AVENTURES EN DEMOCRACIA

L'escriptora i acadèmica japonesa-nord-americana Erica Benner fa classes a Berlín i acaba de publicar en espanyol el llibre 'Aventures en democràcia', una mirada crítica i optimista centrada en la responsabilitat ciutadana. El llibre de Benner no és un altre llibre  sobre la crisi de la democràcia occidental. La filòsofa i professora universitària ofereix un viatge que passa pel Japó, Hongria, Regne Unit, Polònia, Estats Units i Geòrgia en què barreja dubtes personals amb la història de les arrels democràtiques a l'antiga Grècia i els reptes actuals de la democràcia moderna nascuda fa gairebé 250 anys (explica per què va ser als Estats Units i no a Anglaterra). Benner, que ha fet classes a les universitats d'Oxford, Yale i la London School of Economics, va néixer al Japó de pares nord-americans i viu des de fa més de dues dècades a Berlín, però el seu esperit nòmada reflecteix els dilemes de la democràcia des d'una perspectiva molt variada. El seu llibre, acabat de publicar a Espanya per Editorial Crítica, es diu 'Aventuras en democràcia' i el títol, idea del seu editor, reflecteix bé el seu intent d'escriure un assaig que entretingui i fins i tot diverteixi. 

L'entrevista que ha concedit al diario.es és més llarga, però n'he recopilat un fragment en què parla de com hauria de ser la democràcia al segle XXI, que Feijóo i altres líders polítics haurien de llegir, a veure si actuaven així honestament i de manera políticament correcta. No com ahir que va Feijóo a Grècia i mentre lloa la gestió dels grecs amb la immigració, critica la del Govern Espanyol, per què potser no s'ha adonat que és el Govern del SEU país.

Un altre dels grans assumptes del llibre és la desigualtat econòmica. Fins a quin punt és una amenaça per a la democràcia?

És el problema més gran. És una cosa que vaig sentir molt jove sense saber res d'economia, simplement anant a visitar la casa de la meva mare a Louisiana. I venint del Japó, mai no havia vist desigualtat tan gran. Després vaig començar a connectar-ho amb el fet que hi ha tantes persones excloses sigui per raça, origen social o simplement mala sort d'un sistema de mercat econòmic hipercompetitiu.
Això òbviament distorsionarà la democràcia, perquè el punt bàsic de la democràcia no és només protegir la llibertat de cada individu, cosa que significa que pots fer el que vulguis. El punt bàsic de la democràcia és intentar unir les persones, que compartim l'espai i el poder fins i tot quan no estiguem d'acord de manera sostenible en el temps, no només en el moment.
I si hi ha desigualtats enormes per les quals les persones que tenen més poder no tenen contacte amb ningú més, aleshores falta el sentit de responsabilitat mútua i és fàcil que oblidin que hi ha un ampli espai que les sosté. Tots hauríem d'ajudar a sostenir-nos entre nosaltres. Quan això desapareix, la gent se sent molt més atreta pels partits polítics que protesten contra el sistema, que és sobre allò que es basa gran part de l'extrema dreta.

El punt bàsic de la democràcia no és només protegir la llibertat de cada individu, cosa que significa que pots fer el que vulguis. El punt bàsic de la democràcia és intentar unir les persones, que compartim l'espai i el poder, fins i tot quan no estiguem d'acord de manera sostenible en el temps, no només en el moment.

No crec que sigui realista buscar la igualtat alhora en una societat gran, dinàmica, de persones lliures. Això es remunta a les ciutats més petites de l'antiga Atenes. I encara veiem els mateixos patrons, fins i tot en societats petites i homogènies. Com va dir Maquiavel, hi haurà algunes persones que obtindran molt més que altres i moltes vegades voldran dominar els altres perquè en tenen molt més. I després n'hi haurà d'altres que no voldran ser dominades i reaccionaran davant de qui exercir el control.

