ELS SENYORS DEL CARALLIBRE I LA CENSURA 14.10.24

Els senyors del Carallibre, m'han censurat un article, el de Nexus de Yuval Noah Harari, per incloure-hi aquest vídeo de 20 segons que teniu al final de l'escrit. Segons el censor de torn, vaig publicar aquest vídeo, per aconseguir likes.  Mandahué que diria l'Arus, o qui poca feina té el gat pentina que diu sovint en Basté. Els senyors censors de Carallibre, s'ho haurien de fer mirar, car si no van amb compte la seva estultícia pot ser congènita, i poden acabar censurant-se a ells mateixos, sort que no saben que és en català una Meta, que sí se n'assabenten, tenen un problema de censura pròpia. Caca, culo, pedo, pis.

Quan et censuren alguna publicació, et donen el dret a demanar la revisió (tot un detall), però fa ja quatre dies de la censura i encara no he rebut resposta. O sia que a més d'estùltics, són  ineficients.

EL VÍDEO:

BREVÍSIMA RELACIÓN DE LA DESTRUICIÓN DE LAS INDIAS 14.10.24

Brevísima relación de la destruición de las Indias: De la isla Española», de Fray Bartolomé de las Casas o Casaus. Blog Descontexto. En la isla Española, que fue la primera, como dejimos, donde entraron cristianos y comenzaron los grandes estragos y perdiciones destas gentes y que primero destruyeron y despoblaron, comenzando los cristianos a tomar las mujeres e hijos a los indios para servirse y para usar mal dellos y comerles sus comidas que de sus sudores y trabajos salían, no contentándose con lo que los indios les daban de su grado conforme a la facultad que cada uno tenía, que siempre es poca, porque no suelen tener más de lo que ordinariamente han menester y hacen con poco trabajo, y lo que basta para tres casas de a diez personas cada una para un mes, come un cristiano y destruye en un día, y otras muchas fuerzas y violencias y vejaciones que les hacían, comenzaron a entender los indios que aquellos hombres no debían de haber venido del cielo; y algunos escondían sus comidas, otros sus mujeres e hijos, otros huíanse a los montes por apartarse de gente de tan dura y terrible conversación. Los cristianos dábanles de bofetadas y de palos, hasta poner las manos en los señores de los pueblos; y llegó esto a tanta temeridad y desvergüenza que al mayor rey señor de toda la isla, un capitán cristiano le violó por fuerza su propia mujer.

De aquí comenzaron los indios a buscar maneras para echar los cristianos de sus tierras. Pusiéronse en armas, que son harto flacas y de poca ofensión y resistencia y menos defensa (por lo cual todas sus guerras son poco más que acá juegos de cañas y aún de niños). Los cristianos, con sus caballos y espadas y lanzas comienzan a hacer matanzas y crueldades extrañas en ellos. Entraban en los pueblos ni dejaban niños, ni viejos ni mujeres preñadas ni paridas que no desbarrigaban y hacían pedazos, como si dieran en unos corderos metidos en sus apriscos. Hacían apuestas sobre quién de una cuchillada abría el hombre por medio o le cortaba la cabeza de un piquete[1] o le descubría las entrañas. Tomaban las criaturas de las tetas de las madres por las piernas y daban de cabeza con ellas en las peñas. Otros daban con ellas en ríos por las espaldas riendo y burlando, y cayendo en el agua decían: «¿Bullís, cuerpo de tal?» [2] Otras criaturas metían a espada con las madres juntamente y todos cuantos delante de sí hallaban. Hacían unas horcas largas que juntasen casi los pies a la tierra, y de trece en trece, a honor y reverencia de nuestro Redentor y de los doce apóstoles, poniéndoles leña y fuego los quemaban vivos. Otros ataban o liaban todo el cuerpo de paja seca; pegándoles fuego así los quemaban. Otros, y todos los que querían tomar a vida, cortábanles ambas manos y dellas llevaban colgando, y decíanles: «Andad con cartas», conviene a saber: [3] «Llevá las nuevas a las gentes que estaban huidas por los montes».

