SOLITUD, FIDEL COMPANYA 22.11.24

Algún día en cualquier parte, en cualquier lugar indefectiblemente te encontrarás a ti mismo, y ésa, sólo ésa, puede ser la más feliz o la más amarga de tus horas - Pablo Neruda

La meva vella obsessió: trencar amb tot, retirar-me a una cova ... Ai! Si no temés tant el fred, sé que ajuntaria prou coratge per abandonar-ho tot ... Aquesta debilitat m'aplatana i m'empeny a tots els compromisos... deia Cioran, i a propòsit d'ell és del que vull parlar: de la solitud, de la que tant n'abomina en general la gent i que a mi m'agrada, és més, com Cioran l'anhelo, potser perquè no acabo d'entendre'm amb els altres homínids en general, fins i tot els més propers, o per què durant molts anys de viatge per tot Espanya estic acostumat a estar sol, o relativament sol. Dic relativament, i m'explicaré... de dia mentre la Nuri va amunt i avall traient una pols inexistent al pis o fregant un terra net, jo estic al meu cubicle, amb l'ordinador i la meva música - sol -, falsament sol, car un simple crit, un senyal, fa que desaparegui la meva solitud, que recupero educadament instants després, i és aquesta una solitud a la inversa: podríem dir que és una solitud acompanyada, on cadascú és a casa seva sense barrejar-se. Sempre a punt d'escoltar o comunicar-se. És possible que m'agradi la solitud perquè m'atabalen les masses, si em voleu posar nerviós, deixeu-me al bell mig d'un gran centre comercial curull de gent, tinc comprovat - prou ho sap la Nuri quan anem al Baricentro - que soc incapaç d'aguantar més de 25/30 minuts sense que em sobrevingui un atac d'histèria relativa, o sia, que soc capaç més o menys de controlar-me, però em costa. El més important de la soledat, és que et dona molt de temps, molt de temps per pensar, per raonar, per escriure, per rumiar o simplement per a un 'laissez faire' indolent a la manera del poema de Vita Beata de Gil de Biedma. Reivindico la soledat com a defensa de la intrusió dels altres en la vida d'un, una intrusió que en la majoria dels casos, més que alleujar, molesta. Ho deia en un vell poema...  

Solitud, fidel companya

amiga fa molt de temps

no et facis l'estranya,

saps que em tens.

EL CRETINISME POLÍTIC 22.11.24

Als articles d'opinió de la premsa comença a aparèixer cada cop més l'expressió cretinisme polític, possiblement perquè resulta evident que els cretins estan prenent el poder a la Terra davant de l'alegria general. Aquests personatges desmesurats, falsos i grossers, no necessiten utilitzar la força, sinó que aconsegueixen que molts ciutadans els votin, fins i tot si els insulten o maltracten. O potser per això. L'estultícia ha deixat de ser un recurs puntual del polític per sortir d'una situació atzarosa, per convertir-se en una imatge de marca, que la gent és capaç de reconèixer. Un dels articles més interessants sobre aquest assumpte l'ha publicat el professor Ignacio Sánchez-Cuenca a El País, on ressaltava que la raó principal de l'èxit del cretinisme era la crisi de legitimitat que travessen els partits i els mitjans. Però no és menys cert que els influenciadors i les xarxes socials, que en gran part els han substituït, potser són més divertits, però sobretot són menys fiables. Entenc que agradin més perquè fan pensar menys o generen l'odi que excita més que la tolerància. Així, aconsegueixen reduir de la vida la presència de les organitzacions tradicionals i dels mitjans clàssics, deixant el camp lliure per al cretinisme polític. El que és autèntic és l'insult i la veritat alternativa davant l'establishment avorrit i conservador. L'estultícia ha deixat de ser un recurs per convertir-se en un segell personal, escriu Màrius Carol a la vanguardia. Pel planeta transiten cada cop més personatges l'atractiu dels quals és la seva incontinència verbal i, sovint, factual. Donald Trump millorava a les enquestes com més atrabiliari era el seu comportament. I aquí està formant govern amb un antivacunes a Sanitat, un terraplanista a Energia, un locutor al Pentàgon o un abusador sexual com a fiscal general. El cretinisme ha arribat al poder al país més poderós del món entre aplaudiments. En conèixer la seva rotunda victòria, vaig recordar Un final made in Hollywood, de Woody Allen, on el director d'una pel·lícula té una ceguesa sobtada i roda les escenes sense veure què filma, cosa que constitueix un èxit de crítica. Com diu la seva productora: “I què estàs cec, però tu no has vist les pel·lícules que es fan ara?”. Doncs com la política que veurem a Washington davant de la ceguesa general. I un avís de què ens espera a Europa, que ja s'està començant a mostrar en alguns països, diguin-li cretinisme, diguin-li idiocràcia.

