QUI VIGILA EL VIGILANT?

El periodista Sam Biddle ha publicat aquests dies que el Comandament d’Operacions Especials Conjuntes (JSOC) del Departament de Defensa dels Estats Units ha reconegut estar interessat en poder crear perfils d’usuaris a xarxes socials que “semblin un individu reconeixible com a humà, però que no existeixi al món real”, i que “la solució hauria d’incloure imatges i vídeos de cares (...) que els algoritmes no puguin detectar com a virtuals”. El Pentàgon ja ha estat descobert altres vegades fent servir perfils falsos a les xarxes socials. 
El 2022, Meta i Twitter van eliminar una xarxa que feia servir comptes falsos operats per l’exèrcit nord-americà, i el 2024, Reuters va revelar una campanya del mateix JSOC que feia servir perfils falsos per a minar la confiança de la població en la vacuna xinesa contra la covid.
Els serveis d’intel·ligència nord-americans estan avisant de manera constant del greu risc que suposa per a la seguretat na­cio­nal que altres potències contaminin l’opinió pública mitjançant l’ús de perfils falsos, però ells mateixos fan servir aquesta mala pràctica de manera sistemàtica. Amb una ma ens adverteixen del risc de ser enganyats, mentre que amb l’altra miren d’enganyar-nos. De bojos, i una vergonya.
Passa el mateix a tot arreu. El setembre del 2019, Twitter va tancar a tot el món més de 10.000 comptes relacionats amb partits polítics. Més de 4.000 a la Xina relacionats amb l’esforç del Govern contra les protestes a Hong Kong; més de mil a Equador vinculats a interessos d’Alianza País; 300 en una operació de desinformació contra Qatar; més de 300 a Espanya al servei d’interessos del PP, i més de 100 a Catalunya associats a ERC.
El novembre del 2021, Twitter va tancar una xarxa de comptes operats per bots que havien emès 200.000 missatges de suport al PSOE i de càstig als seus rivals polítics. L’octubre del 2022, es va fer famós un compte fals sota el nom fictici de Joana Masdeu que va sacsejar l’entorn de Junts i que molta gent va atribuir a algú del propi partit afí a Laura Borràs. I aquests ­dies, el PP de Galícia denuncia un “entramat de manipulació” a les xarxes socials per atacar la Xunta i el president Alfonso Rueda.
Es parla molt de fins a quin punt internet, i les xarxes socials en concret, són un problema perquè contenen massa informació dubtosa, però es parla poc que aquest problema no l’està causant la ciutadania sinó precisament aquells que tenen l’encàrrec de tenir cura de l’espai públic. Des dels partits polítics fins a les forces i cossos de seguretat de l’Estat, sense oblidar alguns grans grups empresarials. Ja ho estem veient aquests dies amb la crisi interna d’ERC: ells s’ho tallen i ells s’ho cusen, però el resultat és que et pots refiar de ningú.
El diumenge 13, al programa Via Lliure de RAC1, Xavi Bundó va entrevistar Yuval Noah Harari, i l’historiador va reclamar que és urgent un estricte marc legal que prohibeixi crear falsos humans a l’entorn digital. Li va faltar dir que calen aquestes lleis perquè necessitem protegir-nos dels que haurien d’estar vigilant. - Genís Roca és especialista en estratègies digitals i noves tecnologies, col·laborador a mitjans líders. Expert en IA i transformació digital

AUSCHWITZ I L'ELECCIÓ DEL JUEU


Adorno va escriure el 1944: «Després del que va passar al camp d'Auschwitz cal ser un malvat per escriure un poema». Va repetir aquesta tesi amb tota la seva intensitat el 1961, negant-se a restar-li gens ni mica de la seva força. El més obvi és que no és impossible la grolleria dels turistes que es fan fotos a l'entrada d'Auschwitz com si estiguessin competint en un concurs de vulgaritat narcisista. Un milió de morts no és per ells més que el context de la seva selfie.  Per què hauria de ser impossible la poesia si és possible la vulgaritat?

Wittgenstein ha escrit que «del que no es pot parlar, millor callar-se». Però per què callar? ¿Potser davant la pobresa de la paraula no es pot saltar, mossegar, escopir, acariciar o udolar?. 

