VIOLÈNCIA


Que ningú no s'enganye:
 tot és violència. O gairebé tot 
 JOAN FUSTER


La violència és la manera més simple, estúpida i brutal de protegir interessos privats i de resoldre conflictes. Estava per escriure "la més primitiva", però em vaig corregir en recordar que alguns salvatges són més pacífics que molts civilitzats. El robatori d'un banc i l'estafa requereixen alguna intel·ligència. En canvi, no cal molta per disparar una pistola. Els sicaris de les màfies executen sense planejar. El que sí que és necessari per apallissar o matar a sang freda, sigui al detall oa l'engròs, és absència de sentit moral. Aquest sentit, el mateix que l'estètic, s'adquireix a la llar ia l'escola, i es reforça o debilita en el treball. Em corregeixo un cop més: això val exclusivament per a les escoles en què s'enalteix el treball i no les gestes guerreres. Per exemple, val per a les escoles canadenques. A l'escola porteña de la meva remota infància formàvem fila, marxàvem i cantàvem exclusivament cançons bèl·liques: ens tractaven com a soldadets. Així ens preparaven per a la violència. El cinema nord-americà completava la nostra educació per a la violència. Quan tornàvem de l'escola solíem jugar a policias i lladres, o als vaquers i indis.

També ens encantava simular batalles i execucions. Els més "piolas" preferíem ser lladres i triàvem al més feble per al simulacre d'afusellament. La violència, real o fictícia, ens divertia i ens feia sentir-nos homes. Els més pròspers compràvem pistoles de cebitas o rifles d'aire comprimit. El meu pare em va confiscar la meva primera pistola de joguina, el que em va semblar injust, perquè gairebé tots els meus amics tenien la seva o almenys aspiraven a tenir-la. En cap cas ens preguntàvem si la violència era moral. La paraula "moral" ni tan sols figurava en el vocabulari escolar.


No recordo haver escrit cap composició sobre ajuda mútua, protecció al feble, solidaritat, pau ni menys encara sobre codi moral algun. Els temes de calaix eren "La mare", "La vaca", "La primavera" i "La festa pàtria". S'esperava de tots els escolars, potser fins i tot de les noies, que eventualment empunyaran les armes contra enemics imaginaris. La meva mestra de tercer grau ens va confiar que teníem enemics reals contra els que algun dia hauríem de barallar: Brasil i Xile. Suposadament, estàvem a punt per morir per la pàtria. Però no se'ns preparava per enfrontar conflictes, grans ni nois, de manera racional, és a dir, debatent i participant en organitzacions que no fossin esportives. (Hi va haver, però, una excepció. En el sisè grau de l'Escola Argentina Model el mestre, el millor que vaig tenir, ens va organitzar a parlament, i debatíem alguns assumptes d'interès públic. Jo vaig ser elegit senador, però no recordo haver proposat ni debatut res interessant. M'interessava més la bibliotequita del grau, amb les seves novel·les de pirates, vaquers i homes d'armes que combatien amb moros, indis o altres infidels.) ni tan sols se'ns parlava de conflictes conjugals, de conflictes entre pares i fills, ni encara menys de lluites de classes ni de xocs ideològics. 
L'enemic sempre era l'altre, mai un de nosaltres. Ens feien creure que vivíem en una societat tribal. No apreníem que en tot grup social sorgeixen conflictes, perquè tenim interessos oposats o perquè tenim els mateixos interessos. Menys encara apreníem com arreglar conflictes de manera amigable. Ens ensenyaven que només hi havia dos mètodes per resoldre conflictes: la baralla i el litigi. I, ja que els nois no podíem contractar un advocat, recorríem a cops de puny o a cops de pedra. (Jo era especialista en escollir i llançar terrossos de terra durs.) És veritat que a l'escola els matons eren represos quan eren peixos en flagrant delicte, però això no passava amb freqüència. A més, no ens explicaven per què està malament aprofitar-se del feble ni, menys encara, per què està bé defensar-lo. No obstant això, mai faltava el noi o la noia que sortia en defensa del feble. A classe no s'entaulaven discussions morals: aquest tema no figurava en els plans d'estudis. L'afusellament de Dorrego i el dels presoners de guerra eren tractats com a problemes purament polítics. Només les atrocitats de la Panotxa despertaven indignació moral. I tot i això va passar de moda després del cop militar de 1930, quan van aflorar els defensors de la dictadura de Roses. Tampoc els llibres que llegíem els nois o joves ens plantejaven problemes morals. O, quan ho feien, eren mala literatura. Per exemple, quan adolescent em va commoure molt la novel·la rosa Flor de préssec, d'Hugo Wast, perquè narrava la tragèdia d'una jove provinciana enganyada i explotada al viatjar a la capital. I vaig plorar llegint els novelones del meu oncle Manolo Gálvez sobre la infame guerra contra el Paraguai. Les coses no van millorar més tard. Llegíem sense immutar-les històries dels afusellaments i degollaments de presoners amb què s'entretenien els participants de les guerres civils argentines.
Llegíem una excursió als indis ranqueles com si narrés una epopeia pàtria o una interessant aventura, i no un genocidi. I ens admirava que Jorge Luis Borges, el poeta exquisit, confessés la seva admiració per aquell malevo que «no matava a màquina», sinó a ganivet. Així ens anàvem insensibilitzant des d'hora. És sabut que la pobresa i l'opressió engendren violència, i que al seu torn aquesta sol comportar més pobresa i més opressió. Però no se sap per què l'Índia, un dels països més pobres del món, és també un dels menys violents (excepte quan la torba és atiada per fanàtics religiosos). Finalment, també la política pot ser una escola de violència. Ho és quan no hi ha democràcia. En aquests casos la violència política, de dalt o de baix, s'afegeix a la violència domèstica i la que practiquen els delinqüents professionals. Amb tantes escoles de violència, és sorprenent que hi hagi tan poques persones violentes en el nostre medi. Què et passa? No estàs d'acord? Vols baralla? - Mario Bunge

