Visiblement cansat pels fets, no és que vingui molt de gust fer balanç de què ha estat el meu pas per ací. No em ve de gust i em fa mandra, potser perquè sé que estic en fallida tècnica, o en suspensió de pagaments - concurs de creditors en diuen ara -
Que la part de l’haver que són els greuges pot molt més que el deure que són els fets positius, que n’hi ha hagut també, és evident i no es pot pas negar. No tinc un assessor fiscal que remeni les xifres per maquillar el resultat. Aquí no s’hi val ni es poden fer tripijocs. Es tracta de rendir-se comptes a un mateix i on enganyar-se és un inútil joc d’imbècils.
Com tots he fet el que he pogut o això dic per justificar-me. Com molts, no he fet gran cosa, quedant-me a les portes del potser o del no res. I no vull vendre’m com una imatge irreal de mi mateix.
He fracassat, ho reconec. I que? La llista és molt llarga, molt més que alguns es pensen o volen reconèixer, i no si val refugiar-se en què la vida en si ja és un fracàs; no és cert, n’hi ha que han sabut, que han trobat el punt just d’equilibri entre el fracàs - ineludible – i l’èxit a l’esforç, a la feina ben feta, a l'honestedat, a pensar menys en un que en els altres, a donar-se i a donar-ho, sinó tot, el que faci falta, de manera desinteressada.
He fracassat, perquè he entès massa tard quin era el camí pel qual havia de transcórrer la meva vida. Ara, ja és tard, no cal, ni hi ha ja res a fer per a redreçar-la, deixem-ho estar doncs. Altres vindran a fracasar, a perdre's el setè cel d’en Jaume Sisa, per ells doncs aquest escrit, fill del desencís tardà. Karl Wolfovitz