Adorno contesta en part aquesta pregunta el 1966: «El patiment perenne té tant dret a l'expressió com el martiritzat a udolar, per això potser ha estat fals que després d'Auschwitz ja no es pot escriure cap poema. Però no és falsa la qüestió menys cultural de si després d'Auschwitz es pot continuar vivint, sobretot de si ho puc fer qui casualment va escapar i qui normalment haurien d'haver matat». 

Paul Celan ho va intentar i va acabar llançant-se al riu Sena des del parisenc pont Mirabeau, el 1970. El seu suïcidi és l'últim gest del supervivent que no pot parlar ni romandre callat davant la normalitat de la vida quotidiana. Va intentar escriure poemes en què la bellesa del llenguatge no emmascarés la tragèdia. Va escriure, de fet, contra el llenguatge. Però sabem que a la pràctica de la deshumanització programada d'Auschwitz també hi va haver poesia. Entre els cadàvers, els munts de femta, les cendres humanes de les xemeneies i la programació sistemàtica de l'odi a un mateix, hi va haver els que van resistir afirmant-se amb orgull com a éssers provisionalment vius, i per això van buscar l'empara de la poesia. 

La pregunta de si és possible la poesia es pot respondre d'aquesta manera: 

Continua sent necessari negar tota possibilitat de victòria pòstuma a Hitler? Si creiem que sí, aleshores continua tenint sentit l'esforç de santificar la vida i de mantenir encesa la flama sagrada de la poesia. 

Abans de la pandèmia varen posar dutxes per als turistes al Memorial d'Auschwitz, del que no ha estat una bona idea malgrat les bones intencions que dels responsables del recinte. Diversos visitants jueus s'han sentit ofesos en entendre que s'assemblaven massa a les que utilitzaven els nazis. En realitat, estaven pensades per pal·liar la calor que pateixen els visitants en fer la cua per entrar. Va ser un grup de visitants israelians els que van posar el crit al cel perquè considera que es tractava d'una cosa "molt ofensiu". Tot i que algunes persones consideren que el memorial havia d'haver tingut més sensibilitat al respecte, els responsables no veuen cap connexió entre una cosa i l'altra i han penjat un comunicat a Facebook en el que neguen que es pugui fer cap comparació històrica entre les dutxes instal·lades a l'entrada del recinte i les utilitzades pels nazis per exterminar milions de jueus. No és la primera vegada que passa, sovint els jueus se l'agafen amb paper de fumar en el que els afecta a ells o al seu poble, i no diguis res, per què et titllaran de seguida d'antisemita, i, en canvi, tiren pel boc gros com a Palestina sense cap mena de mirament ni memòria del que ells varen patir, repetint la història a la inversa.  Deia Jabes: Déu és l'elecció del jueu i el jueu és l'elecció de Déu, i  no sé jo si un i altre varen escollir gaire bé". I parlant de fotos no massa encertades, aquesta d'uns soldats israelians d'ambdós gèneres fent-se un selfie, en seria una d'elles. - Amb informació de 'el café d'ocata' i la wikipedia.

L'ASSASSÍ

Sobtadament es va despertar sobresaltat, i es va adonar que no sabia qui era, ni que estava fent aquí, en una fàbrica de municions. No podia recordar el nom ni què havia estat fent. No podia recordar res.

La fàbrica era enorme, amb línies d'acoblament, i cintes transportadores, i amb el so de les parts que estaven sent acoblades.

Va prendre un dels revòlvers acabats d'una caixa on estaven sent, automàticament, empaquetats. Evidentment, havia estat operant a la màquina, però ara estava parada.

Recollia el revòlver com una cosa molt natural. Caminà lentament cap a l'altra banda de la fàbrica, al llarg de les rampes de vigilància. Allà hi havia un altre home empaquetant bales.

–Qui Sóc? –li va dir pausadament, indecís.

L'home va continuar treballant. No va aixecar la vista, feia la sensació que no l'havia sentit.

–Qui sóc? Qui sóc? – va cridar, i encara que tota la fàbrica va retrunyir amb el ressò dels seus salvatges crits, res no va canviar. Els homes van continuar treballant, sense aixecar la vista.

