Se sol dir que de la discussió en neix la llum o se'n treu l'entrellat, i possiblement sia així, car després d'una discussió cadascú és queda amb les seves conviccions que ja duia posades abans de començar a discutir, només que les té encara més clares, un cop els discutidors han cridat mentre discutien i s'han interromput convençuts cadascú de la seva raó que esgrimeixen sovint de mala manera, sense escoltar els arguments de l'altre i per tant sense rebatre'ls. Només cal escoltar als tertulians de qualsevol emissora de ràdio per veure aquesta involució, de com es tallen, a vegades fins i tot desqualifiquen o insulten i es pensen - això és molt hispànic -, que qui més crida més raó té.

En aquesta mena de personatges dits o nomenats tertulians, que opinen de tot sense cap mena de rubor, que sentencien i pontifiquen, citen a altri per reafermar la seva postura, que porten la sarró tones de demagògia i la seva paraula és gairebé paraula de Déu, va sorgir fa uns mesos una nova actitud: se'n diu fer un Marhuenda, en honor al director del tabloide La Razón Paco Marhuenda. Com no m'interessa parlar gens ni mica del personatge, sinó del fet que va donar nom a aquesta actitud d'un tertulià; fer un Marhuenda vol dir que quan t'acorralen amb preguntes de compromesa resposta i més si les fa Pilar Rahola, i no saps que contestar atès no tens sortida, simplement t'aixeques de la cadira i abandones òbviament ofès i enfadat la tertúlia. D'això se'n diu fer un Marhuenda.

Marhuenda, com Boadella, l'Alejo Vidal Quadras, Loquillo i altres catalans il·lustres exiliats la majoria a Madrid, pateix la síndrome de Xenius, que pel que es veu no té - de moment - cura