* last
* last
Adorno va escriure el 1944: «Després del que va passar al camp d'Auschwitz cal ser un malvat per escriure un poema». Va repetir aquesta tesi amb tota la seva intensitat el 1961, negant-se a restar-li gens ni mica de la seva força. El més obvi és que no és impossible la grolleria dels turistes que es fan fotos a l'entrada d'Auschwitz com si estiguessin competint en un concurs de vulgaritat narcisista. Un milió de morts no és per ells més que el context de la seva selfie. Per què hauria de ser impossible la poesia si és possible la vulgaritat?
Wittgenstein ha escrit que «del que no es pot parlar, millor callar-se». Però per què callar? ¿Potser davant la pobresa de la paraula no es pot saltar, mossegar, escopir, acariciar o udolar?.
Adorno contesta en part aquesta pregunta el 1966: «El patiment perenne té tant dret a l'expressió com el martiritzat a udolar, per això potser ha estat fals que després d'Auschwitz ja no es pot escriure cap poema. Però no és falsa la qüestió menys cultural de si després d'Auschwitz es pot continuar vivint, sobretot de si ho puc fer qui casualment va escapar i qui normalment haurien d'haver matat».
Paul Celan ho va intentar i va acabar llançant-se al riu Sena des del parisenc pont Mirabeau, el 1970. El seu suïcidi és l'últim gest del supervivent que no pot parlar ni romandre callat davant la normalitat de la vida quotidiana. Va intentar escriure poemes en què la bellesa del llenguatge no emmascarés la tragèdia. Va escriure, de fet, contra el llenguatge. Però sabem que a la pràctica de la deshumanització programada d'Auschwitz també hi va haver poesia. Entre els cadàvers, els munts de femta, les cendres humanes de les xemeneies i la programació sistemàtica de l'odi a un mateix, hi va haver els que van resistir afirmant-se amb orgull com a éssers provisionalment vius, i per això van buscar l'empara de la poesia.
La pregunta de si és possible la poesia es pot respondre d'aquesta manera:
Continua sent necessari negar tota possibilitat de victòria pòstuma a Hitler? Si creiem que sí, aleshores continua tenint sentit l'esforç de santificar la vida i de mantenir encesa la flama sagrada de la poesia.
Abans de la pandèmia varen posar dutxes per als turistes al Memorial d'Auschwitz, del que no ha estat una bona idea malgrat les bones intencions que dels responsables del recinte. Diversos visitants jueus s'han sentit ofesos en entendre que s'assemblaven massa a les que utilitzaven els nazis. En realitat, estaven pensades per pal·liar la calor que pateixen els visitants en fer la cua per entrar. Va ser un grup de visitants israelians els que van posar el crit al cel perquè considera que es tractava d'una cosa "molt ofensiu". Tot i que algunes persones consideren que el memorial havia d'haver tingut més sensibilitat al respecte, els responsables no veuen cap connexió entre una cosa i l'altra i han penjat un comunicat a Facebook en el que neguen que es pugui fer cap comparació històrica entre les dutxes instal·lades a l'entrada del recinte i les utilitzades pels nazis per exterminar milions de jueus. No és la primera vegada que passa, sovint els jueus se l'agafen amb paper de fumar en el que els afecta a ells o al seu poble, i no diguis res, per què et titllaran de seguida d'antisemita, i, en canvi, tiren pel boc gros com a Palestina sense cap mena de mirament ni memòria del que ells varen patir, repetint la història a la inversa. Deia Jabes: Déu és l'elecció del jueu i el jueu és l'elecció de Déu, i no sé jo si un i altre varen escollir gaire bé". I parlant de fotos no massa encertades, aquesta d'uns soldats israelians d'ambdós gèneres fent-se un selfie, en seria una d'elles. - Amb informació de 'el café d'ocata' i la wikipedia.
* last
Sobtadament es va despertar sobresaltat, i es va adonar que no sabia qui era, ni que estava fent aquí, en una fàbrica de municions. No podia recordar el nom ni què havia estat fent. No podia recordar res.
La fàbrica era enorme, amb línies d'acoblament, i cintes transportadores, i amb el so de les parts que estaven sent acoblades.
Va prendre un dels revòlvers acabats d'una caixa on estaven sent, automàticament, empaquetats. Evidentment, havia estat operant a la màquina, però ara estava parada.
Recollia el revòlver com una cosa molt natural. Caminà lentament cap a l'altra banda de la fàbrica, al llarg de les rampes de vigilància. Allà hi havia un altre home empaquetant bales.
–Qui Sóc? –li va dir pausadament, indecís.
L'home va continuar treballant. No va aixecar la vista, feia la sensació que no l'havia sentit.
–Qui sóc? Qui sóc? – va cridar, i encara que tota la fàbrica va retrunyir amb el ressò dels seus salvatges crits, res no va canviar. Els homes van continuar treballant, sense aixecar la vista.
Va agitar el revòlver al costat del cap de l'home que empaquetava bales. El va colpejar, i l'empaquetador va caure, i amb la cara, va colpejar la caixa de bales que van caure a terra.
Ell en va recollir una. Era el calibre correcte. En va carregar diverses més.
Escolto el clic-click de petjades sobre ell, es va tornar i va veure un altre home caminant sobre una rampa de vigilància. «Qui sóc?» , li va cridar. Realment no esperava obtenir resposta.
Però l'home va mirar cap avall i va començar a córrer.
Va apuntar el revòlver cap amunt i va disparar dues vegades. L'home es va aturar, i va caure de genolls, però abans de caure va prémer un botó vermell a la paret.
