintura.

”La imaginació a l'art consisteix a saber trobar l'expressió més completa d'una cosa existent, però mai a inventar o crear aquesta cosa mateixa.

”El bell existeix a la natura i es pot trobar enmig de la realitat sota els aspectes més diversos. Tan aviat com és allà, pertany a l'art, o millor, a l'artista que sap veure'l allà. Tan bon punt la bellesa és real i visible, té la seva expressió artística en aquestes mateixes qualitats.

L'artifici no té dret a amplificar aquesta expressió; interferint-hi, només es corre el risc de pervertir-la i, en conseqüència, de debilitar-la. La bellesa que ens proporciona la natura és superior a totes les invencions de l'artista. La bellesa, com la veritat, és relativa a l'època en què es viu i a l'individu capaç de comprendre-la. L'expressió del bell guarda una relació precisa amb la capacitat de percepció adquirida per l'artista.

”Heus aquí les meves idees bàsiques sobre l'art. Amb aquestes idees, pensar en la possibilitat d'obrir una escola per a l'ensenyament dels principis convencionals seria tornar a les nocions incompletes i rebudes que han dirigit per tot arreu l'art modern fins ara.

”No és possible tenir escoles de pintura; només hi ha pintors. Les escoles no serveixen per a res, tret de discernir els procediments analítics de l'art. Cap escola no és capaç d'arribar a una síntesi aïllada. La pintura no pot, sense caure en l'abstracció, deixar que domini un aspecte parcial de l'art, ja sigui el dibuix, el color, la composició o qualsevol altre de l'extraordinària multiplicitat de mitjans la totalitat dels quals constitueix per si sola aquest art.

Per tant, no puc obrir una escola, formar-ne alumnes, ensenyar aquesta o aquella tradició parcial de l'art.

”Només puc explicar a alguns artistes, que serien els meus col·laboradors i no els meus alumnes, el mètode pel qual, al meu entendre, un es converteix en pintor, pel qual jo mateix he intentat convertir-me en un des dels meus primers dies, deixant a cada persona el control complet de la seva individualitat, la plena llibertat de la pròpia expressió en l'aplicació d'aquest mètode. Per assolir aquest fi, l'organització d'un estudi comú, que recordés aquelles col·laboracions extremadament fructíferes dels tallers del Renaixement, podria sens dubte ser útil i contribuir a l'obertura de l'era de la pintura moderna, i m'entregaria amb entusiasme tot allò que volguéssiu de mi per assolir aquest objectiu.

”Amb la més profunda sinceritat,  Gustave Coubert”

DE LA INCONVENIÈNCIA D'HAVER VISCUT

El filòsof romanès Émile Michel Cioran, un cop acceptat el fet inevitable d’haver nascut, tot i ser-ne totalment aliè, potser havia d’haver titulat un dels seus llibres de filosofia "de la inconveniència d'haver nascut" com "de la inconveniència d’haver viscut" car el fet de néixer en si, no és més que un accident inevitable un cop s’ha produït, en canvi, el fet d’haver viscut sí que és responsabilitat d’un mateix, des del primer a l’últim acte i des del moment que tens estat de consciència. Curiós Cioran, considerat per molts l’apologista del suïcidi, va acabar la seva estada aquí a 84 anys a París i al llit, de mort natural, encara que patia potser la més cruel de les malalties, alzheimer.
És ben cert que els humans som contradictoris de mena, de fet, Cioran no ha estat ni més ni menys contradictori que qualsevol de nosaltres, simplement, ell, n’era conscient, i va ser capaç de conviure amb la seva contradicció fins al final. De fet, ell que no tenia fills considerava que el primer que s'hauria de fer amb ells només néixer era matar-los per evitar-els-hi el patiment posterior i que si un no se suïcidava aviat, després ja era tard i el càstig era precisament viure. Massa extrem el seu pensament, sí!, però se l'ha de llegir, a banda de la seva radicalitat en molts aspectes el seu pensament és molt interessant lúcid. De fet, hi ha altres maneres de dir les coses amb la mateixa eficàcia, fins i tot didàctica sense ser tan radical, Paolo Conte deia que ell no havia volgut tenir fills amb la seva parella perquè no havia volgut implicar ningú en un projecte que ni ell mateix coneixia, que és una manera molt més senzilla de dir-ho. Voldria confessar-vos una cosa, el dia en què va néixer la meva primera filla, el primer que se'm va ocórrer fou, li has donat la vida, però també la mort. Segurament tenen raó cadascú a la seva manera, tant Cioran com Paolo Conte, portar fills al món és un acte d'irresponsabilitat i en el fons ho fem perquè forma part de la nostra programació genètica com a espècie i per la supervivència com a tal d'aquesta. A banda que, a part d'aquest fet, no sé jo si fem quelcom més de positiu. D'una espècie que ha necessitat inventar-se un déu a la seva imatge i semblança per creure's que és alguna cosa especial, es pot esperar tot el dolent, i poc de bo.