6 comentaris:

  1. Mario Bunge es una persona lúcida. Pero vamos a nuestra violencia, la de casa.
    Mira, FRANCESC, otras formas de violencia, y de ambas partes.

    La violencia de que venga el presidente de gobierno a Barcelona y sólo visite a dos agentes heridos (que me parece bien, muy bien), pero que ya no me lo parece cuando deja de visitar otros nueve ciudadanos en condiciones similares y en los mismos centros.

    La violencia de unos profesionales en horario laboral y en su centro de trabajo, llamándole "cabrón" (sic), se escucha alto, claro y diáfano, cuando insultando no se llega a nada y además queda uno a la suela del zapato porque representa, guste o no, a los profesionales del centro (va con uniforme).

    La violencia pacífica que te hace rehén, y que impide tu vida diaria, rutinaria si se quiere, pero necesaria para llevar y quedar de acuerdo en tus quehaceres cotidianos.

    La violencia de importarnos ya un carajal la opinión del de enfrente, pues cada uno de nosotros ya tenemos la solución de antemano, y sabemos a ciencia cierta el error de: jueces, policías, manifestantes, ciudadanos de a pie y presidentes de gobierno.

    Todos ejercitamos la violencia. De un modo u otro, y a este paso ya no queda nadie inocente.
    No se que será de esto, pero una cosa si que intuyo, mis nietos no vivirán mejor que yo. Entonces ¿Qué habremos ganado?.
    Salut

    ResponElimina
  2. Tot és violència: Aquest parraf de Bunge ho defineix molt bé:L'enemic sempre era l'altre, mai un de nosaltres. Ens feien creure que vivíem en una societat tribal. No apreníem que en tot grup social sorgeixen conflictes, perquè tenim interessos oposats o perquè tenim els mateixos interessos. Menys encara apreníem com arreglar conflictes de manera amigable. Ens ensenyaven que només hi havia dos mètodes per resoldre conflictes: la baralla i el litigi.

    ResponElimina
  3. Correcte.
    La violencia de tirar en plena calle y a furgonetas, globos de pintura, con lo que ello comporta para limpiar a base de disolventes después, parando pacificamente y durante horas un tráfico que pertenece a todos los ciudadanos.

    La violencia de acusar de traidor por las redes a un compañero de destino, y venderse por 155 monedas, siendo esta revertida acusando al acusador e impidiendo verbalmente acudir a una manifestación, acusándole también de botifler.

    La violencia pacífica de vender trascendencias, algo superior a lo físico, ilusiones falsas y virtuales realidades por parte de quien nos gobierna.

    Somos lo que criamos, y criamos violencia, que después nos fagocita.
    Francesc, de esta, moralmente no salimos. Puede ser que en lo cotidiano, en la fatuo y banal, si, pero vamos a quedar tocados. No será aquello de la fractura, no, pero ya no será lo mismo. Y todo ello gracias a los políticos.
    Por cierto, ¿qué nos apostamos que las elecciones serán para pero porque todavía será más merdé para llegar a pactos?
    Joder...como decía aquel, ¡vaya tropa¡

    ResponElimina
  4. Tal com es presenten les elecciones del 10-N ja veig a Pablo Casado de President del Govern.

    ResponElimina
  5. pffffffffff...al igual si, no ho sé. Pero que hi haurá un pacte de deretes, aixó crec que si.
    Ara ja ho diu la sra. Forcadell, i comença a repartir culpes de la situació en la qual es troba.
    Hi ha un neguit entre ER i els neo CiU que acabaran tots destruïts, i tot per la merda del poder, perquè no hi ha collons per la unitat. Tots volen manar i viure d'això.
    No hi ha estadistes, només politicuchos de mig pèl.

    ResponElimina
  6. Polítics de campanar, de vol gallinaci, i és que a la Forcadell, l'han traït per tots costats, es va assabentar que el Puigdemont era a Bélgica per la premsa.

    ResponElimina