La manera com els éssers humans treballen junts té desequilibris. I per això la democràcia és un sistema que a la seva arrel intenta aconseguir un equilibri sabent sempre que serà imperfecte. Si pensem que la democràcia ha d'aconseguir un equilibri perfecte i després arreglar-lo com una màquina, aleshores no tornarà a moure's, llevat que algú faci una cosa molt dolenta i corrupta. Això és ingenu. Però moltes persones a l'era moderna han operat amb una idea automàtica de la democràcia en què es configura la maquinària, s'estableixen les institucions i una constitució, amb una societat que no sigui desigual de manera cridanera, i després ja funciona sola. Però no, no es gestiona sola. Has de tenir persones molt compromeses no només amb la idea de mantenir intactes les institucions, sinó també l'equilibri a la societat, fins i tot quan són elles les que podrien estar perdent una mica. Potser heu de pagar més impostos perquè ets més ric que jo. Però si no tens ningú que vulgui fer això, aleshores la democràcia és morta. La democràcia necessita persones compromeses. I això significa l'equilibri. Moltes persones a l'era moderna han operat amb una idea automàtica de la democràcia en què es configura la maquinària, s'estableixen les institucions i una constitució, amb una societat que no sigui desigual de manera molt cridanera, i després ja funciona sola. Però no, no es gestiona sola. Has de tenir persones molt compromeses no només amb la idea de mantenir intactes les institucions, sinó també l'equilibri a la societat.

Com vostè diu, alguns problemes ja eren a l'arrel de la creació de la democràcia antiga a Grècia. Parlem més d'això per què passa als Estats Units ara o hi ha una crisi més específica d'aquests temps?


La globalització significa que molts mercats estan poc regulats, cosa que acaba beneficiant-ne alguns molt més que altres. La globalització està impulsada en gran manera pels Estats Units. Recorda l'antiga Atenes, que també era hegemònica, però com més gran es feia, més complaents es tornaven els atenesos sobre lidiar amb els seus propis problemes. Es van enamorar de la imatge de si mateixos com els millors, els més grans i els més lliures. Van deixar de buscar el seu propi equilibri dins d'Atenes, però també es van excedir en termes de tractar de dominar altres ciutats en una guerra que va resultar a la crisi de la democràcia atenesa. També crec que algunes idees modernes han causat alguns problemes a la democràcia. La idea de democràcia unida amb el progrés, perquè la gent es torna complaent en pensar que si tenim bones institucions democràtiques, som poderosos i la nostra gent sembla estar relativament bé, aleshores tot anirà per bon camí. Això condueix a la manca d'autocrítica, necessària per a la salut de la democràcia.

CATALUNYA ENS ROBA

És possible que la culpa la tingui Francesc Pujols, el més dalinià dels filòsofs. Potser la lideresa ha llegit el llibre Concepte general de la ciència catalana o simplement ha vist la referència a Wikipedia, on es recorda que aquest pensador va escriure que arribarà un dia en què els catalans tindran totes les despeses pagades “i pensant-ho bé més valdrà la pena ser català que milionari”. Només així es pot entendre que Isabel Díaz Ayuso, la presidenta madrilenya, dediqués uns retrets fora de lloc als catalans en la intervenció de l'estat de la regió de Madrid. 

Sí, ja entenc que un parell de calbots als ciutadans de Catalunya, encara que no vinguin a tomb, té més rendibilitat que els bons de l'Estat. Però en uns moments en què el pati està tranquil al nord-est, enredar és donar arguments als que enyoren excitacions passades. 
La presidenta del DF madrileny va retreure a “la burgesia nacionalista catalana” que es beneficia a costa de la recaptació de les famílies madrilenyes gràcies al pacte econòmic oferit pel Govern espanyol a ERC. I això ho va dir el dia que anunciava una nova rebaixa fiscal als habitants de la seva comunitat per valor de 180 milions.  
Encara no se sap en què consistirà la millora del finançament català i ja es va permetre escalfar el personal amb el Catalunya ens roba. No crec que ho digués de debò, ja que els catalans no lliguen precisament els gossos amb llonganisses. Una dada l'hauria de fer més prudent: un de cada tres nens catalans es troba en situació de pobresa, segons Save the Children.  Fa anys que els governs catalans demanen un millor tracte fiscal, perquè la solidaritat hauria de començar per un mateix. Ayuso va advertir que Madrid no pagarà els privilegis del secessionisme, quan els madrilenys són els que paguen menys impostos, gràcies a l'efecte de capitalitat i al fet d'haver-se convertit en una aspiradora de recursos de la resta.  La política hauria de ser més curosa amb els arguments i entendre que no s'hi val tot. Tranquils, no arribarà el dia que els catalans ho tinguin tot pagat, encara que aquests hagin avançat tants diners per a l'equilibri territorial que, com a mínim, mereixerien una mica més de respecte.  - Màrius Carol a la vanguardia. 
Fuig de Sánchez i de les drogues és l'últim missatge de la líderesa. Tot és meravellós a Madrid, mentre que Espanya està a punt de morir, va anunciar Díaz Ayuso en el debat de l'estat de la regió, que inclou un refregit de promeses fetes abans, un avís que les drogues són molt dolentes i una manera de provocar a les feministes. Ja sé que Madrid meravellós i Espanya a punt de morir són dues idees difícils d'absorbir de manera simultània, però ella sempre ha pensat que la coherència està sobrevalorada.  Ella és així, i fa bona la frase: "piensa el ladrón que son todos de su misma condición".

