UN QUE VA DE VERES

A la campanya electoral catalana ha aterrat una dona diferent, quan ja ens havíem fet a la idea de que qualsevol inútil pot ser candidat, arriba Cayetana Álvarez de Toledo, amb la seva mirada altiva, el seu verb esmolat parlant amb calma, mirada a l'infinit, un despreci permanent en la mirada i la seva seguretat tan aclaparadora com ben argumentada i, per molt als antípodes ideològics que estigui, ens recorda que en el personatge hi ha intel·ligència, el que en el cas d'aquesta senyora no crec que li serveixi massa, de fet és com un extraterrestre que ha caigut del cel i apareix amb un discurs molt ben articulat, pero estereotipat, ple de prejudicis i tòpics, que no saben desmuntar els seus rivals (de moment) però que es un discurs de curta volada.

El principal problema de Cayetana és que en fixar la seva altiva mirada en la llunyania, es incapaç de percebre la realitat més propera, més immediata, lo que la desqualifica a qualsevol nivell, un cop ha disparat els seus quatre o cinc focs d'artifici, nomès queda la buidor d'una mirada llunyana i allunyada de la realitat. Veure'm si aconsegueix un escó per al seu número 2, que aquest si que és tan intel·ligent com mosca collonera i amb un discurs sòlid i argumentat, que fins i tot treu de polleguera a Pilar Rahola. Ell és el bo, el perillós, l'inquietant, Cayetana no deixa de ser un florero temporalment útil, encara que a mi em recorda molt  més als suricata. Ell és, Joan López Alegre, compte, que aquest va de veres i sap el terra que trepitja.