Va agitar el revòlver al costat del cap de l'home que empaquetava bales. El va colpejar, i l'empaquetador va caure, i amb la cara, va colpejar la caixa de bales que van caure a terra.

Ell en va recollir una. Era el calibre correcte. En va carregar diverses més.

Escolto el clic-click de petjades sobre ell, es va tornar i va veure un altre home caminant sobre una rampa de vigilància. «Qui sóc?» , li va cridar. Realment no esperava obtenir resposta.

Però l'home va mirar cap avall i va començar a córrer.

Va apuntar el revòlver cap amunt i va disparar dues vegades. L'home es va aturar, i va caure de genolls, però abans de caure va prémer un botó vermell a la paret.

Una sirena va començar a udolar, sorollosament i clarament.

«Assassí!, assassí!, assassí!» – van bramar els altaveus.

Els treballadors no van aixecar la vista. Van continuar treballant.

Va córrer, intentant allunyar-se de la sirena, de l'altaveu. Va veure una porta, i va córrer cap a ella.

La va obrir, i quatre homes uniformats van aparèixer. Li van disparar amb armes d'energia estranyes. Els raigs van passar pel seu costat.

Va disparar tres vegades més, i un dels homes uniformats va caure, la seva arma va ressonar en caure a terra.

Va córrer en una altra adreça, però més uniformats arribaven des de l'altra porta. Va mirar furiosament al voltant. Estaven arribant de tot arreu! Calia escapar!

Va grimpar, més i més alt, cap a la part superior. Però n'hi havia més. El tenien atrapat. Va disparar fins a buidar el carregador del revòlver.

S'hi van acostar, alguns des de dalt, altres des de baix. «Si us plau! No dispareu! ¡No s'adonen que només vull saber qui soc!»

Van disparar, i els raigs d'energia el van abatre. Tot es va tornar fosc…

Els van observar com tancaven la porta darrere seu, i llavors el camió es va allunyar. «Un es converteix en assassí de tant en tant», va dir el guarda.

«No ho entenc», va dir el segon, gratant-se el cap. «Mira aquest. Què era el que deia? Només vull saber qui soc. Això era”.

Semblava gairebé humà. Estic començant a pensar que estan fent aquests robots massa bé.»

Van observar el camió de reparació de robots desaparèixer pel revolt. 

L'ASSASSÍ, Un conte de Stephen King.

QUE PASSA AMB EL CONGO I ELS CONGUITOS?

Al bar del Parlament de Catalunya han decidit retirar un producte del seu catàleg per un motiu insòlit. Els polítics i la resta de persones que freqüenten aquest establiment ja no podran continuar consumint un article que, arran d'alguns comentaris que subratllaven la connotació racista del seu nom i imatge, deixarà d'estar molt aviat disponible.

Es tracta dels famosos 'Conguitos', unes bosses de boles de xocolata farcides de cacauet. Comercialitzat per la marca Lacasa des del 1961, aquest producte fa anys que genera debat per les il·lustracions que recobreixen el seu embolcall taronja: un petit personatge que emula de manera caricaturesca una persona originària del Congo i que, alhora, dóna nom a l'article. Cal destacar que al lloc web de la marca els productes ja es comercialitzen sense aquest distintiu. Si ens remuntem a anys enrere, també els anuncis de televisió de la marca evoquen la idea estereotípica del seu logotip a través de campanyes de publicitat ambientades en tribus del país africà.

I és que el que passa al Congo es queda al Congo. Ai senyor, li van treure la cigarreta a Lucky Luke, la Pipa a Monsieur Hulot, A Tintín al Congo l'han titllat de racista supremacista. I això que segons cantava Dodó Escolà, al Congo, al blanc que enxampen el fan mondongo, suposo que per carallot, no perquè sigui blanc o mengi conguitos. Ara, segons recull 'ElNacional.cat', aquesta polèmica ha arribat al Parlament. Els responsables del local neguen a aquest mitjà haver rebut directrius per suspendre la venda de 'Conguitos' i al·leguen que la decisió neix arran d'algun comentari escoltat a la barra del bar sobre el tema. L'explicació és poc convincent, hi ha d'haver algun il·luminat que ha decidit que s'han de retirar els Conguitos, encara que potser es podrien solucionar canviant el nom de Conguitos, pel de República democràtica dels Conguitos. La Creu de Sant Jordi ja, pel pare de la prohibició dels Conguitos. Això si que és una Grossen kollonaden.