ELS DEL TEMPS, COM EL MET DE RIBES

1 - El dia d'avui, 14 de setembre del 2024, Barcelona es despertarà sota un cel majorment clar, amb alguns núvols alts que no afectaran significativament la lluminositat. Al llarg de la jornada, s'espera que el sol brilli intensament, especialment a les hores centrals del dia, cosa que permetrà gaudir d'un temps agradable i càlid. Les temperatures oscil·laran entre els 15 i els 24 graus. El matí començarà amb un ambient fresc, aconseguint els 18 graus a les 9 del matí. A mesura que avanci el dia, la temperatura anirà en augment, arribant al punt màxim al voltant de les 2 de la tarda, quan es preveu que es registrin 24 graus. A la tarda, les temperatures començaran a baixar lentament, situant-se al voltant dels 21 graus cap a les 7 de la tarda. elperiodico.com

2 - Un fenomen meteorològic poc comú està a punt de copejar Espanya i gran part de l'oest i sud d'Europa. Un corrent d'aire extremadament fred envairà el territori, fent que les temperatures caiguin de forma dràstica els propers dies. Així ho ha advertit el meteoròleg de l'Agència Estatal de Meteorologia (Aemet), J. J. González Alemán, que qualifica aquest esdeveniment com una cosa "certament extrema" per a l'època de l'any. S'espera que els matins de divendres i dissabte siguin especialment freds, amb temperatures per sota dels 10°C a moltes zones i amb registres que cauran fins i tot per sota dels 5°C a ciutats com Burgos, Sòria o Vitòria-Gasteiz. L'agència també adverteix de la possibilitat de gelades als Pirineus, mentre que el sud-est peninsular experimentarà una caiguda notable en les temperatures. - elperiódico.com

3 - Segons els experts meteoròlegs i climatòlegs i cabanyolegs en general, aquest estiu passat ens havíem de fregir de calor, ens havíem d'asfixiar, i resulta que només ha fet calor i no massa, quinze dies, almenys a la Creu Alta de Sabadell, on tampoc ha plogut ni de lluny el que varen dir que plouria. I és que si fins abans de l'esclat del canvi climàtic, l'índex d'encert dels meteoròlegs era molt baix, ara ja està sota terra, jo crec que estan desconcertats pel comportament del temps, tota la informació anterior acumulada ja no els serveix i van donant pals de cec. Estan a punt de superar en inutilitat als àrbitres assistents, abans coneguts com a liniers, i a més no tenen un VAR que els pugui ajudar. 

Sincerament, l'espai del temps s'hauria de suprimir de teles, ràdios o diaris en obert, i els que realment necessiten aquesta informació, com seria la pagesia o els llogarrons turístics es podrien subscriure a alguna plataforma que els informes i que segurament en no ser pública tindria almenys una mica més de rigor y menys alarmisme. Clar que si a TV· els treus l'espai del temps i el futbol (bé, el Barça) el TN duraria 5 minuts, que ben mirat no estaria malament, a les alçades en què estem, un TN a les nou de la nit quan tenim informació 24/7 constantment, no sembla massa útil ni necessari,

4 - Que consti que la meva aversió als meteoròlegs no és nova, aquest escrit és del 4 de setembre de 2011, i el sembla que queda palès que no em cauen gaire bé. Els del temps, fan com el Met de Ribes, anar fent riu avall.