Una sirena va començar a udolar, sorollosament i clarament.
«Assassí!, assassí!, assassí!» – van bramar els altaveus.
Els treballadors no van aixecar la vista. Van continuar treballant.
Va córrer, intentant allunyar-se de la sirena, de l'altaveu. Va veure una porta, i va córrer cap a ella.
La va obrir, i quatre homes uniformats van aparèixer. Li van disparar amb armes d'energia estranyes. Els raigs van passar pel seu costat.
Va disparar tres vegades més, i un dels homes uniformats va caure, la seva arma va ressonar en caure a terra.
Va córrer en una altra adreça, però més uniformats arribaven des de l'altra porta. Va mirar furiosament al voltant. Estaven arribant de tot arreu! Calia escapar!
Va grimpar, més i més alt, cap a la part superior. Però n'hi havia més. El tenien atrapat. Va disparar fins a buidar el carregador del revòlver.
S'hi van acostar, alguns des de dalt, altres des de baix. «Si us plau! No dispareu! ¡No s'adonen que només vull saber qui soc!»
Van disparar, i els raigs d'energia el van abatre. Tot es va tornar fosc…
Els van observar com tancaven la porta darrere seu, i llavors el camió es va allunyar. «Un es converteix en assassí de tant en tant», va dir el guarda.
«No ho entenc», va dir el segon, gratant-se el cap. «Mira aquest. Què era el que deia? Només vull saber qui soc. Això era”.
Semblava gairebé humà. Estic començant a pensar que estan fent aquests robots massa bé.»
Van observar el camió de reparació de robots desaparèixer pel revolt.
L'ASSASSÍ, Un conte de Stephen King.* last
Es tracta dels famosos 'Conguitos', unes bosses de boles de xocolata farcides de cacauet. Comercialitzat per la marca Lacasa des del 1961, aquest producte fa anys que genera debat per les il·lustracions que recobreixen el seu embolcall taronja: un petit personatge que emula de manera caricaturesca una persona originària del Congo i que, alhora, dóna nom a l'article. Cal destacar que al lloc web de la marca els productes ja es comercialitzen sense aquest distintiu. Si ens remuntem a anys enrere, també els anuncis de televisió de la marca evoquen la idea estereotípica del seu logotip a través de campanyes de publicitat ambientades en tribus del país africà.
I és que el que passa al Congo es queda al Congo. Ai senyor, li van treure la cigarreta a Lucky Luke, la Pipa a Monsieur Hulot, A Tintín al Congo l'han titllat de racista supremacista. I això que segons cantava Dodó Escolà, al Congo, al blanc que enxampen el fan mondongo, suposo que per carallot, no perquè sigui blanc o mengi conguitos. Ara, segons recull 'ElNacional.cat', aquesta polèmica ha arribat al Parlament. Els responsables del local neguen a aquest mitjà haver rebut directrius per suspendre la venda de 'Conguitos' i al·leguen que la decisió neix arran d'algun comentari escoltat a la barra del bar sobre el tema. L'explicació és poc convincent, hi ha d'haver algun il·luminat que ha decidit que s'han de retirar els Conguitos, encara que potser es podrien solucionar canviant el nom de Conguitos, pel de República democràtica dels Conguitos. La Creu de Sant Jordi ja, pel pare de la prohibició dels Conguitos. Això si que és una Grossen kollonaden.
* last
Miguel Tellado, el portaveu parlamentari del PP, es va enfilar a esRadio, quan li van preguntar per l'escassa viabilitat de la querella presentada contra el PSOE per suposat finançament il·legal, a partir d'una retallada de premsa. Ho va justificar fent referència a la proclama de l'expresident José María Aznar que “qui pugui fer que faci”. La declaració de Tallada era tan crua que va depassar el llistó de la correcció política quan va dir: “La nostra obligació en aquests moments és fer fora Sánchez del Govern com més aviat millor i ho farem amb tots els mitjans al nostre abast. I si els mitjans són judicials, també ho farem. Creiem que Sánchez és una amenaça per a la democràcia i la nostra obligació és fer-lo fora al més aviat possible”. Poc després, la Fiscalia Anticorrupció, que investiga el cas Koldo, va rebutjar la querella del PP contra el PSOE pel suposat finançament il·legal. L'assumpte és ara a la taula del jutge de l'Audiència Nacional Santiago Pedraz que haurà de resoldre si prospera o no. Les manifestacions del portaveu popular són tan sinceres que incomoden. Potser val tot en política? Tellado és el flagell del PP, el fuet contra el PSOE. Alberto Núñez Feijóo va portar al ferrolà de Galícia i l'execrable homenet en la batussa madrilenya se sent com peix a l'aigua.
Els populars descarten la moció de censura perquè són conscients que avui la perdrien. Però han aconseguit desplaçar el focus del cas Koldo a Ferraz, amb el relat de les borses de diners que ningú no s'atribueix. Els conservadors lluiten agosaradament perquè el cas Koldo es converteixi en el cas Sánchez, a costa del que sigui, i per això posaran “tots els mitjans al seu abast”. Però no tot és lícit, tot i que la presumpció d'innocència fa temps que en aquest país val el mateix que un dècim no premiat de loteria. I això és un maltractament a la democràcia.
De fet, el dia que el PP va començar a judicialitzar la política li va clavar una estocada mortal a la democràcia espanyola, però això els és igual a un grup d'idiotes que expliquen la història plens d'ira i fúria, i no precisament shakespeariana, més aviat Berlanguiana.
* last