L'any 1817, Thomas de Quincey (1785-1858) va ser nomenat director de la Westmorland Gaceta, un petit diari de províncies anglès. Res tindria d'estrany el seu nomenament si no fos perquè era un opióman que uns anys més tard publicaria Confessions d'un anglès menjador d'opi, un curiós llibre en què relata l'origen de la seva addicció. Però aquest títol és enganyós, ja que De Quincey no menjava opi sinó que el bevia en forma de làudan, un analgèsic que es podia adquirir a qualsevol apotecaria i que ell anomenava 'l'èxtasi portàtil'.
El flamant director de l'Westmorland Gaceta es va llançar a omplir les pàgines del diari amb esgarrifoses històries de crims, assassinats i depravació sexual tretes de la premsa londinenca, que al principi ell reescrivia al seu aire utilitzat un mètode calcat al de tallar i enganxar tan popular entre els plagiadors d'avui, només per acabar publicant tal qual les trobava. No cal dir que van ser ben rebudes pels lectors del Wesmortland Gaceta. Però com era d'esperar, l'èxit va resultar ser efímer: el propietari del rotatiu va posar a l'impúdic opióman de potetes al carrer.
El periodisme del plagi - L'enganyós periodisme de De Quincey és tot menys un cas excepcional en la història del periodisme: es practica des de sempre i ara més que mai, i no només per la inestimable aportació d'internet i les aplicacions, com ha quedat patent en l'escàndol del reporter alemany Claas-Hendrik Relotius.
El flamant director de l'Westmorland Gaceta es va llançar a omplir les pàgines del diari amb esgarrifoses històries de crims, assassinats i depravació sexual tretes de la premsa londinenca, que al principi ell reescrivia al seu aire utilitzat un mètode calcat al de tallar i enganxar tan popular entre els plagiadors d'avui, només per acabar publicant tal qual les trobava. No cal dir que van ser ben rebudes pels lectors del Wesmortland Gaceta. Però com era d'esperar, l'èxit va resultar ser efímer: el propietari del rotatiu va posar a l'impúdic opióman de potetes al carrer.
El periodisme del plagi - L'enganyós periodisme de De Quincey és tot menys un cas excepcional en la història del periodisme: es practica des de sempre i ara més que mai, i no només per la inestimable aportació d'internet i les aplicacions, com ha quedat patent en l'escàndol del reporter alemany Claas-Hendrik Relotius.
 |
| CLAAS RELOTIUS |
Relotius, que havia guanyat quatre vegades el prestigiós premi de periodisme alemany, va rebre el 2017 el Premi Europeu de la Premsa, per un reportatge publicat l'any anterior a Der Spiegel titulat La història de Almed i Alin, dos orfes sirians atrapats a Turquia. També va ser nomenat reporter de l'any per CNN. Així que als seus trenta i escaig d'anys ja era el reporter estrella de Der Spiegel, que, amb una tirada de més d'un milió d'exemplars, és la major revista setmanal no només d'Alemanya sinó d'Europa. Mas Relotius va dimitir a finals de 2018. Què el va induir a prendre tan dràstica decisió? Doncs que es va descobrir que no només exercia el seu ofici al de Quincey sinó que s'ho inventava gairebé tot.
 |
| JUAN MORENO |
Les seves mentides van ser destapades pel periodista freelance hispanoalemány Juan Moreno, que va tenir el coratge de denunciar-los a la direcció de Der Spiegel, del qual era un col·laborador ocasional, a diferència de Relotius, que estava, com no, en plantilla. La investigació que va dur a terme Moreno en secret, li va costar una considerable inversió de temps i esforç, fins que va poder demostrar sense cap dubte l'envergadura del frau. Ni més ni menys que 60 dels articles de Relotius van resultar ser fabricacions.
La mala fama dels delators - Els delators o whistleblowers no solen gaudir de bona premsa. Heus ací per demostrar-ho, Edward Snowden, Julian Assange o Chelsea Manning. I, ara, Juan Moreno. Així i tot, Der Spiegel no va tenir més remei que denunciar els fets i entonar el mea culpa... i ho va fer amb magnificència: Sagen, was ist (Explica el que és), el lema del fundador de la revista, va ocupar la portada de la edició del 22 de desembre del 2018, en la qual 23 pàgines van ser dedicades al cas Relotius.