HO HE VIST, POBLE D'ISRAEL

Costa de creure certes coses quan te les expliquen, acostumats com estem a les versions interessades de cada bàndol. Però aquí hi ha el relat d'algú que acaba de veure-ho amb els seus propis ulls, ho explicaba Beatriz Becerra l'agost de 2015. Més premonitori no pot ser l'article. Beatriz Becerra és Diputada al Parlament  Europeu por UPyD. 

"En la ciudad palestina de Hebrón, he visto a los colonos ocupadores judíos radical-boho-chic conduciendo amenazantes y campando a sus anchas por calles tomadas, desahuciadas de comercios y vecinos palestinos. He visto la historia manipulada y reescrita en carteles vergonzantes, que pretenden transformar los hechos y fechas ciertas manipulándolas al antojo de los reescribientes, los nombres de las calles cambiados, los soldados imberbes (casi tantos como colonos) vigilando fronteras interiores dentro de una ciudad que era próspera y pujante y gritando consignas para que no creamos lo que nos cuentan. 
He visto a una anciana enjaulada en su balcón de la calle-frontera para protegerse de las pedradas de los judíos ocupantes que agujerean cristales y paredes, he visto a palestinos a los que no se les permite entrar a su casa por la puerta principal y tienen que rodear toda la manzana y utilizar las traseras de los vecinos y saltar por los tejados. Los he visto con el pasaporte en la mano, cabizbajos, pidiendo permiso para transitar por su ciudad. He visto a ancianos cargando bolsas por cuestas tan empinadas que quitan el aliento, porque se les prohíbe utilizar las calles rectas y los accesos directos a sus domicilios. He visto accesos tapiados a parques maravillosos, puertas destrozadas y atrancadas de comercios desaparecidos, pintadas con insultos, vulneraciones de la propia legalidad israelí ensartadas una tras otra en esa misma calle.
He visto la espectacular extensión de asentamientos como el que domina la colina sobre el poblado beduino de Abu Nwar. Construido en apenas año y medio, sus fuentes y piscinas son el mayor insulto para los seiscientos beduinos a los que se les niega el suministro de agua potable, y sobre los que se cierne la amenaza de una evacuación inminente, tal y como ocurre en Susiya y tantos otros. Solo pequeñas construcciones bajo bandera europea les dan alguna esperanza de que la injusticia creciente cambie de signo algún día.