ESTEM VENENT LA NOSTRA ÀNIMA AL DIABLE

Expert en salut pública i neurociència de les addiccions, Rubén Baler en una entrevista a El País disserta sobre l'addició dels nens a les pantalles: "No podem dependre dels polítics ni podem esperar que els científics ens salvin. Crec que la solució és en l'àmbit local, a les escoles. Els pares poden, de moment, frenar l'ús de pantalles al llit perquè els afecta el son i això és un cercle viciós que els porta a ficar-se en situacions de risc i la manca de son els canvia el cervell en si. No entenc per què els nois porten els dispositius a classe perquè això interfereix en l'aprenentatge, en la dinàmica de la classe i en l'atenció. El primer és educar-se en com funciona el cervell i sobre com s'estan aprofitant de nosaltres: som conillets d'índies, un bé rendible.

Allò que tots sospitàvem fa temps i s'ha constituït en un problema de desenvolupament cerebral als individus, a casa, a l'hora de dinar o dormir, pel carrer, a les escoles... Estem a mercè dels fabricants i comerciants, l'objecte se'ns imposa i aquell nen que no en tingui es compara amb altres nens i se sent en desavantatge. Els béns rendibles dels uns són els mals de la majoria.

Diu Baler: “Estem pagant un preu voluntàriament i la decisió és de cadascun: o som zombis i somnàmbuls o prenem les regnes de la nostra pròpia vida. En aquest moment, estem venent la nostra ànima al diable, tant la privadesa com els nostres cervells, les decisions de cadascú. Entenc com és de difícil perquè aquest aparell [assenyala al mòbil] és a tot arreu i en depenem, però hauríem d'esforçar-nos a veure el bé i el mal, intentar aprofitar-nos del que ens ofereix per al nostre benestar i rebutjar els efectes nocius d'aquestes tecnologies”.

Penso que un adult força desenvolupat pot controlar i discernir sobre l'ús del mòbil. Pot, però alhora entra a la dinàmica i se sent atrapat de manera no tan irreversible com els nens, però sí pertorbadora. Ara bé, l'assetjament de tants productes, no només el mòbil, sobre la ment infantil i l'adolescent pot ser lesiva, generar addicció i configurar línies tancades de pensament per al futur. Rubén Baler matisa el que hi ha al darrere: "Hi ha una financialització de l'economia. Hi ha grups que estan molt interessats en la rendibilitat dels negocis: si parlem del menjar brossa, són indústries que produeixen una quantitat increïble de guanys, però aquests àpats són addictius, no ajuden la salut pública Les plataformes [de continguts digitals] són addictives. Les indústries del tabac, el cànnabis o l'alcohol produeixen quantitats enormes de guanys a la companyia, la salut pública no és una prioritat, i en aquesta equació, la població sempre perdrà. 

Si algú dubtava o restava importància a tant de producte nociu, el neurobiòleg ho deixa clar. Agrada escoltar opinions fonamentades de persones amb coneixement i experiència d'estudi dels nous fenòmens psicosocials. 

Vist a el Laberinto Grotesco

LA SENYORA DE TOUS

Explica Gregorio Luri que Irene Rigau li ha contat un conte que a ella li contava la seva mare, el de La senyora de Tous. Aquesta llegenda ens explica la història de Beatriu de Vilanova, senyora del Castell de Tous, que va viure des de la seva infantesa envoltada de luxe i atencions. Les seves riqueses, però, no van durar per sempre.

«Hi havia al castell de Tous una senyora tan capritxosa que s'alimentava exclusivament del teu dels ossos de xais negres. Després d'acabar amb tots els xais negres del seu país es va empenyorar a importar-los de països cada vegada més remots. Per aconseguir-los va haver de vendre les seves possessions i va acabar a la ruïna, veient-se forçada a viure de la caritat dels seus antics súbdits. Un dia la masovera d'una masia li va donar un punyat de nous i un crostó de pa dur. Tenia tanta fam que va devorar aquell àpat amb llàgrimes als ulls. En acabar, va exclamar: "Si hagués sabut que el pa amb nous era tan bo, encara seria la senyora de Tous"»