7291, VAN MORIR DE MANERA INDIGNA 21.11.24

Imaginem 50.000 persones a qui per la seva condició vital no se'ls permet acudir a un centre hospitalari. No és un costum malvat. És una decisió meditada per qui té el poder per ordenar aquesta segregació. Amb aquest argument arrenca una pel·lícula que s'acaba d'estrenar. És clar, la cinta té més ingredients. Davant la impossibilitat de tenir una atenció sanitària adequada, 7.291 persones moren en pocs dies. En la majoria dels casos moren en aïllament, sense la companyia dels fills o familiars. Aquesta història dona per a una pel·lícula, però aquesta vegada l'argument no està inventat, ni escrit per creadors de ficció. Els personatges de la pel·lícula no són actors i les víctimes mortals no són figurants, són morts reals als que no es veu.

La pel·lícula que descric no està basada en fets reals, és senzillament autèntica, verídica, és tan veritat com la mateixa mort. Es titula (a hores d'ara ja ho saben) 7291, el nombre de persones que van ser deixades morir a les residències de la Comunitat de Madrid entre els mesos de març i abril de 2020, durant el període més greu de la pandèmia de covid. El film es va estrenar el 13 de novembre passat a Madrid, al cinema Verdi, després d'haver estat presentat tres dies abans a la 28a edició del Festival Cineuropa dedicat al gènere documental, que se celebra a Santiago de Compostel·la durant aquest mes. Des d'aleshores es projecta en sessions especials en cinemes de petit aforament de la Comunitat de Madrid, Barcelona i Lleida mancant altres llocs on programar-la.

No és un documental utilitzat. A diferència d'altres històries, la cinta no sembla que busqui com a primer objectiu tocar les fibres sensibles de qui ho veu. Com l'autor, Juanjo Castro, va assenyalar el dia de l'estrena, el que pretén és comptar els fets amb dades i testimonis, que el fil argumental sigui pas a pas el que va passar. La valoració l'ha de fer l'espectador.

Els seus recursos principals són les successives declaracions dels responsables de les residències, els seus treballadors, els familiars dels morts o els responsables mèdics. No hi ha veu en off. Només cal escoltar el que van dir ells en els dos únics àmbits en què s'ha investigat el que ha passat:

Primer, a la Comissió constituïda a l'Assemblea de Madrid el juliol de 2020 fins que Ayuso va aconseguir carregar-se-la. Va convocar eleccions i va impedir-ne la continuïtat per evitar que se sabés de manera oficial com es va cometre i per ordre de qui l'acte més inhumà i cruel de les comeses durant la pandèmia. El segon escenari de recerca va ser la Comissió ciutadana per la veritat a les residències, presidida pel jurista José Antonio Martín Pallín, que entre l'abril del 2023 i el març d'aquest any va escoltar els familiars dels afectats i els treballadors dels centres.

En plànols curts intercalats amb imatges dels passadissos de les residències, desenes de persones, familiars i treballadores descriuen el que van veure i van viure els dies de l'horror. Com a contrapunt, les justificacions contradictòries d'algunes autoritats sanitàries que es van prestar a executar el pla sinistre. Queda palès que les autoritats de la Comunitat de Madrid, amb la presidenta Isabel Díaz Ayuso al capdavant, decideixen des del moment que es decreta l'estat d'alarma pel Covid, discriminar les persones que viuen en residències de gent gran i impedir que siguin traslladades i ateses a centres hospitalaris. És el macabre protocol que s'inventen per no saturar la xarxa sanitària madrilenya pública. Els hospitals privats, en canvi, van estar al marge d'això. Allí no hi havia saturació i qui disposés d'una assegurança privada va poder ser traslladada a una clínica “de pagament”. En aquell moment, tots els centres hospitalaris públics i privats depenien d'un comandament únic que va fer desistiment del deure d'atendre totes les persones sense discriminar per la seva edat o lloc de residència. Hi va haver almenys quatre reformes del protocol i cadascuna va ampliar el col·lectiu de residents que no podien acudir a un hospital públic.