DE LA INUTILITAT DE L'ESPAI DEL TEMPS - 4-9-2011. - Dissabte al matí vaig anar a Vilanova del Vallès. No vaig agafar la bicicleta atès els del temps havien avisat el dia abans que el dissabte plouria molt. Tant a l'anada com a la tornada, a Catalunya informació anaven avisant periòdicament que la gent anés amb compte atès els aiguats serien molt forts i sobretot que vigilessin amb les rieres. No va caure ni una gota al Vallès el dissabte en tot el dia i quatre gotes el diumenge al matí. Les rieres segueixen resseques i els del temps han ben errat en el seu pronòstic.
És una de les coses que no acabo d'entendre, que als informatius radiats o televisius donin tanta importància al temps, quan no tan sols no en té, sinó que no té sentit donin els pronòstics. Erren massa quan la situació s'aparta de la normalitat, espanten la gent i perjudiquen l'hostaleria i als llocs d'esbarjo. I quan encerten és quan ja sabem - cadascú al seu territori - el temps que farà. Si algú vol informació té on consultar per informar-se i no cal malbaratar el temps radiat o televisiu. La vida segueix cada dia faci el temps que faci, i el que succeeix és que s'ha generat com una obsessió per saber el temps que farà. Abans ho pelaven ràpid, però cada vegada ocupen més temps d'un TN com el de TV3 prou escadusser. 
Com els àrbitres assistents, si erren més del compte, vol dir que no serveixen per a gran cosa i serà millor suprimir-los. El gremi d'hostaleria ho agrairia, els xiringuitos de la platja també, i els de la neu encara més.

ELS SEÑOROS DEL Pp TENEN LA PELL MOLT FINA


El PP vol portar davant de la Fiscalia els autors de la crema de la bandera d'Espanya i d'una imatge del president de la Comunitat Valenciana, Carlos Mazón, durant les festes de Gràcia de Barcelona. El grup popular al Congrés ha presentat una proposició no de llei perquè el parlament "condemni explícitament" aquests fets succeïts el 21 d'agost passat i per instar el Ministeri Públic a investigar si són constitutius d'un delicte d'"ultratge i ofensa" als símbols nacionals i autonòmics.
No es podia saber, d'entrada, cremar banderes no és delicte, i quant a la crema de la imatge del president Mazon, doncs molt malament, francament, els ho podien haver estalviat els de Gràcia, en no ser aquest senyor ningú representatiu o poca cosa, una mena de Lambán anat a menys. Els señoros del Pp i d'advocats presumptament cristians que és estrany no s'hàgin afegit a la reclamació, potser no saben que cremar fotos del Rei ja no és delicte. L'última condemna del Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) ha tingut conseqüències immediates a l'Audiència Nacional i ha provocat una allau d'arxius dels procediments oberts per actes en què es van destruir imatges de Felip VI. Cap d'ells, la majoria nascuts arran d'atestats policials, molts per actes de protesta a Catalunya. I si no és delicte cremar una foto del rei, que és la màxima autoritat a Espanya, cremar la de Mazón encara ho hauria de ser menys´. El que no recordo és que el Pp ni els advocats presumptes cristians portessin davant la fiscalia la crema d'un ninot que representava el President Puigdemont al bonic poble de Coripe. I és que la vara de mesurar del Pp i els advocats presumptament cristians és molt voluble, segons quin costat caigui l'ofensa. 

No crec que ni els uns ni els presumptes altres recorrin a fiscalia davant les amenaces de l'amo de Desokupa als integrants i les seves famílies de 'equipo de investigación' d'Antena 3, tot i ser molt  més greus que cremar una foto. I és que per a unes coses els señoros del Pp  tenen la pell molt fina, i per a unes altres la cara molt dura.

REINCIDENTS HABITUALS

"fotografia de El Periódico - un noi distreu una turista mentre l'altre intenta prendre-li la bossa.