He visto los planes de ampliación de los asentamientos ilegales en West Betlehem, la devastación de los acuíferos naturales por el uso intensivo de agua para uso doméstico y comercial, los procesos de depuración sin resolver. He visto los terrenos antes fértiles y ahora sin agua que los palestinos ya no pueden trabajar... y que, precisamente por eso, por llevar tres años sin cultivar, les serán expropiados por el Gobierno israelí, acogido desde hace décadas a una antigua ley otomana. Esas tierras serán pronto adjudicadas precisamente a las asociaciones que gestionan los asentamientos ilegales próximos para su expansión, como es el caso.
De tal modo y manera que a la impunidad inicial de quien toma una tierra ajena al asalto, se une la fortificación y servicio de protección inmediata por el ejército israelí (y, por ende, de sus ciudadanos, que lo financian) para protegerlos de posibles ataques de los ocupados..., dándoles, de facto, legitimidad y carta de naturaleza, y validando su razón de existir. Para luego, además, propiciar su expansión a través de las referidas expropiaciones y asignaciones de tierras no cultivadas. Por no hablar de la exención de impuestos a los productos de las colonias, y la mayor de las facilidades en la provisión de servicios y suministros, que incluyen las infraestructuras de conexión entre la red de asentamientos ilegales. Esto convierte los Territorios Palestinos en Territorios Ocupados agujereados, aislados entre los nódulos de comunicaciones de los colonos, a las que los palestinos tienen prohibido el acceso, y cuya implantación desintegra cualquier posibilidad de interacción comercial propia.
No hay asomo de casualidad en la dinámica de ocupación vía asentamientos, sino una meticulosa planificación en tiempo, forma, ubicación, modo y consecuencias irradiadas, que solo se aprecia en su integridad cuando accedes a una visión lo suficientemente gráfica del proceso: la ocupación por colonos de la franja que va de Jerusalén Este a Jericó partirá en dos sin remedio a Cisjordania. El carácter atribuido a los repartos de zonas A, B y C se ha convertido en irrelevante. Las comunicaciones de las colonias suponen ya una amplísima red nodal que asfixia como una tela de araña las transacciones palestinas. Y la variable, mordiente construcción de muros, no solo en el recorrido de la frontera oficial o Green Line, sino con muros interiores que van convirtiendo la zona en un laberinto de fortificaciones y fronteras bendecidas por las autoridades israelíes, no hace sino sentenciar el proceso. He visto, en definitiva, y les aseguro que no dejo de pensar en el porqué y para qué, un plan sistemático para acabar con cualquier posibilidad de un Estado palestino y, por ende, de llegar a una solución de dos Estados.
¿Es posible que el Estado democrático de Israel, el defensor desde Oslo de la solución de dos Estados para dos pueblos como única opción de convivencia pacífica duradera, esté actuando calculadamente para acabar con ella?
Los asentamientos de los colonos judíos en territorios palestinos son ilegales de acuerdo al derecho internacional y según innumerables declaraciones de organismos internacionales, la más reciente del secretario general de Naciones Unidas. Ban Ki-Moon acaba de criticar duramente al Gobierno israelí por "la impunidad" de la que gozan los colonos cuando atacan a los palestinos. "Es necesario que esto se termine", ha afirmado. Y si estos colonos, ciudadanos israelíes, deben ser por tanto y a todos los efectos perseguidos y castigados por un Estado de Derecho como el israelí, un país democrático que respeta y acepta las normas internacionales..., ¿Cómo pueden justamente aparecer como instrumento y protagonistas de su plan?. Pero lo cierto y verdad, la tozuda realidad, es que hay más de medio millón de colonos en los asentamientos ilegales de Jerusalén Este y Cisjordania. El sesenta por ciento de sus ingresos provienen del Estado. Tienen casa subvencionada y servicios públicos preferentes, además de la protección militar del ejército israelí. Los productos de las colonias no pagan impuestos. Y estos ocupantes ilegales de tierras y recursos palestinos no solamente ven desplegado de forma inmediata un círculo de seguridad militar alrededor del levantamiento de sus colonias, sino que, a partir de ese momento, hacen un uso privativo y preferencial de los recursos naturales de la zona y se autoerigen en fuerza de ocupación cuya misión (ideológica, nacionalista, religiosa) es bendecida por privilegios en lugar de castigada por su ilegalidad ab initio. Propician el acoso, amedrentamiento y, en último término, expulsión de los habitantes de sus propias tierras... que, como he explicado antes, les acaba siendo ¡legalmente! expropiada por el Estado israelí y revertida a los ocupantes ilegales.
Hay otro aspecto que considero fundamental destacar: el futuro de Israel, por una mera cuestión demográfica, bien puede estar en manos de los ultraortodoxos. Con una media de entre seis y siete hijos por familia, su crecimiento es formidable: un 5% al año, frente a apenas un 1,8% a nivel nacional. A este ritmo, supondrán un 20% de la población de Israel dentro de 15 años, un 40% para 2059... Teniendo en cuenta que solo un 20% de los habitantes de Israel son árabes, poco más se puede decir.
Y un último apunte: se calcula que aproximadamente tres cuartas partes de los colonos son ultraortodoxos. Esto significa, por un lado, que suman a las de los colonos otras ventajas estatales: seis de cada diez no trabajan y se dedican solo a estudiar la Torá, por lo que el Estado les otorga una pensión de unos quinientos euros al mes, acumulables a las ayudas por hijos y a las becas especiales para estudiar en escuelas talmúdicas (otros cuatrocientos euros). Están eximidos de hacer el servicio militar. Por otro, tiñen de radicalismo y agresividad su presencia ocupante, pues se han ido constituyendo en algo parecido a un grupo étnico, con sus propios códigos de comunicación, conducta y hábitos. Ellos, los jaredíes, "los que tiemblan ante Dios", han crecido en la dependencia del Estado, ajenos y desconocedores del mundo exterior. Se autodenominan yidn, es decir "judíos", los verdaderos judíos, los custodios de la fe, salvaguardas últimos de la ortodoxia. El integrismo subvencionado en estado puro.
¿Es posible que el Gobierno israelí no se haya dado cuenta de esta compleja pero inapelable obviedad? Sinceramente, no lo creo. La altura y calidad de su extraordinaria inteligencia no deja margen a la duda. Entonces, ¿por qué la ausencia de reacción? ¿Por qué ese fatalismo paralizante?
Coincido plenamente con David Grossman en su reciente análisis: es imperativo que la autoridad israelí tome conciencia plena de que la deriva ocupadora y la falta de diálogo con los palestinos pueden llevar al fin de Israel como Estado democrático para los judíos. Debe tomar medidas inmediatas para afrontar la perversa fuerza creciente del integrismo nacionalista y religioso, para el que no existen límites legales, morales ni de sentido común, porque ha ido cobrando una devastadora fuerza en su seno, alimentado por sus propias arcas y afán defensivo. Porque, tras cincuenta años de ocupación, la conciencia de pueblo conquistador ha derivado en la consideración de que el sometimiento de los débiles implica que estos son inferiores a los conquistadores y, por tanto, odiarlos es razón suficiente para legitimar su deseo de eliminarlos, expulsarlos, exterminarlos en última instancia.
La peligrosa tela de araña de los asentamientos ilegales y el insaciable afán fundamentalista de los ultraortodoxos no tiene otro final posible que la sofocación de la legitimidad democrática de Israel como Estado. No cabe, por tanto, otra opción para la supervivencia de un Estado de Israel democrático y garante del derecho internacional y los derechos humanos en el que en el futuro quieran vivir sus hijos que detenerlo y afrontarlo con la misma determinación con la que ha afrontado históricamente el terrorismo." - Artícle publicat al HUFFINGTON POST.