El director del documental va comptar a més amb altres testimonis. El de dos periodistes que van seguir el cas i especialment el del conseller de Polítiques Socials de la Comunitat madrilenya el 2020, Alberto Reyero. Aquest es va negar a acceptar la “selecció de l'espècie”, acordada per Ayuso i la seva gent i va ser marginat al Govern de la Comunitat. "Per fer el documental vaig comptar amb l'avantatge d'haver conegut amb detall el que va passar per boca de qui va estar dins de la trama", diu Juanjo Castro, director del film. Assegura que se li va acudir posar-s'hi després de llegir el llibre de Reyero, Morirán de manera indigna.

L'autor va produir el film sense finançament de ningú, sense cap subvenció i sense recórrer al crowdfunding. Als familiars dels morts els va conèixer més tard. Agrupats a la Marea de Residències, aquest col·lectiu va recolzar el documental com a mitjà per seguir exigint que es reconegui públicament l'atrocitat que van cometre les autoritats sanitàries de Madrid amb els seus pares o familiars i per aconseguir que es depurin responsabilitats. La justícia, davant la qual es van presentar diverses querelles i denúncies, ha donat en gairebé tots els casos carpetada al cas, adduint maliciosament que no es pot provar que hi hagi relació causa efecte entre la decisió de no traslladar cap als hospitals i la posterior mort. Per arribar a aquesta conclusió es desconeix quines indagacions han fet. La veritat és que se'ls va discriminar per estar allotjats en residències. Però el comportament inhumà i indigne també s'estén a les altres autoritats. Gairebé cap ha treballat per tornar-los la dignitat.

El documental, de dues hores de durada, és una pel·lícula completament autora. Juanjo Castro, amb llarga experiència professional en realització de sèries i documentals, n'és el director, productor i distribuïdor. Ha posat els diners, l'ha realitzat i s'ha ocupat de la distribució, ja que no trobava qui ho fes al sector audiovisual. Era una cosa compromesa per a qui s'hi dediqui professionalment. Ell espera que es pugui veure també a la plataforma Filmin i vol aconseguir que es difongui a Netflix ia Movistar. Emilio de la Peña, per a ctxt.es

CONSEQÜENCIES DE L'HUMANISME TECNOLÒGIC 21.11.24

"L'humanisme tecnològic és un corrent de pensament que cerca integrar els avenços tecnològics amb els valors humanistes, enfocant-se en el benestar i desenvolupament integral de la humanitat. En un món on la tecnologia avança a passos de gegant, és crucial analitzar com aquest enfocament pot modelar el nostre futur i quines conseqüències pot tenir a la nostra societat.

1. L'impacte en l'ocupació i l'economia

Una de les conseqüències més evidents de l'humanisme tecnològic és el seu impacte a l'ocupació i l'economia. L'automatització i la intel·ligència artificial tenen el potencial de transformar nombrosos sectors, reduint la necessitat de feines repetitives i perilloses. Això no obstant, això també planteja reptes significatius, com la necessitat de reinventar sistemes educatius i de formació per preparar les persones per a noves oportunitats laborals en l'economia digital.

2. Ètica i Responsabilitat

L'humanisme tecnològic exigeix ​​una reflexió ètica sobre l'ús i el desenvolupament de la tecnologia. La implementació de tecnologies avançades com la IA i la biotecnologia ha d'estar guiada per principis que respectin la dignitat humana i promoguin el bé comú. Això implica establir marcs reguladors que assegurin la transparència, la responsabilitat i l'equitat en el seu ús, evitant abusos i males pràctiques.

3. Desenvolupament Personal i Social

L'humanisme tecnològic també té el potencial per millorar el desenvolupament personal i social. Les tecnologies educatives poden democratitzar l'accés al coneixement i les plataformes digitals poden fomentar la participació ciutadana i l'activisme social. Això no obstant, és crucial abordar el desafiament de la desigualtat digital per garantir que aquests beneficis arribin a totes les persones, independentment de la seva ubicació geogràfica o nivell socioeconòmic.

4. Salut i Benestar

En l'àmbit de la salut, l'humanisme tecnològic pot revolucionar el diagnòstic i el tractament de malalties, així com la promoció d'un estil de vida saludable. La telemedicina, la genòmica i la medicina personalitzada són només alguns exemples de com la tecnologia pot millorar la qualitat de vida. Tot i això, és vital garantir que aquests avenços siguin accessibles per a tots i no només per a uns pocs privilegiats.