"El Govern laborista britànic ha deixa't anar gairebé dos mil presos per falta d'espai a les presons. La saturació de les presons ha fet que els acudits sobre això siguin tan freqüents al Regne Unit com antigament els de Lepe a Espanya. "Últimes places disponibles en vista de l'extraordinària demanda, no es perdin l'oportunitat d'aconseguir-ne una o serà massa tard", deia fa un parell de mesos l'acudit de Matt, el vinyetista que diàriament fa riure a les portades del conservador The Daily Telegraph . Doncs bé, el moment ha arribat, ja és massa tard. Els 88.500 llocs disponibles a les presons del país –l'equivalent de la població de Cornellà de Llobregat– s'han cobert íntegrament, i per admetre nous presos –sempre hi ha delinqüents– el Govern laborista de Keir Starmer s'ha vist obligat a posar a llibertat a diversos milers d'ocupants de les cel·les, considerats de baixa perillositat i que ja havien complert almenys el 40% de la condemna".

L'escrit que ve a continuació es del 2010, en ell es parlava ja del tema, del gran tema d'aquest estiu, la inseguretat, els robatoris i petits furts a Barcelona. Ja ho deia Madame Bovary: No hi ha res que no hagi passat abans, llevat del que hem oblidat. Fa 9 anys ja es posaven tiretes a les portes de les cases per veure si la gent hi era, i fa 9 anys també que, com diu Grande-Marlaska, segons per quins llocs es passeja, per precaució, es canvia la cartera de la butxaca del darrere a la del davant dels pantalons. L'única diferencia entre el 2010 i ara és l'aparició de les navalles a les notícies, perquè les navalles han estat sempre a la butxaca de molta gent, només que ara toca parlar-ne i preocupar al personal.

MESURES DEL GOVERN SOBRE PETITS FURTS - 30.4.10 - "Fa uns anys, un breu d’aquests que surten els diaris tenia un titular sorprenent” 20 anys de presó per robar una pizza a un nen”. D’entrada un es diu: caram!, aquests americans (era a Miami) en fan un gra massa, però després tafanejant per internet, resulta que aquest lladregot portava acumulades moltes petites condemnes per robatoris de l’estil d’aquest o similars i en un moment determinat el jutge decidí sumar-li totes les condemnes i en acumular-les condemnar-lo a aquests vint anys, amb el benentès que l’individu era incorregible i, ja que no haver-hi res a fer, el millor era enviar-lo dos decennis a la garjola perquè s’ho repensés ben repensat.

Pot semblar una mica exagerat i de fet ho és, però he llegit casos a Barcelona de lladregots que han estat detinguts fins i tot setanta o vuitanta vegades en un any per furts menors. I això no pot ser. Semblaria raonable enviar-los una temporada (no calen vint anys tampoc) a la garjola, i sinó a algú que els ensenyes a robar com Déu mana, que en això també s’ha perdut l’ofici. De fet, un paio que l’enxampen setanta o vuitanta vegades hauria d’anar a la presó per incompetent.
Ara el Govern ha aprovat una llei que permetrà engarjolar a aquests lladregots si acumulen quatre faltes en poc temps, i ja surten veus parlant de desproporcions punitives, quan era un clam de gent demanant que s'actués d'aquesta manera. Davant la quantitat de petits i no tan petits furts que hi ha cada dia, sobretot a Barcelona.
La principal novetat de les mesures que es proposen adoptar és que la perpetració de tres petits furts (de 10 euros cada un, per posar un exemple) impliqui una pena de presó de 4 a 12 dies a complir els caps de setmana. L’altra gran novetat és exigir que per a la comissió reiterada de tres faltes de furt comeses en un any –fins ara en són quatre–, si la xifra del que s’ha apropiat fos superior a 400 euros, la pena sigui la presó de 6 a 18 mesos.
Com sempre demanem que el Govern actuï contra problemes com aquests que afecten directament a la ciutadania i quan ho fa, el critiquem. Jo trobo la mesura correcta i una manera de dissuadir aquest tipus de delinqüència menor, menor si no t'afecta personalment, clar, i que a més a més és un tipus de delinqüència que afecta sobretot a turistes i que dona una imatge dolenta i insegura d'en aquest cas  de 
Barcelona".

