LA REACCIÓ DEL PÚBLIC DAVANT LA CÀMERA DE TV

Haig de confessar que m'agrada treballar amb l'ordinador i com a música de fons en la tele que hi ha al costat de la pantalla, tenir connectada una retransmissió de tennis de les que sovintegen als canals d'esports, i aquesta setmana amb Roland Garros haig de reconèixer que m'estic posant les botes. El so fluix, a penes audible i de tant en tant, faig una aturada i miro com va el joc, més que res perquè el tennis m'avorreix, com m'avorreix la Fórmula 1 o el futbol. De fet haig de reconèixer que m'avorreix en general tot a la vida, ja hi vaig néixer així i ja no sóc a temps de canviar. Un, neix, s'avorreix i es mor, aquesta és la meva filosofia.

En els intervals o temps morts de les retransmissions de tennis, el càmera va fent primers plans del públic que el regidor mostra segons el seu criteri, i els enfocats surten a les grans pantalles que hi ha a les pistes. I és curiós observar les cares de la gent quan es veuen a ells mateixos. Pocs, molt pocs superen la prova de la naturalitat, i aquí comença una curiosa manera de reaccionar davant la sobtada pèrdua d'intimitat. N'hi ha que sense cap pudor es senyalen a ells mateixos (solen ser mainada). N'hi ha que dissimulen però miren de reüll, i és clar, es veu. Alguns (pocs) s'enfronten a ells mateixos sense parpellejar, d'altres mostren un somriure nerviós, alguns com una noia avui, que ha tancat la boca en veure's, per continuar mastegant el xiclet. Altres (els menys) simplement continuen pendents del joc sense donar (aparentment) cap importància a la projecció de la seva imatge en les enormes pantalles de la pista. També s'hi poden trobar somriures nerviosos, sobtades ganes de xerrar amb el del costat, i sempre n'enganxen algun que burilleja o dormisqueja. Òbviament aquest fet es dona en qualsevol retransmissió esportiva on hi hagi public, però a mi m'ha donat per fixar-me amb la del tennis.

Curioses les persones humanes, deu ser perquè en ser dels pocs animals que és capaç de reconèixer-se davant d'un mirall, en veure's en primer pla neguiteja, potser perquè no som tan exhibicionistes com ens pensem i també prou vergonyosos de mena. Només els nens (i no tots) reaccionen amb normalitat, possiblement perquè encara no han estat prou mal educats per reaccionar de manera sovint ridícula davant la simple projecció de la pròpia imatge, aspecte que hauria de semblar-nos completament natural atès la projectem constantment vers els altres.