5. Identitat i Relacions Humanes

La tecnologia també influeix en la nostra identitat i les relacions humanes. Les xarxes socials i les aplicacions de comunicació han transformat la manera com ens connectem, cosa que permet interaccions instantànies i globals. No obstant això, també presenten riscos, com l'addicció, la desinformació i la pèrdua de privadesa. Un enfocament humanista cerca equilibrar aquests aspectes, promovent un ús conscient i responsable de la tecnologia.

6. Sostenibilitat i Medi Ambient

L'humanisme tecnològic també té importants implicacions per a la sostenibilitat i el medi ambient. Les tecnologies verdes, com ara les energies renovables i les solucions d'eficiència energètica, poden contribuir significativament a la lluita contra el canvi climàtic. És essencial integrar principis de sostenibilitat en el disseny i desenvolupament de noves tecnologies per assegurar un futur més verd i habitable per a les pròximes generacions.

En conclusió, l'humanisme tecnològic representa una oportunitat per redefinir la relació entre tecnologia i humanitat, assegurant que els avenços tecnològics s'alineïn amb els valors humanistes de dignitat, equitat i benestar. Tot i que els desafiaments són nombrosos, les conseqüències positives poden ser immenses si aconseguim integrar aquestes tecnologies de manera ètica i responsable. El futur de l'humanisme tecnològic depèn de la nostra capacitat per equilibrar la innovació amb la humanitat".

Afegitó: El pare de Louis Pawels creia fermament que el segle XXI seria el segle de les humanitats, el segle on deixaríem de ser homínids per ser humans. "No cal comptar massa amb Déu, però és possible que Déu compti amb nosaltres..." deia convençut.  Amb el que no comptava era que al segle XXI irrompria amb força la IA, amb molta més força que Déu. Precisament, aquest article ha estat creat per Copilot, la nova IA que Microsoft ha incorporat a Edge. Òbviament, no escriu un article periodístic a l'ús, però sí un escrit analític que ajuda a comprendre com es desenvolupen els conceptes sobre alguna cosa que li hem preguntat. De fet, es pot fer servir per escriure un article propi, usant el de Copilot com a base d'informació.

PER QUÈ NO SOM CAPAÇOS DE DIALOGAR? 20.11.24

En un món on la comunicació és clau per a l'entesa i la convivència, sembla que el diàleg és cada vegada més esquiu. Per què ens costa tant dialogar? Aquesta pregunta ressona en molts àmbits, des de les relacions personals fins als grans debats polítics i socials.

Un dels pilars del diàleg és l'escolta activa. Escoltar no vol dir simplement sentir les paraules de l'altra persona, sinó entendre i empatitzar amb el seu punt de vista. Tot i això, en una societat accelerada i saturada d'informació, moltes vegades estem més concentrats en preparar la nostra resposta que realment escoltar a l'altre. Això genera malentesos i frustra l'intercanvi d'idees. No tots hem estat educats en habilitats comunicatives efectives. La capacitat d'expressar les nostres idees de manera clara i respectuosa, així com l'habilitat de negociar i trobar punts en comú són habilitats que es desenvolupen amb pràctica i aprenentatge. Sense aquestes eines, el diàleg es pot convertir ràpidament en un intercanvi de monòlegs sense connexió.

La polarització política i social també hi juga un paper important. Quan ens alineem fortament amb un grup ideològic, tendim a veure el món en termes de “nosaltres contra ells”. Aquesta visió binària dificulta l'obertura cap a l'altre i clou la porta al diàleg, ja que qualsevol opinió contrària es percep com una amenaça. La por del conflicte, la inseguretat i altres emocions negatives ens poden impedir dialogar. Temem de ser jutjats, incompresos o rebutjats. Aquestes emocions, sovint inconscients, ens frenen i ens fan evitar converses difícils però necessàries. L'empatia és la capacitat de posar-se al lloc de l'altre i comprendre'n les emocions i les perspectives. Sense empatia, el diàleg esdevé superficial. La manca d'empatia es deu a moltes raons, des de diferències culturals fins a experiències personals que ens han fet desconfiar de l'altre. Dialogar és una habilitat essencial per construir ponts i resoldre conflictes. Requereix paciència, humilitat i disposició per escoltar i entendre l'altre. Tot i que ens costi, l'esforç de millorar les nostres habilitats comunicatives i de superar les nostres barreres personals val la pena. Un món on el diàleg flueixi lliurement és un món més comprensiu i connectat. Podrien prendre nota els nostres polítics, incapaços de tenir la mínima empatia entre ells, i dialogar amb els contraris, deixant de considerar-los els seus enemics.