D'aquestes mesures del Govern sobre petits furts no se n'ha sabut res més, i els lladregots continuen acumulant 80 i més detencions escapolint-se d'anar a la garjola. Potser les digníssimes autoritats autoritàries tenen por que si apliquen la llei no els hi càpiguen els malfactors a les presons i com ha passat enguany a la Gran Bretanya, els hagin de deixar sortir de nou al carrer per falta d'espai a les mateixes.

UNA PREQÜELA DE LA SOCIETAT DE LA VIGILÀNCIA

El problema no rau tant en les tècniques de vigilància sinó en l'ús que es dóna a la informació obtinguda: l'enorme valor econòmic de les dades personals comporta un gran interès per obtenir informació, violent sovint el dret del ciutadà a la vida privada. Vivim immersos en un autèntic procés revolucionari pel que fa a la informació. Les noves tecnologies -telecomunicacions- avancen imparables permetent obtenir, processar i emmagatzemar dades d'una manera il·limitada. Amb això, s'ha produït la desaparició de les fronteres espacials i temporals, així com la instauració d'un nou model de societat –la Societat de la Informació–, que suposa una transformació del poder i del mercat. - Per Ana Aba Catoira - 29 novembre, 2000. quedin-se amb aquesta dada, l'article, una preqüela de la Societat de la Vigilància, és de fa 24 anys. No l'he traduït, es prou llarg, pero entenedor...

LA SOCIEDAD DE LA VIGILANCIA - En este orden de cosas, el poder se transforma a través de un proceso de descentralización y disgregación multidireccional hacia todos los centros de obtención de información, pues las nuevas tecnologías lo han ido desplazando, a la vez que el poder va cediendo terreno a los poderosos sujetos privados. Nos encontramos ante una realidad incuestionable, y es que la información constituye el moderno instrumento de control social. En este sentido, la noticia, el conocimiento, los datos… en definitiva, la tenencia de información, ha dirigido o encauzado el crecimiento y desarrollo del Estado a lo largo de este casi finalizado siglo XX, desempeñando la función que en su momento tuvieron la tierra o el trabajo. El peligro que, para los derechos de los ciudadanos, supone la acumulación de datos, lo previo o imaginó la Constitución cuando en el art. 18.4º estableció que «una ley limitará el uso de la informática…».

Está claro cómo el avance en la investigación científica es sinónimo de desarrollo y enriquecimiento de los Estados. Éstos clasifican a sus descubrimientos como secretos, y así nace el espionaje como primera de las técnicas de vigilancia y obtención de información reservada o secreta. No obstante, la investigación sigue diferentes direcciones. La información que persiguen los servicios de inteligencia se mantiene en secreto para uso exclusivo de los Estados, mientras que el conocimiento científico o académico se divulga para que aumente el saber de la sociedad.

No hace muchos años, tras la guerra mundial, se hablaba de un Estado de vigilancia que se esforzaba por detentar el control sobre todos los ámbitos como instrumento de fuerza y de poder. Ahora, esta forma de Estado ha dado paso a la sociedad de vigilancia. Emerge un nuevo poder con enorme impacto en la sociedad, muy diferente al poder centralizado del Estado. El problema no reside tanto en las técnicas de vigilancia sino en el uso que se da a la información obtenida: el enorme valor económico de los datos personales conlleva gran interés por obtener información, violentando a menudo el derecho del ciudadano a la vida privada. De ahí la necesidad de fortalecer los mecanismos legales de protección.

Así, pues, la vigilancia sigue siendo un mecanismo de poder, pero ha ido cambiando la forma de su adquisición, ya que cuando es el Estado quien tiene en sus manos el poder, la información se obtiene a través de los servicios de inteligencia, mientras que con las nuevas tecnologías, que responden a la descentralización y disgregación del poder, los datos se aportan voluntariamente por los vigilados. En un principio, la información que se obtiene se almacena en las bases de datos que se encuentran en manos del gobierno o de empresas, con fines institucionales específicos, pues los datos que se recogen y archivan corresponden a cuestiones muy determinadas. Las bases de datos (donde la recopilación, almacenamiento y recuperación está automatizada) rara vez contienen información obtenida de forma encubierta. De hecho, en el sector privado, el problema no es la obtención de información -recabada con el consentimiento de los ciudadanos- sino el uso que se hace de ella.