EL RIU DELS NENS ESPANTAOCELLS

El canvi climàtic altera els patrons de pluja i fa que els ocells devorin els conreus d’arròs al Senegal i Mauritània.  De sol a sol. Alpha Issa, de 14 anys, treballa de set del matí a set de la tarda al conreu d’arròs de la seva família a Guia(Senegal). La seva missió és espantar els ocells que, a causa del retard de les pluges, cada vegada venen abans i es queden més als camps.  Alpha Issa, de 14 anys, alça el seu prim braç cap enrere per agafar embranzida i catapulta una pedra de fang sec cap a l’arrossar. La roca sobrevola una capa de brots verds fins aterrar al costat d’uns ocells rabassuts i de plomatge vermell cridaner, que amb prou feines s’immuten. L’Alpha arrenca a córrer cap a ells. Pica de mans i ulula fins que els animals s’allunyen. Tornaran. Almenys fins que no arribin les primeres pluges.
Els camperols de la vall del riu Senegal, frontera natural amb Mauritània, esperen l’aigua amb l’angoixa que la seva collita desaparegui d’un dia a l’altre. La culpa és als núvols. El canvi climàtic ha alterat els patrons de pluja i ha endarrerit els primers xàfecs del maig fins a finals de juliol. Si abans les aus granívores s’hi estaven unes quantes setmanes, ara es queden gairebé tot l’estiu i poden devorar fins al 40% dels conreus. 
Són les cinc de la tarda i la xafogor castiga amb força el mosaic d’arrossars que tenyeixen de verd les dues ribes del riu. El calendari marca mitjans de juliol i encara no ha caigut ni una gota aquest any, de manera que els camps d’arròs són l’únic lloc fèrtil en quilòmetres. També l’únic refugi. “Els ocells es concentren als arrossars perquè no hi ha res més al voltant”, explica Laure Tall, investigadora en la Iniciativa de Prospectiva Agrícola i Rural (IPAR) de Dakar. “Si tot està sec perquè no ha plogut, els camps són els únics llocs on hi ha menjar”, explica.
Des del marge del seu camp, Silaye Bocar Wade, de 60 anys, observa nostàlgic com l’Alpha corre darrere dels ocells. “Era meravellós passar el dia aquí, em va ensenyar la cultura de l’esforç i a defensar la família”, recorda. Fa mig segle, quan en Silaye custodiava aquells camps, era diferent. “No hi havia tants ocells ni durant tant de temps. Ara en unes poques hores es poden menjar perfectament tota la collita”.
Les xifres confirmen les seves sospites. A la vall del riu Senegal, les aus provocaven fa una dècada, de mitjana, la pèrdua del 13,2% de la producció d’arròs i danys de fins a 10 milions d’euros, segons un estudi publicat a la Revista d’Economia Agrària el 2012. Aquell any els governs del Senegal i Mauritània van firmar un acord per fer front al problema dels ocells de manera conjunta i dur a terme operacions de fumigació i monitoratge. Però els esforços no han evitat que el problema s’agreugi. I l’última dècada el canvi climàtic ho ha exacerbat encara més. “Ha augmentat la variabilitat de pluges i la sequera prolongada”, explica Cheikh Oumar Ba, director executiu de la IPAR. I els ocells ho han aprofitat. L’any passat van arrasar 19.000 de les 50.000 hectàrees d’arròs del delta del riu Senegal. El 38% de la collita es va fer malbé en el moment de collir-la, va denunciar la Societat d’ Ordenació i Explotació de les Terres del Delta del Riu Senegal (SAED). “El clima és molt més inestable i perdem la capacitat de preveure-ho i anticipar-nos-hi”, afegeix Cheikh. Això no només amenaça la sobirania alimentària de Mauritània i del Senegal, que depèn en gran manera de la producció d’arròs, sinó que deixa una generació de camperols sense recursos per tornar els deutes, ja que molts agricultors demanen préstecs per comprar llavors, fertilitzants o llogar maquinària. A pocs quilòmetres del camp de l’Alpha, Oumar Mamadou Ba i Mamadou Demba Sy, de 20 i 30 anys, també passen l’estiu espantant ocells. Aquest any han optat per viure al costat dels seus conreus fins que arribin les pluges. La seva llar provisional són quatre troncs que sostenen, a mig metre de terra, un sostre de fulla seca que els fa ombra. Després d’un 2023 devastador, aquest any extremen precaucions: el seu pare, Mamadou Oumar Ba, depèn de la collita per pagar el lloguer del camp. “Necessitem que aquesta temporada tiri endavant”, confessa el progenitor. Des de les oficines de la IPAR, Laure Tall emmarca la qüestió: “D’una banda hi ha un augment de les temperatures mitjanes i més episodis de calor extrema, i de l’altra, la temporada de pluja cada vegada és més curta”. Cau una quantitat semblant d’aigua però en menys dies, cosa que causa l’erosió de la terra i perjudica els conreus. “És en aquell moment que l’aigua es converteix en un element negatiu en lloc de positiu”. 

Molts menors s’estan fins a 12 hores diàries espantant els ocells perquè no destrueixin els conreus familiars.

També fa més calor. La temperatura mitjana a la conca del riu Senegal ha augmentat un grau i mig des de l’era preindustrial i s’espera que pugi dos graus més el segle vinent. Quan el petit Alpha Issa, sigui vell, la precipitació a la regió haurà caigut a la meitat, segons previsions per a finals de segle del Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic. El camp que ara custodia serà encara més vulnerable. Sense una acció significativa, el futur de l’arròs a la regió es dibuixa incert. Potser llavors amb un exèrcit de nens d’espantaocells com l’Alpha no n’hi haurà prou.  
Al riu dels nens espantaocells, aquests, a la foto somriuen, amb aquell somriure franc de la gent humil, de la gent senzilla, malgrat les adversitats i les dificultats del dia a dia.


El riu dels nens espantaocells. Un article de Laura Aragó, Èlia Borrás, i Xavier Aldekoa per a lavanguardia. Mauritània, Senegal.

más...
CRÒNIQUES DE GAZA - THE ELECTRONIC INTIFADA

DIGITALES
DESTACADES

B L O C S
COMENTARIS
-


24/7
ÚLTIMES NOTICIES 24/7