IDIOTES PLENS D'IRA I FURIA

Miguel Tellado, el portaveu parlamentari del PP, es va enfilar a esRadio, quan li van preguntar per l'escassa viabilitat de la querella presentada contra el PSOE per suposat finançament il·legal, a partir d'una retallada de premsa. Ho va justificar fent referència a la proclama de l'expresident José María Aznar que “qui pugui fer que faci”.  La declaració de Tallada era tan crua que va depassar el llistó de la correcció política quan va dir: “La nostra obligació en aquests moments és fer fora Sánchez del Govern com més aviat millor i ho farem amb tots els mitjans al nostre abast. I si els mitjans són judicials, també ho farem. Creiem que Sánchez és una amenaça per a la democràcia i la nostra obligació és fer-lo fora al més aviat possible”. Poc després, la Fiscalia Anticorrupció, que investiga el cas Koldo, va rebutjar la querella del PP contra el PSOE pel suposat finançament il·legal. L'assumpte és ara a la taula del jutge de l'Audiència Nacional Santiago Pedraz que haurà de resoldre si prospera o no. Les manifestacions del portaveu popular són tan sinceres que incomoden. Potser val tot en política? Tellado és el flagell del PP, el fuet contra el PSOE. Alberto Núñez Feijóo va portar al ferrolà de Galícia i l'execrable homenet en la batussa madrilenya se sent com peix a l'aigua.

Els populars descarten la moció de censura perquè són conscients que avui la perdrien. Però han aconseguit desplaçar el focus del cas Koldo a Ferraz, amb el relat de les borses de diners que ningú no s'atribueix. Els conservadors lluiten agosaradament perquè el cas Koldo es converteixi en el cas Sánchez, a costa del que sigui, i per això posaran “tots els mitjans al seu abast”. Però no tot és lícit, tot i que la presumpció d'innocència fa temps que en aquest país val el mateix que un dècim no premiat de loteria. I això és un maltractament a la democràcia. 

De fet, el dia que el PP va començar a judicialitzar la política li va clavar una estocada mortal a la democràcia espanyola, però això els és igual a un grup d'idiotes que expliquen la història plens d'ira i fúria, i no precisament shakespeariana, més aviat Berlanguiana.


BLOCS
DIGITALS
COMENTARIS
-