Al ser información obtenida de forma libre y consensual, se considera un producto comercial que puede y debe venderse para obtener beneficios, a diferencia de lo que ocurre con los datos obtenidos por los servicios de inteligencia que trabajan para el gobierno y se mueven en el más puro secretismo. No obstante, tanto los informes de unos como de otros, contienen información de carácter personal relativa a los ciudadanos (vigilados a través de varios ojos) que se destina a un uso concreto público o privado, con objetivos estatales o comerciales.

EL CONTROL PÚBLICO DE LA VIDA PRIVADAEn el mundo empresarial, es la estructura informativa de las bases de datos la que realiza los cálculos y predicciones, decidiendo, en base al resultado obtenido, quién merece ser excluido o quién es un cliente potencial de la empresa. Se produce así una clasificación de los ciudadanos, lo que conduce inevitablemente a una nueva clase social que responde a la que, por sus características o datos personales, es rentable para las empresas y gozará de los beneficios que éstas reportan. Las empresas e instituciones gubernamentales asumen una gestión basada en gran medida en el riesgo, y es el conocimiento de datos personales el que les sirve para catalogar a los ciudadanos e insertarlos en la categoría de incluidos o en la de excluidos, lo que supondrá la posibilidad de participar o no en un segmento de la economía y de la sociedad.

Una vez recopilada y almacenada la información personal, se abre el proceso de comercialización. Los datos de diferente naturaleza se comparan, se relacionan y amplían. Por ejemplo, una compañía de seguros puede buscar coincidencias con los archivos médicos para decidir sobre los seguros a negociar, lo que se traduce en la inclusión o exclusión de clientes potenciales. Por ello, si bien el poder está disperso y las bases de datos son muchas y variadas, cuando entran en relación con sus intereses comerciales se obtiene un intercambio de datos, por lo que el vigilante crece en su poder informativo.

De la ampliación de los datos obtenidos acaba resultando la transparencia absoluta de la vida de los ciudadanos: se conoce cuántos son en casa, cuál es la renta familiar, si viven de alquiler o en una vivienda propia, si tienen coche y de qué clase es el seguro, dónde van de vacaciones, qué les gusta comer y cuánto dinero gastan en manutención, los gustos y aficiones, la ropa que se compran y la marca del gel que usan en la ducha.

Pensemos por un momento en las numerosas técnicas de vigilancia que utilizamos sin valorar las desventajas indirectas que su uso supone para nosotros: tarjetas de crédito, cajero automático, tarjetas de salud inteligentes, etiquetas electrónicas, vigilancia videográfica, el auge y la transformación de los medios de comunicación que se van especializando(con la consiguiente selección de consumidores). No sólo es la publicidad la que se dirige a determinadas audiencias, los medios de comunicación son también empresas de tendencia ideológica. En definitiva, la sociedad funciona a todos los niveles dirigida por el conocimiento de sus ciudadanos.

Internet merece una mención aparte como el más poderoso de los instrumentos de vigilancia, que abastece de información a los nuevos poderes de la sociedad de la información, y es que los ordenadores y las nuevas tecnologías de la comunicación reestructuran los modos de producción y de servicios: menos trabajadores, mayor flexibilidad laboral, más consumo y más mercadotecnia orientada al mismo. El acceso a Internet y la utilización diaria del correo electrónico son dos formas de obtener datos personales de los consumidores, quienes no reparan en el precio que han de pagar por encender su ordenador personal.

Un ejemplo del valor económico de la información personal se aprecia al ver cómo el mercado, tras comprobar el potencial del mundo gay, ha diseñado una campaña específica que se dirige a este colectivo. El estudio de sus gustos, tendencias y aficiones proporciona datos e información de carácter personal que, mal utilizada, puede servir para mostrar los peligros de esta vigilancia. En Estados Unidos, en 1998, un oficial de la Marina fue despedido a consecuencia de su homosexualidad. El oficial se había declarado homosexual en un formulario del proveedor de servicios de Internet mientras mantenía correspondencia electrónica y, a pesar de no identificarse personalmente, la Marina se enteró a través del proveedor y le despidió.

