L’espanyol és l’únic animal que, després d’ensopegar amb la mateixa pedra de sempre, l’agafa i la llança des del terra al cap del veí que no hi havia ensopegat. ¿Quan va ser l’última vegada que un adversari va ajudar un altre a aixecar-se? Llegeixo el diari amb mascareta, lluito per no encomanar-me.
Ara l’oposició no vol estat d’alarma. No els agrada aquest. En volen un altre de diferent. Seria més o menys igual, però estaria decretat pels seus. Jo, de veritat, em desespero. Veig gent com cal, d’allò més raonable, d’allò més assenyada, envestint com bous que han vist un drap vermell. I comparteixo moltes crítiques al Govern, però penso que no les farien si es girés la truita. Si el Govern fos blau en comptes de vermell estaríem en la mateixa situació, però amb els papers invertits. Els que avui demanen unitat exigirien ruptura.
Això no és una defensa de Pedro Sánchez: el meu únic carnet és el rellotge que avança i el temps preciós sepultat per la sorra. Tots veiem molt bé els toros des de la barrera, però ens hem oblidat d’un detall: tots som al mig de la plaça. ¿Uns altres ho farien millor? Això és una cosa que mai sabrem, i a mi, ‘darling’, m’importa un rave. Amb aquests bous hem de llaurar.
Quan els esdeveniments es precipiten, com passa a les males novel·les, atropellen qui s’ha posat davant. Podríem tenir Mariano Rajoy, José Luis Rodríguez Zapatero, José María Aznar o Felipe González i estaríem igual: un deute impossible i acumulat que sempre és culpa del Govern anterior; un atur inacceptable en un país del primer món que ningú sap solucionar si no és amb feines de merda; mitjans materials insuficients per agafar entre els dits aquest virus que corre per l’aire; una economia del ‘Gran Prix’ basada en els serveis, els xiringuitos i la necessària vinguda de les valquíries.
Amb un altre Govern, vaja, el planeta continuaria sent reticent a passar l’estiu que ve als hotels tobogànics de Benidorm. Aquest problema no el solucionarem amb propaganda partidista. No ens queda més remei que avançar amb el que tenim, tot i que sigui una merda. Però en comptes d’avançar discutim. Com ens agrada discutir.
En fi. Si separem els nassos de les corbes de contagi, ens trobem que Espanya fa pudor de la mateixa càmfora de sempre, portem posada o no la mascareta. És la fetor de la guerra civil, amb les seves trinxeres eternes i els seus cubells d’escombraries que ningú baixa al contenidor. Ara caminem per camins desconeguts ensopeguem amb la mateixa pedra de sempre, la que va ferir Abel.
L’única certesa que em permeto aquests dies d’incertesa és que el país no superarà aquest repte ni amb un Govern blau ni amb un de vermell, sinó amb la unitat. I la unitat no és sinònim d’obediència, sinó de col·laboració. Mentre no ho entenguin els uns i els altres, estarem com els pallussos del quadro de Goya perquè els adversaris només saben treballar per la seva victòria. I aquesta classe de victòria sempre suposa la derrota de l’altre. - Juan Soto Ivars - elperiodico,cat/ca/