Comúnmente mataban a los señores y nobles desta manera: que hacían unas parrillas de varas sobre horquetas y atábanlos en ellas y poníanles por debajo fuego manso, para que poco a poco, dando alaridos, en aquellos tormentos desesperados se les salían las ánimas. Una vez vide que teniendo en las parrillas quemándose cuatro o cinco principales señores (y aun pienso que había dos o tres pares de parrillas donde quemaban otros) y porque daban muy grandes gritos y daban pena al capitán o le impidían el sueño, mandó que los ahogasen, y el alguacil, que era peor que verdugo, que los quemaba (y sé cómo se llamaba y aun sus parientes conocí en Sevilla) no quiso ahogallos, antes les metió con sus manos palos en las bocas para que no sonasen, y atizóles el fuego hasta que se asaron de espacio como él quería.

Yo vide todas las cosas arriba dichas y muchas otras infinitas, y porque toda la gente que huir podía se encerraba en los montes y subía a las sierras huyendo de hombres tan inhumanos, tan sin piedad y tan feroces bestias, extirpadores y capitales enemigos del linaje humano, enseñaron y amaestraron lebreles, perros bravísimos que en viendo un indio lo hacían pedazos en un credo, y mejor arremetían a él y lo comían que si fuera un puerco. Estos perros hicieron grandes estragos y carnecerías. Y porque algunas veces, raras y pocas, mataban los indios algunos cristianos con justa razón y santa justicia, hicieron ley entre sí que por un cristiano que los indios matasen habían los cristianos de matar cien indios.

1552 - Edición de la Universidad de Alicante

[1] «de un piquete»: «de un tajo», aunque literalmente quiere decir «de un pinchazo».

[2] «¿bullís...?»: «¿os movéis?».

[3] «dellas...»: «'en algunos casos» no se las cortaban por completo, sino que las dejaban pendientes de la piel; «conviene a saber»: «es decir».

LES BICICLETES CLÀSSIQUES ENVAEIXEN LA CREU ALTA 14.10.24

Jornada rodona per a la Unió Ciclista de Sabadell amb la primera trobada de bicicletes clàssiques a la ciutat i al Vallès. Un dia de retrobaments i emocions que ha transportat en el temps els assistents. A més, entre els participants, alguns il·lustres del ciclisme estatal dels anys setanta i vuitanta com Manel Esparza, Ricard Zúñiga, Celestino Prieto, Salvador Gálvez o Bernardo Pino

De fet, l’entitat sabadellenca ho ha considerat com una reedició del Campionat d’Espanya de professionals que va organitzar l’any 1977. Durant tot el matí hi ha hagut una exposició de bicicletes clàssiques oberta al públic i a les 9:30 s’ha produït la sortida des de la plaça de la Creu Alta, punt neuràlgic de la trobada. Els inscrits han recorregut els 41,87 quilòmetres per les poblacions veïnes de Sentmenat, Caldes, Palau-Solità i Plegamans, Parc Agrari de Gallecs, Mollet del Vallès, Santa Perpètua de Mogoda i tornada a la nostra ciutat pel Polígon Can Roqueta, Torre Romeu, Cementiri municipal i pujada final a través de la Torre de l’Aigua, carrer de Vilarrubias i gir cap a l’avinguda Onze de setembre amunt.

Les imatges que ha deixat la trobada han estat peculiars. Entre les normes del circuit destacaven l’obligació d’anar en bicicletes anteriors al 1978 i vestit amb mallot de l’època. Això ha propiciat que els més nostàlgics hagin gaudit com mai en una oda al ciclisme antic.

Malauradament, no hi vaig poder participar, la meva bicicleta no és prou antiga, és de 1998.

A Sabadell, de sempre hi ha hagut molta afició a la bicicleta, amb botigues com Cicles Jové que resta oberta des de 1943. I segueix, aquí és on el pare em va comprar al 1954 la meva primera bicicleta gran, una BH verda amb parafangs i llum i tot.

El pare sempre em cantava aquesta cançó enfadosa sobre els ciclistes: 

"Una vegada un ciclista de pega,  en una corba va caure al mig del fang, i en el rulé, se li va fer un gros forat que ell es tapava amb un paper". 

I a mi em feia gràcia això del rulé, per no dir cul.

