Winnie Byanyima,
"A l'Àfrica, milers de dones moren a l'parir i els rics ho són cada vegada més" Ugandesa, Winnie Byanyima, de 55 anys, la directora executiva d'Oxfam assegura que les africanes són les grans víctimes de la pobresa. Llueix portentosa i jove aquesta enginyera ugandesa de 55 anys, amb el seu somriure ampli i el seu pèl curt. Va passar a corre-cuita per Espanya, com a directora executiva d'Oxfam, per presentar un dur informe titulat: Iguals, que posa nom, culpa i paisatge a l'horitzó fosc de la desigualtat.
Byanyima, es va dedicar un temps a la diplomàcia i ha estat parlamentària, intentant construir democràcia, diu, dels llots que va deixar la dictadura d'Idi Amin. Aquestes declaracions són de fa un parell d'anys en una breu visita a Espanya de la directora executiva d'Oxfam. Quanta raó té, i la clau és la higiene, així de senzill; hi ha un anunci a la SEXTA sol·licitant col·laboració sobre aquest problema de parir sola, sense cap condició d'higiene ni ajuda mèdica, i això em recorda, em porta a la tieta Teresa.....

Quan jo tenia un mes, és a dir a l'abril de 1945, un matí, la meva tia Teresa va desaparèixer i durant tres dies no es va saber res d'ella. Al cap d'aquest termini el meu avi (era vidu) va rebre una trucada del Bisbat de Vic en que li van comunicar que la tieta estava en un convent ja que havia escoltat la veu del senyor i decidit fer-se monja. concretament de les Dominiques de l'Anunciata que va fundar el Pare Coll, fill de Gombrèn. 
La meva mare no ho va digerir mai i de fet va estar gairebé quaranta anys sense voler veure-la quan un cop l'any venia a Sabadell des de Rwanda on exercia no precisament d'missionera com ara explicaré.

 Teresa, o la germana Teresina com li diuen a la meva tieta, va estar a Vic, Cardedeu i també a Tolosa a França. Allà, en un moment determinat va veure que no aportava res a la seva vida estar en un convent i previ permís a la congregació i de Roma, va aconseguir que la deixessin anar de missionera a Rwanda. Arribada allà, del primer que es va adonar era que aquella bona gent el que menys necessitava era una missionera i si neteja, informació i una llevadora. "El que salva més vides a l'Àfrica és la higiene" li he sentit dir en més d'una ocasió. La Teresina, es va tornar a Espanya, a Madrid concretament a aprendre de llevadora per poder dur nens al món amb un mínim de garanties i un cop après l'ofici va tornar a Rwanda. Ha portat al món milers de nens al llarg de tots aquests anys i sempre els recalcava a les mares el mateix, sobretot higiene, higiene i higiene.
Allà, rebien ajudes, sobretot gràcies a un capellà italià que era de bona família i aconseguia moltes aportacions de diners, però per fer hospitals, escoles, coses útils, ah! i una eina molt important per poder anar pels pobles, un Land Rover que la meva tia mai va conduir ni en va voler saber res de fer-ho.
Quan la guerra fratricida de Rwanda, soldats de tots dos bàndols van anar a la missió a buscar-les a totes per treure-les del país ja que corrien un seriós perill de ser assassinades. La majoria, ella els havia portat al món i la gent a l'Àfrica com a tot arreu és agraïda. Després de Rwanda va estar un temps a Benín i d'allí a Costa d'Ivori, sempre fent de llevadora més que de monja, sempre aconsellant, higiene, higiene, higiene.
Ja de gran (les monges no es jubilen) va tornar a Catalunya i ara està en el convent de la seva ordre al carrer Elisabets a Barcelona on té cura de monges més grans que ella i col·labora també amb Arrels al Raval, cada cop menys atès va molt justeta.
De gent com ella Àfrica n'està plena, de persones altruistes que dediquen la seva vida als més desvalguts, i no els donen peix, els ensenyen a pescar, i els regalen amb dedicació la seva vida. No solen sortir als diaris ni als telediaris i no tenen noms ni cognoms. Són oenagés a l'ombra, sense publicitat ni caravanes uniformades, si els maten o segresten, sovint ni se sap, no són notícia, però aquesta gent, aquesta bona gent si que fa i bé una feina lloable i necessaria.