El periodista estrella caigut en desgràcia ha explicat que l'havia motivat la por al fracàs i que la pressió per no fallar va anar creixent a mesura que anava tenint més éxit. Després de tornar els premis que havia rebut en reconeixement del mèrit dels seus (falsos) reportatges, Relotius no va tenir la menor objecció a demanar diners als lectors que suposadament serien destinats a les víctimes que havia descrit en els seus articles. Der Spiegel va comprovar que part dels diners recaptats va anar a parar a una ONG, però res se sap de la resta.
Relotius és un home del nostre temps; Juan Moreno, també. Però per desgràcia hi ha menys homes com aquest que com aquell. De Quincey, per la seva banda, va aprofitar el seu pas pel Westmorland Gaceta per, al cap d'algun temps, escriure un esplèndid assaig, l'assassinat considerat com una de les belles arts. Potser Relotius encara ens pugui sorprendre.- JOHN WILLIAM WILKINSON
La mala fama dels delators - Els delators o whistleblowers no solen gaudir de bona premsa. Heus ací per demostrar-ho, Edward Snowden, Julian Assange o Chelsea Manning. I, ara, Juan Moreno. Així i tot, Der Spiegel no va tenir més remei que denunciar els fets i entonar el mea culpa... i ho va fer amb magnificència: Sagen, was ist (Explica el que és), el lema del fundador de la revista, va ocupar la portada de la edició del 22 de desembre del 2018, en la qual 23 pàgines van ser dedicades al cas Relotius.
El periodista estrella caigut en desgràcia ha explicat que l'havia motivat la por al fracàs i que la pressió per no fallar va anar creixent a mesura que anava tenint més éxit. Després de tornar els premis que havia rebut en reconeixement del mèrit dels seus (falsos) reportatges, Relotius no va tenir la menor objecció a demanar diners als lectors que suposadament serien destinats a les víctimes que havia descrit en els seus articles. Der Spiegel va comprovar que part dels diners recaptats va anar a parar a una ONG, però res se sap de la resta.
Relotius és un home del nostre temps; Juan Moreno, també. Però per desgràcia hi ha menys homes com aquest que com aquell. De Quincey, per la seva banda, va aprofitar el seu pas pel Westmorland Gaceta per, al cap d'algun temps, escriure un esplèndid assaig, l'assassinat considerat com una de les belles arts. Potser Relotius encara ens pugui sorprendre.- JOHN WILLIAM WILKINSON
.png "English"){kind=small}
8 Comentaris
Josep Pla feia moltes coses d'aquests tipus, a banda de plagiar sense manies. No hi ha res de nou, potser ara es una mica més fàcil descobrir fonts i esventar mentides. També és més fàcil escampar-les, és clar.
ResponEliminaEl cas es que ara és més dificil inventar-se histories sense ser descovert, i en el cas Relotius va ser la tosudessa de Moreno qui el va desenmascarar.
ResponEliminaQuan a Pla, podriem dir que copiava coses sensates - com diria Fuster -
Sensates i no tan sensates. Els qui desemmascaren, efectivament, estan mal vistos, podria posar molts exemples.
ResponEliminaEra una manera de dir-ho. Pitjor Cela es plagiava a ell mateix.
ResponEliminaEl que deia Fuster era: Des d'un punt de vista seriós i utilitari, és preferible que s'escriguin plagis de coses sensates que no que s'escriguen ximpleries originals
Sincronías. Ayer mismo introduje a Jorge Bucay en una conversación.
ResponEliminaEso es inevitable, a veces se puede hacer inconscientemente, es el problema de haber leído mucho y bien. Además, no puede uno cada vez que expresa una opinión o deja un comentario, añadir la autoria de cada frase que menciona. A mi incluso me suena a pedante decir: Como decia 'xxx' la vida es nosequé.
ResponElimina(SINCRONÍAS II) Ayer vine a decir de viva voz que para mí Bucay plagia por sistema y que ni él ni Coelho ni Jodorowsky me gustan, pero no por eso, sino porque pertenecen a los abanderados del "azote" de la autoayuda. Además me parecen muchas veces ágrafos y sus libros argucias para hacer caja sin rastro alguno de literatura.
EliminaTIENES TODA LA RAZÓN. Sucede que confundí a Bucay con Bunge, que para mi es una referencia. Bucay, Coelho y Jodorowski son pura demagogia barata sensiblera, baja literatura.
ResponElimina