Ai senyor, són d'agrair actes com aquest d'ahir a la República independent de la Creu Alta, gràcies a ell, no haig de parlar de política. - Amb informació del Diari de Sabadell.

VERITATS INOPORTUNES 13.10.24

A vegades titllem algú de cínic i crec no estem encertats en l'expressió, sobretot si parlem de polítics. El cínic és aquell que diu les veritats inoportunes, les veritats que són sabudes per tothom, però que ningú s'atreveix a denunciar, instal·lats en un silenci còmplice. El cínic les esbomba fins i tot de manera insidiosa, denuncia fets o circumstàncies evidents que tothom sap, realitats acceptades, suportades, sense ser denunciades per ningú. Un cínic no és una persona sincera, que quedi clar, la sinceritat és una virtut i el cínic poc en té de virtuós, sap denunciar amb eufemismes, amb subtilitat, lluny de la directa indiscreció del sincer.

La gent  defuig al sincer i prefereix o es resigna davant del cínic, si és cert que oficialment elogiarà aquesta sinceritat, però no deixa de ser un acte d'hipocresia, a ningú li agraden les veritats inoportunes, prefereix les matisades del cínic. Fuster ho definia molt bé: El sincer diu les veritats inoportunes perquè són veritats, el cínic, només perquè són inoportunes, aquesta és la diferència. Potser ha de ser així, si tothom fos sincer podríem acabar molt malament, mentre que el cinisme és menys perjudicial i alhora més reconeixible. Si parlem de política, aquí no hi ha cinisme i menys encara sinceritat; només engany, desvergonyiment,  mentida, i molta demagògia.

A QUI CORRESPONGUI 13.10.24

Un polvorí de riscos entortolliga el món. Al ritme del rellotge, la vida cada dia mereix menys confiança. L’índole moral de la societat està en dubte. Que no és poc. Aquí, senyors, es mata i es mor de veritat. Al davant: un horitzó d’ombres. “Ya no puede ser el cuervo más negro que son las alas”, diu la soleá. Davant les pantalles presenciem la guerra, les guerres, com si el drama fos un videojoc. En la memòria: una cosa semblant va ocórrer amb la de l’Iraq. La guerra per internet. La sinistra bellesa de les bombes televisades amb l’asèpsia hipnòtica d’un piromusical. De nens ja ens van vacunar del verí atroç de la contesa amb aquelles Hazañas bélicas. Ingènues, això sí, com soldadets de plom, però

Quants morts, mutilats, desheretats i desplaçats faran falta perquè deixin de ser un número, una xifra, una estadística? Quanta devastació i misèria serà necessària perquè sortim del nostre autisme? Amb el benentès que, aquest fer-nos assaonar amb pell de tortuga, moltes vegades és un assumpte d’autoprotecció mental, un antidepressiu sense recepta, un amagar-se darrere d’un immens núvol de ceguesa. Com els nens que, tapant-se la cara, creuen que no els veiem. Un antídot per a la mala consciència. “Com que no ho veig, no existeix”. Orelles sordes i vista cega a les ombres que s’anuncien. Als voltors que planen damunt nostre. A diferència del que va cantar Lennon a Imagine , a l’home només cal donar-li una oportunitat per a la maldat, perquè es disposi a l’assassinat i al crim. I a organitzar la devastació de societats senceres. Genocidi?

Com que Déu o el dimoni no m’han fet possible tenir la facultat i la mínima intel·ligència per ser politòleg, analista ni estrateg de res, potser és per això que sento una profunda nàusea per la suposada neutralitat, per l’equidistància, pel sí-però..., per la desconnexió i abandonament de molts que no distingeixen la realitat del drama col·lectiu saturats com estem de catàstrofes en “rigorós directe”.

Si us plau, que no ens vinguin amb matisos i culpes repartides: estem davant la democratització del dolor i la mort, davant una matança indiscriminada organitzada per uns prehumans psicòpates assassins en sèrie, potser dirigits per interessos que ignorem. Revenedors d’ago­nies. Una contesa de fracassos humans en un món desajustat i confós. Una visió corrosiva de la humanitat, és cert, però les ombres dels cadàvers innocents haurien de pesar, dic jo, en moltes consciències –en tenen?–. Es creu que els conflictes es poden solucionar amb la pressió col·lectiva de la bona gent. Hi ha precedents. Però això, a qui correspongui.

