Ara que el moltó de la Legió ha desfilat marcialment en l'anomenada Festa Nacional, tot i que seguim sense saber molt bé què se celebra o, fins i tot, si hi ha alguna cosa que celebrar, convindria reprendre el debat interminable sobre què vol dir això de ser espanyol, de si ho som perquè no podem ser una altra cosa com deia Cánovas, o si acceptem la versió de Julián Marías que l'únic problema greu d'Espanya és ella mateixa i la seva incapacitat per acceptar que la seva unitat és la seva multiplicitat, i que pretendre aixafar-la sota un "inert bloc monolític" li tanca les portes al futur.

Sense saber el que som o el que volem ser poc es podrà avançar i seguirem en un bucle interminable que fa de la història d'aquest país un avorridíssim dia de la marmota, excepte quan a Rajoy se li ocorre alguna definició del que és Espanya o els espanyols i el riure es fa viral. No es recordarà, però fa alguns anys els mateixos dubtes sobre la identitat nacional van tenallar a Sarkozy, avui de tornada, i abans d'embrancar-se en la refundació del capitalisme li va donar per llançar una enquesta nacional en la qual demanava idees per reafirmar l'orgull de ser francès amb les que atraure una població immigrant cada vegada més nombrosa i desafecta. El que es donava per descomptat és que els nens havien de cantar la Marsellesa com a mínim un cop l'any o dos si es tractava de la versió reduïda. I aquí va quedar la cosa.

Aquí tot es complicaria bastant perquè els desafectes no són precisament els immigrants i perquè només es pot cantar l'himne com la Massiel. De fet, anem sobrats d'identitats nacionals que es revaliden en oposició a les altres. Possiblement, una enquesta d'aquest tipus oferiria respostes similars a les d'aquell immigrant pakistanès, Muhammad Sharim, que va acudir no fa gaire a l'entrevista preceptiva per obtenir la nacionalitat: "Que per què vull ser espanyol? Per anar-me'n a Anglaterra ".

Excepte en el franquisme, quan el dictador baixet ens va donar instruccions precises sobre l'espanyolitat i la raça, i no li discutia ni la premsa, que sempre el tractava bé, les aproximacions al concepte d'espanyol han demostrat que, en general, ens miren malament i ens volem molt poc. I ha estat així tant en prosa com en vers: "Sentint parlar a un home, fàcil és/encertar on va veure la llum del sol; /si us lloa Anglaterra, serà anglès, /si us parla malament de Prússia, és un francès, /i si parla malament d'Espanya, és espanyol". En les mateixes estem. A alguns els segueix fent mal Espanya, com a Unamuno, i per altres mai hem deixat de ser un país anarquista enamorat de la sang.

Per als nacionalistes de tots els colors es farà difícil entendre que l'important no és tant ser espanyols i pertànyer a una nació anomenada Espanya sinó la relació que cada individu manté amb els seus semblants, ja siguin aquests catalans, extremenys, bascos o moldaus. I a la inversa. Les nacions són entelèquies, invents del segle XIX que han substituït les religions per satisfer a ple rendiment aquest inclinació gairebé natural de l'ésser humà a matar-se i omplir els cementiris perquè les floristeries s'inflin a guanyar diners. Digueu-els-hi covards, però hi ha gent que no vol morir tan jove ni passar-se la vida traçant fronteres o imposant-les als altres. Per aquí hauria d'anar el debat.






Juan Carlos Escudier 
DIARIO - publico.es