ENGUANY A BCN "SE ARMÓ EL BELÉN" 20.11.24

Com s'esperava, molts ja han mostrat el seu rebuig al nou muntatge nadalenc de l'Ajuntament barceloní. El portaveu del PP al Consistori, Dani Sirera, ha exigit a l'alcalde Collboni que «rectifiqui» i que instal·li a la plaça Sant Jaume un pessebre tradicional. «Posar una estrella», ha afegit en un missatge publicat a X, «no ha de significar amagar un pessebre que forma part de la nostra cultura cristiana i de la nostra manera de celebrar el Nadal». No ho se, pero jo diria que l'estrella també és tradicional, i els anys anteriors a la plaça sant Jaume, de pesebre tradicionano n'hi havia, hi havia si de cas performances que tampoc els agradaven.

En el mentrestant - no se podia saber - els señoros regidors de VOX, Don Gonzalo de Oro i Don Liberto Senderos, també han mostrat el seu rebuig a la instal·lació. D'Or ha qualificat Collboni com a «digne successor de Colau» i l'ha acusat de pretendre «eliminar» les tradicions nadalenques dels barcelonins per «imposar les de cultures que no respecten ni les dones ni la llibertat sexual». Nombrosos usuaris de X han mostrat el seu disgust davant aquest nou disbarat de l'Ajuntament de Barcelona, ​​que cada any sembla que pretén provocar els ciutadans trencant amb les tradicions nadalenques de la capital catalana.

A propòsit d'això, si jo fos l'alcalde Collboni, els diria a aquests que criden, que ja que faci el pessebre que faci, o que no en faci, el criticaran sistemàticament, i que l'estrella és un element de globalització cabal en l'arribada del Nen Jesús a Betlem, que, si no els agrada, que se'n vagin a veure l'obscena, ostentosa i onerosa celebració nadalenca de Badalona o Vigo, i ja de pas, a fer la mà.

ESPAÑOLES, FRANCO SE SUBIÓ A UN CIRUELO 20.11.24

Avui som a 20 de Novembre, fa 49 anys que va morir Franco. Suposo que se celebrarà més o menys com en anys anteriors, en què, només, ho feien uns quants nostàlgics del règim, però Vox segur que incidirà en la celebració d'enguany. Però la competència és molt dura amb altres celebracions de la mateixa data. Ho saben bé els celebrants del nostre Onze de Setembre, que ha de competir amb altres desgràcies com el magnicidi d'Allende a Xile o els atemptats de les Torres Bessones a Nova York. En el cas del 20-N, la construcció del relat té un pecat original. Segons l'historiador Ricardo de la Cierva, ministre de Cultura amb Suárez, el dictador feixista Francisco Franco va morir el 19-N, però van allargar les constants vitals fins a la matinada perquè la data coincidís amb la mort de José Antonio Primo de Rivera, afusellat el 20 de Novembre de 1936 i transformat en màrtir útil per a la propaganda del règim.

Les ironies de l'atzar sovintegen el calendari i el 20-N també es pot rememorar la mort violenta del líder anarquista Buenaventura Durruti, assassinat el mateix dia que van afusellar José Antonio. El 20 de novembre és també l'aniversari de l'assassinat dels polítics nacionalistes bascos Santiago Brouard, assassinat el 1984, i Josu Muguruza, assassinat el 1989. En tots dos casos es creu que la data del crim va ser escollida simbòlicament per fer- coincidir amb el 20N. El de Brouard va ser obra del GAL, però en el cas de Muguruza no es va poder demostrar aquesta connexió.

Al principi de la transició, tal com avui, eren freqüents les celebracions de simpatitzants del franquisme. Molts ajuntaments democràtics van canviar el nom dels carrers dedicats al 20-N. A Sabadell, l'avinguda 11 de setembre, abans es deia Avenida del Ejército Español. Abans que s'esvalotin els nostàlgics del franquisme que avui ocupin els carrers haurien de saber que també es comemora l'inici de la revolució mexicana contra la dictadura de Porfirio Díaz.