LA PRIMAVERA DE 1936 12.10.24

Els catedràtics Fernando del Rey i Manuel Álvarez Tardío han escrit un llibre necessari, Fuego cruzado, sobre el que ha passat a Espanya durant la primavera de 1936, des del 16 de febrer (victòria electoral del Front Popular) fins al 17 de juliol (inici de la Guerra Civil). Alfredo Muñiz, redactor en cap de 'El Heraldo', pròxim a Esquerra Republicana, va escriure la tarda del 19 de febrer, en veure els milers de simpatitzants del Front Popular que es van fer fora al carrer després de rebre Azaña l'encàrrec de formar govern: “Aquella nit Espanya va viure el primer somni del seu triomf esquerrà. La revolució acabava de guanyar la primera batalla”. Però cinc mesos després tot havia canviat. Segons Muñiz: “Madrid pateix una espantosa crisi nerviosa” (…) sumit en un “col·lapse expectatiu”, en què tots es pregunten “què passarà”. Què havia passat?

Per a la dreta, la causa va ser la incapacitat dels governs republicans per preservar la seguretat i la vida dels ciutadans davant d'una situació de caos permanent, anarquia i violència. Per a l'esquerra, en una interpretació tan maniquea com la de la dreta, el determinant va ser la lluita contra el feixisme, en què una esquerra obrera heroica es va sacrificar per la democràcia burgesa, encara que només la veia com una etapa en el camí cap a la veritable democràcia obrera. I la versió que s'ha consolidat és la d'una conflictivitat, fruit d'una estratègia de tensió encoratjada per la dreta per desestabilitzar el govern del Front Popular i justificar un cop militar.

Davant aquesta simplificació i fins i tot maquillatge, els autors de Foc creuat han optat per l'estudi exhaustiu i rigorós de fonts primàries coetànies. El que es concreta en un apèndix – Els números de violència – en què s'inventarien 977 episodis de violència durant aquella primavera, amb 1.659 ferits i 484 morts.

La dreta va aprofitar la violència i desordre que el govern no va aconseguir controlar.

La primera conclusió és que es distorsiona la realitat en afirmar que la democràcia republicana era un sistema consolidat, sense més problemes que un grup d'enemics del règim, conspirant per destruir-la i revertir les reformes. Però, per contra, el que resulta de les fonts examinades és que, a la primavera de 1936, encara hi havia molts riscos que amenaçaven la consolidació de la democràcia republicana, començant perquè l'alternança al poder el febrer de 1936 va estar trufada de desordres , una massiva ocupació irregular del poder local per l'esquerra i un clar desbordament de l'autoritat a moltes zones del país. Dit això, la pregunta és: qui van ser els responsables?

Pel govern, la premsa socialista i comunista, la responsabilitat era només dels feixistes i, concretament, dels falangistes. A més, el govern va negar o disculpar la responsabilitat de l'esquerra obrera (socialistes i comunistes) en el desencadenament de la violència, tot i saber que era un fet cert. D'aquesta manera, el govern va afeblir l'autoritat dels seus governadors civils quan era més necessari afirmar-la, atès el comportament de molts dirigents locals de l'esquerra obrera i les arbitrarietats i abusos de no pocs alcaldes. La raó d'aquesta manera va ser que el sector majoritari del socialisme es va desplaçar cap a un espai radical i proper als comunistes, just quan era més necessari que es corresponsabilitzés de la gestió de la victòria a les urnes i que condemnés la violència vingués d'on vingués.

En suma, els governs de la primavera del 1936 es van emprar a fons contra els falangistes, mentre van permetre que alguns governadors deixessin fer els alcaldes del Front Popular quan aquests detenien els dirigents locals de la dreta.

La dreta va aprofitar el context de la primavera del 1936 per donar suport als seus plans colpistes, per la qual cosa li va venir de perles l'existència d'una violència i un desordre que el govern no va aconseguir controlar. La dreta no va haver d'inventar-ho perquè va existir, com ho prova aquesta investigació. Moralitat: Quan un partit axial abandona la centralitat, la democràcia entra en zona de risc. - Juan José López Burniol a la vanguardia.com.