Caldria abandonar el precepte gairebè obsessiu de la medicina tradicional d'allargar la vida de la gent el màxim possible, sense comptar de quina manera i en quines condicions s'aconsegueix. El que importa no és el temps que es viu, sinó el temps que s'ha viscut, i com s'ha viscut. Allargar una vida a base de medicaments, de dolor, de deteriorament inexorable, és cruel, serveix nomès per engreixar les estadístiques, i tot, per què l'Estat mesura per anys la vida de les persones, no per la seva qualitat de vida, i tambè per què a les grans multinacionals farmaceútiques els hi convenen aquests no morts que àvidament consumeixen els seus productes i quant més temps durin - no els importa en quines condicions -, millor, més consumiran.
Aquest problema és només d'Occident, d'una part d'occident, a la resta del planeta, la naturalesa ja ho soluciona pel seu compte, i per les multinacionals encara no és negoci.... de moment,.
Tens raó.
ResponEliminaNo, no tens raó.
ResponEliminaA l'hora de la veritat gairebé ningú vol morir i les teves raons no són pas millor que la de les suposades raons (judicis de valor) de les multinacionals farmacèutiques. El mateix es podria dir de la salut en general perquè el límit és només una opinió, i jo no seré qui s'atorgui el dret de posar aquest límit fent valer la meva opinió.
el que dic jo Peletero és el que diu Bunge, aikxò fa molt de temps que ho tenia escrit, i en llegir Bunge vaig pensar que anava pel bon camí. He vist i patit de primera mà la lenta i inexorable agonía del meu pare, quan va morir ja feia dos anys que estaba mort, va ser una llarga cruel i inùtil agonía, aguantada nomès pels medicaments, una agonía com la de l'Antonio, abandonat a la residencia Albada durant dos anys, i altres, i no és això....., això no és vida.
ResponEliminaTens tota la raó, Francesc. Jo també he viscut la mort dels meus pares, però aquesta mena de situacions les visc com a vivències personals, úniques i intransferibles, de les que no en faig mai categoria general.
EliminaAdmiro a Bunge, com ja saps, però això tampoc vol dir que ho faci com si ell fos un Sant de L'església.
d'acord, però és que hi ha molts pares i mares que acaben així, recordo el cas d'un regidor de l'Ajuntament de Sabadell, amic de Toni Farres, patia alzheimer i va durar molt de temps, el veía deambular amb una carpeta i papers a la mà per la residencia; pobre Trives, no sabia ni qui era, estaba viu i ni ho sabia, potser perquè ja estaba mort i tampoc ho sabia.
ResponEliminaHi ha molta gent malauradament que acaba així. Però jo no faré mai elucubracions sobre el que passa pel seu cap. I si en tingués alguna responsabilitat ja veuria què faria, segurament aceptaría una mort digna com també faries tu. Però mai en faré categoria general.
ResponEliminani jo, em limito a descriure la situació, el pare sempre deia: pel que fem ja estem bé aquí, que a l'altra banda no hi a res. Sovint es preguntaba: I a Déu, qui el va parir?, això el tenia preocupat, jo li deia: ningú no es pot parir res inexistent....
Elimina