El dia que Pujol va dir 'no' al concert econòmic. El Govern central va oferir a la Generalitat un sistema fiscal similar al basc el 1980.
El conseller d'Economia i Hisenda del primer Govern basc, Pedro Luis Uriarte, explica que ell mateix va estar present en aquella reunió de tres persones en la qual, fa 37 anys, el llavors ministre d'Hisenda va oferir a Catalunya un concert econòmic similar al basc i la Generalitat va dir ‘no’. En el seu llibre digital d'11 toms 'El Concierto Económico Vasco: una visión personal' (novembre del 2015), Uriarte inclou un capítol sota el títol 'El ofrecimiento de un concierto económico a Catalunya, en 1980', on relata “per primera vegada” el que va passar llavors.
“L'oferiment del qual vaig ser testimoni privilegiat es va produir en una reunió tripartida en què vam estar presents el llavors ministre d'Hisenda, Jaime García Añoveros, el llavors conseller d'Economia i Finances, Ramon Trias Fargas, i jo mateix”. La reunió es va produir entre juny i setembre del 1980, abans de l'aprovació de la llei orgànica de finançament de les comunitats autònomes (LOFCA).
En aquella reunió, “Añoveros va fer un oferiment explícit a Trias Fargas perquè Catalunya pogués tenir un règim de finançament diferenciat, similar al del concert del País Basc, que llavors es trobava en plena negociació”.
LES TRES RAONS DE DON RAMON
L'exconseller basc recorda que van ser tres els arguments en què es va recolzar ‘Don Ramon’ per no acceptar el model d'Hisenda pròpia que dècades després reclamaria la Generalitat. Al conseller li va semblar inconvenient que el Govern de Jordi Pujol, que s'acabava d'estrenar, debutés amb l'empipadora tasca de recaptar impostos. Tampoc va voler assumir el risc de menors ingressos que comportava gestionar la recaptació. Però sobretot, “Trias Fargas estava convençut que per a Catalunya era millor tenir un sistema de finançament que, fins i tot depenent de l'Estat, permetés treure més recursos negociant amb ell”.
Pedro Luis Uriarte (a la dreta), al costat de Joan Majó, durant unes jornades econòmiques el 2013. |
Uriarte creu endevinar un quart argument: “Els polítics catalans consideraven el concert econòmic com una antigalla, opinió per cert compartida -i això sí que em consta- per altres polítics, fonamentalment de partits d'esquerra”.
LA 'POSVERITAT' DE PUJOL
Al cap dels anys, l'expresident Pujol va relatar en una carta enviada al seu amic i antic conseller basc d'Educació Pedro Miguel Etxenique, el 3 d'agost del 2006, que no era certa “l'afirmació que els catalans no tenim concert econòmic perquè no el vam voler”. En la missiva, reproduïda per Uriarte amb el consentiment del seu autor, Pujol explica que “el que realment va succeir” és que quan es va redactar l'Estatut d'Autonomia de Catalunya el 1979, l'antiga CiU va proposar introduir el concert a Catalunya amb el suport d'ERC, però la iniciativa no va prosperar pel rebuig conjunt de PSC, PSUC i UCD.
“Es pot dir, per tant, que Catalunya no va demanar el concert. Però sí que ho va fer el nacionalisme català”, va relatar Pujol. Això podia haver passat durant la negociació de l'Estatut el 1979, quan encara no governava Pujol. Però Uriarte parla del 1980 i sosté que “Catalunya no va acceptar l'oferiment que se li va fer des del Govern d'UCD de tenir un concert econòmic, per la falta de visió que llavors van tenir tant el president de la Generalitat, Jordi Pujol, com el seu conseller d'Economia, Ramon Trias Fargas”.
32 ANYS DESPRÉS
Tres dècades després, el president Artur Mas va reconèixer que si Catalunya no tenia una Hisenda pròpia havia sigut per “errors propis”. El setembre del 2012, Mas es va reunir amb el president del Govern, Mariano Rajoy, per plantejar-li la seva proposta de pacte fiscal. “El president Rajoy ha mostrat la seva oposició a la proposta d'un concert econòmic per a Catalunya per no ser compatible amb la Constitució”, es va afirmar en el comunicat que va emetre la Moncloa aquell dia. “No ha anat bé”, va admetre Mas al final d'una reunió que per a molts va significar el detonant de l'actual procés independentista català. elperiodico.cat
Y no hay más.
ResponEliminaEstoy hasta el moño de tanto histérico trasnochado y de tanto Espanya ens roba.
Nosotros fuimos los maos negociadores. Nosotros dijimos no.
Nosotros fuimos los idiotas que después nos especializamos en robar dirección Andorra y poner gravámenes en las cocacolas.
“Els polítics catalans consideraven el concert econòmic com una antigalla, opinió per cert compartida -i això sí que em consta- per altres polítics, fonamentalment de partits d'esquerra”.
Todos los políticos qeue nos representaron fueron una mierda atada al palo un gallinero. Y hoy el Aitor tira del tractor y nosotros del clamor.
Pero las cosas se han de decir con claridad meridiana y sin esconder que la mierda de ER y la porquería del PSC nos jodieron bien jodidos después de jodernos CiU.
La culpa no es de la porquería del PP...es sólo nuestra...y tan nuestra.
Salut
doncs si, a més Espanya ja es roba a ella mateixa i amb aixó ja en té prou. Aquí ens hem de deixar d'urnes, independències i altres foteses i negociar, el que passa és que han arribat molt lluny i ara renunciar al referendum, a la independencia seria una derrota, una humiliació que ningú pensa asumir. I tot per la tossuderia del Mariano Rajuà de no deixar fer un referendum que, ara i més encara al seu moment, on el No guanyaria al si, i s`hauria acabat amb la tonteria.
EliminaTouché ¡
ResponEliminasi avui es fes un referèndum, estic segur que guanyaria el sí. Quedar-se a Escanya és empobrir-nos encara més i sí.. Espanya no ens roba és veritat, però el seu estat SÍ, no fotem, són 16500 milions d'euros cada any i per acabar de reblar el clau 9 polítics catalans tancats a la garjola per permetre posar un sobre a una urna als seus ciutadans. el retrocés en drets i llibertats a ESP és gravíssim i grotesc als ulls de tot Europa.
ResponEliminaNo ho sé, com no ens deixen comptar no ho sabem. El que si sabem es que si ens haguessin deixat fer el referéndum el 2012 el SI no hauria guanyat i ens hauriem estalviat molts problemes, profesoners i exiliats.
ResponEliminaEl dèficit anual Mas Culell el xifraba ens uns 9mil milions, i Montoro en 7mil, els 16 són cosa de Sala i Martin.