EL CONTROL PRIVADO DE LO PÚBLICO No obstante, hemos de poner de manifiesto que la vigilancia a través de las altas tecnologías ha supuesto no sólo que los ciudadanos resulten vigilados -aumentando el control jerárquico de arriba a abajo- sino también a la inversa, pues los ciudadanos también se sirven de las tecnologías de la información, por ejemplo al grabar con una videocámara de vigilancia abusos policiales. Esto significa que la opinión pública tiene una forma de controlar el poder: la contravigilancia de los ciudadanos al poder político, que pone de manifiesto el efecto de vigilancia multidireccional. Aún recordamos los escarceos sexuales del presidente Clinton con su ex becaria, un asunto en el que se constata la vigilancia de los medios de comunicación sobre los personajes públicos, pues salió a la luz por las cintas grabadas de una conversación de carácter privado.

La contravigilancia se inspira en la idea de que la solución para defender la intimidad de los ciudadanos vigilados reside en las barreras que se imponen desde la ley y también en aquellas otras de carácter ético o moral, como son los códigos deontológicos: comisiones y códigos voluntarios en el sector privado o dispositivos legales para bloquear y controlar el trasiego de información. Esto presenta, sin embargo, una contradicción, pues se reclama mayor libertad de información y al mismo tiempo mayor protección de la intimidad. Se pide más seguridad, pero se quiere menos vigilancia.

GRAN HERMANOLas tecnologías de vigilancia y represión son utilizadas a su vez por el Estado, quien controla, a través de bases de datos, los problemas que preocupan a los Estados en la actualidad, como la emigración y los movimientos de refugiados. George Orwell creó el concepto de Gran Hermano en 1984, imaginando un monstruo que siempre nos vigila como un gran tirano político. Tal como escribió Rusell Baker en el New York Times, en 1998, «la vigilancia no se limita a las autoridades oficiales como el FBI, el fiscal Kenneth Starr o el polícia local con su pistola radar. Hubo una vez un ciudadano privado que, con su cámara de videoaficionado, filmó a la policía de Los Angeles pegando a Rodney King. Actualmente hay cámaras de este tipo por todas partes; si se hurga la nariz, puede acabar saliendo en el National Inquirer; si en su patio trasero azota a su desobediente hijo de cinco años, puede acabar pasándolo mal por abuso de menores». Llama la atención la escasez de protestas ante la invasión de la intimidad por las nuevas tecnologías de vigilancia, quizá porque las recompensas que se obtienen con el uso de estos avances de la ciencia inclinan a los ciudadanos a su aceptación. 

No podemos olvidar la repercusión que una variante del concepto de Gran Hermano ha tenido como fenómeno televisivo, que consiste en que un grupo de personas viva las veinticuatro horas del día sometidos a una vigilancia total en una casa con paredes de cristal. A pesar de que hay voces contrarias a este tipo de programas, lo cierto es que la aceptación de la audiencia ha sido espectacular. Los habitantes de esa casa de cristal aportaron algo muy concreto a los espectadores: satisficieron la curiosidad por saber lo que ellos hacían en cada momento. Las ventajas de someterse a una vigilancia televisada – fama, notoriedad, dinero- se contrapone con las enormes desventajas para los participantes que, durante y después del concurso, perdieron su anonimato y sufrieron el control continuo y despiadado de sus datos personales con fines comerciales, como las investigaciones periodísticas que se empeñaron en desenterrar la cara más oscura de todos ellos.  Está claro que la Sociedad de la Información, lejos de desaparecer, se consolida en el mundo desarrollado. ¿Qué ocurrirá cuando ya no tengamos dónde ocultarnos? Para que esto no ocurra, los esfuerzos se centran en el control legal de la utilización de las bases de datos. Si entonces Orwell temía al Estado controlador, nosotros hoy debemos temer a las grandes compañías y empresas que comercializan con nuestros datos personales, siendo éstos los sujetos ante los que nos hemos de proteger en la Sociedad de la Información. En este sentido, le corresponde al legislador regular esta situación de peligro para salvaguardar los derechos fundamentales, para lo que se ha de encontrar el equilibrio entre la obtención de información y la protección de la privacidad. - Un article de  Nueva revista

más...
CRÒNIQUES DE GAZA - THE ELECTRONIC INTIFADA

DIGITALES
DESTACADES

B L O C S
COMENTARIS
-


24/7
ÚLTIMES NOTICIES 24/7